7 de 10.938

Joanjo Puertos

Gestió de continguts

La Veu del País Valencià 
info@laveupv.com · www.laveupv.com

Fes teua la veu i corre la veuClàusula de Confidencialitat: Aquest missatge, i en el seu cas, qualsevol fitxer annex al mateix, pot contenir informació confidencial o legalment protegida (LOPD 15/1999 de 13 de Desembre), sent per ús exclusiu del destinatari. No es renuncia a la confidencialitat o secret professional per qualsevol transmissió defectuosa o errònia, es demana que es notifique al remitent enviant un correu electrònic i es procedesca immediatament a eliminar el missatge original i totes les seves còpies. Gràcies per la seva col•laboració.
Li comuniquem que la seua adreça electrònica i les seues dades personals seran incorporades al nostre fitxer automatitzat i seran utilitzades en la gestió administrativa de la seva petició i en la gestió de les relacions entre vostè el nostre diari. L’informem que podrà exercir els drets d’accés, rectificació, cancel•lació i oposició establerts a la citada Llei a través de carta ordinària o certificada, adjuntant fotocòpia del seu DNI/Passaport, a la següent adreça electrònica info@laveupv.com 
Considereu la vostra responsabilitat mediambiental abans d’imprimir aquest correu electrònic

De: Àngel Castanyer i Rausell [

Enviat: dimecres, 28 / maig / 2014 13:17
Per a: info@laveupv.com

He viscut molts anys a l’estranger a causa de l’exili del meu pare. Si no he perdut el contacte amb el país és perquè hi venia molt sovint, sobretot al meu poble de l’Horta Nord. És així que he après com vivia la gent en aquells temps negres del franquisme i des del meu retorn definitiu , com viu en democràcia. Donat que d’alguna manera jo m’en podia tornar cap a França sempre he tingut la prudència d’evitar donar consells als qui lluitaven des de dintre contra la dictadura i en patien directament les conseqüències. Com ho escrit a les meues memòries, ni la meva mare ni jo ens podem queixar del tracte rebut per part de la gent del nostre poble. Tanmateix no ve de menys recordar que en aquells temps de dictadura coïncidien les famílies acomodades i les afins al regim, les quals amb l’omnipresent i dictatorial capellà Don Eugenio, es comportaven com els “amos” del poble . I una cosa que em sorprenia és que aquestes famílies trobaren “mas fino” parlar en castellà, jo que en un país com la jacobina França on han xaixcut tots els meu fills, a casa parlavem el valencià que coneixen com la seua llenga materna, i ara que viuen a Barcelona el parlen amb l’accent català i han après elcastellà, a més òviament de parlar francès. A partl les familias benestants, al poble teniem les families treballadores que lluitaven i es comportaven òbviament amb la discreció que els imposava la dictadura. La sorpresa ha estat a la transició quan he pogut constatar que aquells fills de bona familia que tenen estudis i han vist món es comprten de la mateixa manera en democràcia (ací no ha passat res!), i sense la menor autocrítica em fa la impressió que continúen sent els “amos”del poble. ara que el PAÍS VALENCIÂ està sortint de la llarga nit, com ho proven els resultats de les eleccions al Parlament europeu, ara sí, voldria donar als joves d’esquerra del meu poble un consell. Aquests joves que en les pitjors condicions han estat capaços d’intuir i de seguir el camí més ètic i correcte tan des del punt de vista social com de país! I per aquest motiu vul dir-los ben alt: no feu complexes i oblideu tota reserva, perquè sóu moral i intel•lectualment superiors i us encoratge a a tirar endavant. El poble és vostre!

