D'un temps, d'un pais

Espanya ha estat i és és una vergonya i no hi ha manera que el Partit Popular condemni el Franquisme!

A les meves memòries publicades el 2003 vaig poder escriure:

“Franco va utilitzar els presos i les preses polítics per reconstruir llocs i monuments emblemàtics o erigir-ne a la seva glòria com el “Valle de los Caidos”, de la mateixa manera que  l’Alemanya nazi instituiria el treball forçat dels presoners.

A Espanya es venien joguines i roba  realitzada per presos i preses polítics en un sistema on tot era benefici per a l’empresari. A Alemanya les grans empreses que s’havien aprofitat de la ma d’obra deportada van estar reprovades per l’opinió mundial i condemnades a fortes indemnitzacions una vegada restablerta la pau. Aquí, silenci total.

Pitjor encara:  durant,  i un cop finalitzada la guerra civil, el franquisme no va dubtar a separar els nens petits de les mares empresonades o condemnades a mort i adjudicar-los documentació falça -com també ho van fer amb els  “nens de la guerra”-  per dificultar que els poguessin retrobar les seves famílies i poder fomentar adopcions il·legals. seixanta anys desprès s’han trobat documents de l’època que pretenen justificar aquests crims al·legant que els rojos eren uns pervertits criminals i que calia salvar els propis fills de la seva influència nefasta; i això tot i que  en certs casos ja ni calia sostreure’ls de la influència del pare o de la mare perquè els havien afusellats. El general Videla i la seva camarilla, a l’Argentina dels anys setanta, van horroritzar el món amb crims de la mateixa espècie i resulta que el franquisme  n’havia estat el precursor amb el propòsit declarat de criar els fills dels “rojos” dintre de la Santa Església i los principios del Movimiento, i la societat espanyola ha hagut de dormir durant més de seixanta anys amb aquests “cadàvers sota el llit”. Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona. (Pagès editors 2003.)

És cert que a Espanya el final de la guerra civil no va ser la pau, va ser la “Victoria” de mig país contra l’altre mig!”

Avui però, el crim dels nadons robats veu de nou la llum  per l’entrega per part de l’Associació Nacional dels afectats per Adopcions irregulars (Anadir)  a la Fiscalia General de l’Estat de 261 casos de tràfec de sers humans denunciats a tot Espanya entre els anys 50 i 80 (dels quals més d’una cinquantena a Catalunya)  sense comptar  600 casos més acumulats en llista d’espera.

la trama corrupta de metges, funcionaris, capellans, monges,  infermeres, enterradors i intermediaris no es va poder aturar de sobte a la transició com va passar també amb el GAL 1; solament quan el govern de Felipe González va promulgar una nova llei d’adopció. És evident que avui  la premsa posa l’accent sobre els casos més recents denunciats però  l’origen del crim  del negoci del tràfec de nadons  es situa durant  guerra i primers anys del franquisme quan moltes mares republicanes presoneres van ser desposseïdes dels seus fills tal  com hem indicat .

1. Els Grups Antiterroristes d’Alliberament van ser responsables de la mort de 23 persones i d’una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del Ministeri de l’Interior Les seves accions criminals es dirigiren contra l’organització armada ETA, militants de l’esquerra abertzale o ecologistes, i ciutadans francesos sense adscripció política coneguda.

de Forges a El País

No pretenc comparar la personalitat de Silvio Berlusconi, primer ministre d’Italia  amb la del president i candidat a la reelecció de la generalitat Valenciana malgrat ser acusat de corrupció el cas Gürte Flrancisco Camps. Al primer li agraden les dones i al segon, segons sembla , li diuen “el curita”. Res a veure!

Tanmateix en els problemes personals  que tots dos travessen actualment m’ha sobtat la similitud de la seva manera de defensar-se l’un i l’altre.

Acusat de pagar prostitutes Berlusconi s’exclama: “Qui pot pensar que jo necessiti pagar una adona ?

I Camps :”Qui pot creure que el President de la Generalitat Valenciana es pot vendre per tres vestits!

I tots dos, òbviament, segons ells, són víctimes de les seves respectives fiscalies!

És una constant històrica del PSC de callar quan venen eleccions. Parafrasant Jordi Pujol sembla que digui “ara no toca!”Els altres partits però no callen i el PP i el PSOE pretenen, seguint Aznar,  aportar retallades a les competències de les autonomies (ajustos diu el PSOE). L’invent del cafè para todos va ser l’intent de difuminar les nacionalitats històriques al risc de multiplicar competències  que la majoria no eclamava però que permetia salvar  la realitat de l’Estat o millor dit les aparences d’unitat de l’Estat,al preu que fos. Davant l’actual ofensiva, CiU, a través Duran Lleida, ha reaccionat com no podia ser altrament i com podria haver-ho fet  el PSC: reclama als dos grans partits el coratge de rectificar l’error del “cafè per tots” afegint que les nacionalitats històriques han de quedar al marge de les retallades.