Bon dia Àngel

Editat per a demà, ací l’enllaç:  http://opinions.laveupv.com/cartes-al-director/blog/3844/el-poble-es-vostre

De: Àngel Castanyer i Rausell [mailto:castanyer.angel@gmail.com]
Enviat: dimecres, 28 / maig / 2014 13:17
Per a: info@laveupv.com
Tema: Contacte a través del web

Nom complet: Àngel Castanyer i Rausell
Adreça e-mail: castanyer.angel@gmail.com
Telefon: 934264783
IP: 62.83.146.166

El poble és vostre He viscut molts anys a l’estranger a causa de l’exili del meu pare. Si no he perdut el contacte amb el país és perquè hi venia molt sovint, sobretot al meu poble de l’Horta Nord. És així que he après com vivia la gent en aquells temps negres del franquisme i des del meu retorn definitiu , com viu en democràcia. Donat que d’alguna manera jo m’en podia tornar cap a França sempre he tingut la prudència d’evitar donar consells als qui lluitaven des de dintre contra la dictadura i en patien directament les conseqüències. Com ho escrit a les meues memòries, ni la meva mare ni jo ens podem queixar del tracte rebut per part de la gent del nostre poble. Tanmateix no ve de menys recordar que en aquells temps de dictadura coïncidien les famílies acomodades i les afins al regim, les quals amb l’omnipresent i dictatorial capellà Don Eugenio, es comportaven com els “amos” del poble . I una cosa que em sorprenia és que aquestes famílies trobaren “mas fino” parlar en castellà, jo que en un país com la jacobina França on han xaixcut tots els meu fills, a casa parlavem el valencià que coneixen com la seua llenga materna, i ara que viuen a Barcelona el parlen amb l’accent català i han après elcastellà, a més òviament de parlar francès. A partl les familias benestants, al poble teniem les families treballadores que lluitaven i es comportaven òbviament amb la discreció que els imposava la dictadura. La sorpresa ha estat a la transició quan he pogut constatar que aquells fills de bona familia que tenen estudis i han vist món es comprten de la mateixa manera en democràcia (ací no ha passat res!), i sense la menor autocrítica em fa la impressió que continúen sent els “amos”del poble. ara que el PAÍS VALENCIÂ està sortint de la llarga nit, com ho proven els resultats de les eleccions al Parlament europeu, ara sí, voldria donar als joves d’esquerra del meu poble un consell. Aquests joves que en les pitjors condicions han estat capaços d’intuir i de seguir el camí més ètic i correcte tan des del punt de vista social com de país! I per aquest motiu vul dir-los ben alt: no feu complexes i oblideu tota reserva, perquè sóu moral i intel•lectualment superiors i us encoratge a a tirar endavant. El poble és vostre!

http://opinions.laveupv.com/cartes-al-director/blog/3844/el-poble-es-vostre

El feixiste Jean Marie Le PEN durant  els temps de la Guerra d’Argèlia on fou

• acusat de torturar. Fundador del partit FRONT NACIONAL  que acaba de guanyar les eleccions europees a França dirigit actualment per la seva filla Martine Le Pen.     

Le Pen parlava de “l’explosió demogràfica” en el món i declarà que “Monsenyor Ebola ho pot arreglar en tres mesos!”

scriptora  franco-rwandaisa Annick KAYITESI-JOZAN  li respon.

Le Pen, el vostre seyor Ebola pot tocar el dos, a mi no m’enxamparà.

• MAIL
• IMPRIMER
• MODE ZEN

TRIBUNA

El 25 de maig serà un bon dia? N’estava convençuda fins fa unes hores. Continuo esperant el 25 de maig amb impaciència. És el meu aniversari. Aquest any faré 35 anys. Un Miracle. Perquè soc una supervivent, m’he salvat del genocidi dels Tutsis del Rwanda, Però no solamente això. Soc també una mare, i aquest 25 de maig, és també la festa de les mares i tinc pressa de descubrir els dibuixos que els meus fills em preparen en secret des de fa uns dies. Això també és un Miracle, una felicitat inesperada. Des de  fa unes hores, el meu cor ja no està verdaderament en festa. Al meu cap tinc una frase que va donant voltes una vegada i una altra…”Monsenyor Ebola pot solucionar això en tres mesos”.

Aquestes paraules que llegeixo i rellegeixo al diari han estat pronunciades pel candidat del Front Nacional M.Jean-Marie Le Pen, en campanya a Marsella per a les eleccions europees del 25 de maig… a propòsit de la immigració.

Doncs bé Senyor Le Pen, us vaig a dir una cosa: el pitjor Ebola que mai ha atacat l’home és el que surt de la vostra boca. És l’odi. Al Rwanda, el país on he naixcut, ha fet un milió de morts en tres mesos. Com pot veure, el vostre Déu no us enganya, pot ser eficaç.

I tant, Senyor Le Pen que , teniu raó, el vostre senyor Ebola és molt perillós, pot fer molt de mal si deixem que prengui el poder.

Però des de fa unes hores. El meu cor no està vertaderament en festa. Una frase em roda al cap una volta i encara encara… “Monsenyor Ebola pot acabar això en tres mesos…”

Aquestes paraules  que llegeixo i rellegeixo al diari han estat pronunciades pel candidat del Front nacional J M. Le Pen campanya a Marsella per les eleccions del 25 de maig… a propósit de la immigració. Doncs bé, Senyor Le Pen, us vaig a dir una cosa: el pitjor Ebola que mai ha atacat l’home és ben bé és el que surt de la vostra boca. L’odi. Al Ruanda, el país on he naixcut, va fer un milió de morts en tres mesos.

Com podeu veure que el vostre Déu no us enganya, pot ser eficaç.

És cert, senyor Le Pen,teniu raó, el vostre senyor Ebola és molt perillós,pot fer molt de mal si el deixin prendre el poder. Recorde que un dia quan era petita vaig acompanyar la mare a votar. No sé de quines eleccions es tractava. Però quina importància ja que baix la mirada del vostre senyor Ebola , els ciutadans davant els militars armats havien de triar entre un butlleti negre i un butlleti verd que anava a reconduir al poder un partit que no tenia altres programes que tirar “els estrangers”, els Tutsis, a qui imputaven totes les desgràcies del pais, per què finalment els veritables  “autoctons” els Hutus , poguessin accedir a la felicitat. En fi el paper vert va guanyar. I I al vostre senyor Ebola li ha catgut tres mesos per arreglar això.

Teniu raó. Senyor Le Pen no és mai massa tard, mai massa tard per dir no a l’odi. Aleshores, jo, el 25 de maig, dia del meu aniversari, jo aniré a votar.  Aniré a tbarrar el pas a l’odi. Perquè senyor, que li agradi o no, jo soc fracesa. Jo soc aquí a casa meva.  Ia casa meva, la meva França, contrariament a vostè, jo no la dono per adquirida.

Quan quedí orfa pel vostre ebola, no vaig tenir cap lloc on anar i sense mare per cuidar-me, França em va acollir. Ha fet de mi la seva filla. Estava bruta, sola, a moralment ferida, i malgrat tot em va aceptar, alimentar-me, educar-me. M’ha curat. És per sempre més jo soc aquí a casa meva. I casa meva, la veva França, contrariamente a vostè jo no la dono per adquirida.

Quan vaig quedí orfa pel vostre Ebola, no he tingut on anar i sense mare  per cuidar-me, França m’ha acollit. Ha fet de mi la seva filla. Estava bruta, estava sola, estava moralment ferida, i tanmateix m’ha acceptat. M’ha overt els seus braços i ofert la seva protecció. M’ha alimentat, m’ha educat, m’ha curat. És per sempre més la meva terra, la meva terra mare, i això crec que ni vostè ni ningú no ho pot canviar. Cada dia des de fa vint anys, li soc agraïda, perquè sé que mai més no seré apartida, mai més ningú podrà ficar-se en la veva vida perquè es creu més a casa seva que jo.

Senyor Le Pen, soc negra com la xocolata, he arrivat inmigrada en aquesta bella França, però inmigrada ja no ho soc. Soc francesa, soc europea, i n’estic orgullosa.