I mentre, el Partit dels Socialistes de Catalunya es manté en aquest aspecte sense obrir la boca, no sigui que s’escapin quatre vots a les municipals!  El silenci també en el tema de l’alcaldia de Barcelona que ha desorientat els mateixos militants a qui han fet dubtar de la idoneïtat de la candidatura del mateix alcalde de Barcelona per a les municipals.  I ara que la Monserrat Tura fa un pas endavant, les llengües, darrere la del primer secretari  José Montilla es deslliguen;el secretari d’organització, José Zaragoza expressa la seva sorpresa del salt donat  per l’ex consellera, i fet curiós,  és ara, desprès de mesos marejant la perdiu que a l’alcalde li ve l’adhesió de la direcció! Sembla que ens vulgui fer entendre ara que Jordi Hereu fins avui no no era“prou seu”, i que la Montserrat Tura, ara ho és massa poc!” El que tot això denota ,es  que cal acabar com abans millor amb aquesta desorientació que es constata des de fa algun temps.

Cal esperar  que a les primàries i durant la mateixa campanya, l’un i l’altre dels candidats socialistes diran als electors el que el seu partit hauria d’haver anat preparant.

Així sabrem  la Barcelona que tindrem que no serà, sigui  amb jordi Hereu o Montserrat Tura molt diferent a la que tenim que ha fet les seves proves; (no hi ha més que mirar-la i veure on està situada internacionalment desprès de 23 anys de gestió socialista amb rigor).

Això sí, les el resultat de les eleccions donaran indicacions que el congrés de la tardor no podrà fer altra cosa que ratificar.

De moment ,i tornant a les 17 autonomies, és malaguayat  que el tema de les duplicitats de hagi vingut de la ma de la dreta i no del socialisme federal.

E n un article amb humor titulat Jo que sé.., Xavier Sardà prposa a El Periódico  tres solucions  per “fer canvis en la Constitució i superar l’etern conflicte Catalunya-Espanya.

A La primera  proposta mostra  un consultori sentimental a a imatge del programa  d’Elena Francis en temps del franquisme.

La segona proposta consisteix en organitzar un partit d’anada i tornada Barcelona- Madrid que donaria als polítics de Barcelona o Madrid segons qui guanyi la capacitat de donar la solució  definitiva als problemes polítics.Els vencedors  tindrien un temps per anunciar els canvis constitucionals que s’elevaran a rang de disposicions definitives.

I la tercera solució és jugar una partida de paint bal, és a dir una batalla amb escopetes que disparen boles de pintura. I en cas de dubtes, és un membre del Tribunal de la Haia qui els haurà de resoldre. Sardà,amb un gest que es vol de com d’irritació  acaba  afegint “jo que sé…”

Venint d’un humorista com Xavier Sardà és lògic que l’article sigui en clau d’humor. Però trobo altament significatiu que una persona  políticament conscient com Sardà consideri necessàri escriure un article sobre la necessitat de fer canvis a la Carta Magna. Ho consi dero un signe de l’evolució que s’està produint a la societat catalana.In és de lamentar que alguns estiguin més preocupats  en conservar el estatuquo  que a copçar  allò que s’està bellugant a la societat catalana per intentar donar-li la resposta més ajustada.

Joan Ferran afina les armes i com a la cançó de Malbroug se’n va a la guerra.

No sé si és perquè  no ho  he trobat  però no he vllegit  a ningú de dintre del PSC que s’ataqui  directament als seus companys de partit. He vist que s’exposen idees, que es fan matisos i què s’especula sobre allò que pot desitjar  l’electorat  del PSC, si és convenient per recuperar els vots perduts   posar l’accent en l’aspecte social o si al contrari el que espera la gent d’un partit socialista català, en consonància als cops rebuts,  és que sigui més catalanista, que intenti fer d’Espanya autènticament un Estat federal com el que proclamen els dos partits socialistes, el català i l’espanyol,  i no una còpia barata de l’Espanya nacionalista del Partit Popular.

Un home assenyat com Àngel Ros, l’alcalde de Lleida assegura  que no li agrada molt la història de les dues ànimes, però denúncia que seria un desastre dues ànimes i dos cossos!

I mentre la gent intenta reflexionar, va Joan Ferran i sense avisar es carrega d’entrada els seus companys de partit, consellers  a més del govern del president Montilla, Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura, i per sino és poc no  s’oblida dels socis del seu  partit al govern de Catalunya durant dues legislatures . Potser  que de tota la militància  socialista catalana no sigui Ferran l’únic, com ell mateix diu, que veia venir fa un any que els socialistes i els seus socis anaven a perdre les eleccions! Avigilant  com és esperem que un altre cop avisi els seus companys socialites amb més antelació i puguin rectificar a temps.

Penso sincerament que al PSC li falten socialistes catalans com el Josep Rovira, fundador a l’exili del Moviment socialista de Catalunya  que vaig tenir l’honor de conèixer, i sobren -no crec que se m’enfadi Ferran-partidaris  de la crosta nacionalista… espanyola.

Dues  societat diferents.

No sé si la ubicació del projectat monument als gais davant de la Sagrada família sigui una provocació com s’ha afanyat a denunciar el Partit Popular. Tanmateix,  a París, al jardinet just  al costat de la basílica El Sacré Coeur  de la Butte Montmartre que fou erigida per “expiar “els pecats dels parisencs  sublevats el 1870 durant la ommuna de París” trobem l’estàtua del  Chevalier de la Barre, jove noble acusat de passar davant una processó sense treure’s el barret. “Fou condemnat a mort, a rebre tortura ordinària i extraordinària, a tallar-li el puny i la llengua, a ser decapitat i cremat amb l’exemplar del diccionari filosòfic de  Voltaire clavat al pit, el 1 de juliol de 1766 a  Abbeville”.

Els francesos no consideren la ubicació del seu monument al costat del Sacré Coeur cap provocació sinó una manifestació del dret a la pluralitat.