El vostre senyor Ebola pot tocar el dos, no m’enxamparà. Aniré diumenge a votar amb encara més convicció que la meva França no hauria de ser representada pels fevorosos del senyor Ebola. Ebola mata, de la pitjor manera que pugui haver.  Us buida de la vostra sang en sufriments horribles. Gràcies, senior Le Pen per la vostra sinceritat. Que aquells que no havien comprès la fe que us anima  en vegin pfinalment la llum.

Votre seigneur Ebola peut aller se recoucher, il ne m’aura pas. Je vais aller voter dimanche avec encore plus de conviction que ma France ne devrait pas être représentée par des fervents du seigneur Ebola. Ebola tue, et de la pire façon qu’il soit. Il vous vide de votre sang dans des souffrances atroces. Merci Monsieur Le Pen, de votre sincérité. Que ceux qui n’avaient pas encore compris la foi qui vous svegin finalmente la llum.

Annick KAYITESI-JOZAN Ecrivaine

 VÍDEO

[1]

[2]

Pel que fa al dret a decidir a Catalunya, cada vegada més s’imposa al meu esprit la paraula FUGIM! I cada cop estic més tentat de dir als catalans, com aquell jove madrileny: “Emporteu-nos amb vosaltres!” 

Però no! En el nostre cas,  tot i desitjar la millor sort del món a la societat catalana amb el seu propósit actual, nosaltres a lo nostre, a treballar pel nostre poble,  a treballar per la nostra llengua , per la nostra cultura , la nostra manera de ser, convençuts de que quan deixarem de considerar-nos provincians de segona, quan retrobarem  el que sempre hem segut, és a dir la nostra condició de ciutadans del País Valencià, ens retrobarem sense el menor  dubte,  amb els qui compartim llegua i interessos culturals i econòmics, sense necessitat d’avassallar a ningú, ni que ningú ens ens avassalli!     A.C. 

http:/el-misteri-delx-per-josep-miquel-bausset

Segons sembla, el sou d’un diputat europeu és de 37.000€ mensual, més complements! Jo només conect un polític que, en contra de l’opinió dels seus col·legues  de treball i de partit es va fer baixar el sou de cap de gabinet de la Diputació de Barcelona que considerava excessiu, el meu amic Romà Planas a qui,  com és normal,  no li valgué la caritat.

Per altra banda, és una vergonya qu no hi hagin actualment debats que expliquin als ciutadans què és Europa. Que és necessària en el concert mundial no en tinc el menor dubte, però no s’entèn com els ciutadans no coneixen més  la manera de com s’organitza el seu poder, qui mana.

Machado va escriure “Castilla miserable , ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, deprecia cuanto ignora”.

El que no savia Machado és que desprès de la Gerra Civil, en plena democràcia en un llibre de text de l’editorial Anaya explicarien la seva mort amb aquests termes: “Más tarde le nombraron miembro de la Real Academia Española. ¿Sabeis que en este lugar solo pueden estar los esce¡ritores?” Antonio Machado lo era. Pasados unos años se fue a Francia con su família. Allí vivió hasta su muerte.

Com escriu Sebastià Zamora en un article a l’Ara “ Es veu que Machado hi va anar de vacances a Colliure i no exiliat  d’un país en guerra que no volia ments brillants com la seva”.

Per si no fora poc, al mateix llibre, també podem trobar la mort de Garcia Lorca: “Poco después de terminar su última obra de teatro ‘La casa de Bernarda Alba, Federico murió, cerca de su pueblo, durante la guerra en España. No diu cap mentida: Lorca va morir prop de Fuentevaqueros als inicis de la Guerra Civil. Llàstima que no especifiquin que  ho va fer a la vorera d’un camí com precisa Sebastià Zamora sinó, cosit a trets per un escamot de feixistes que no van estar de comunicar-li que l’assassinarien per ‘ rojo i maricon”, i que encara avui no hi ha hagut manera de localitzar les restes de qui va ser  un dels poetes més importants de la literatura española.

El conflicte actual entre Catalunya i Espanya oposa el concepte  democràcia ( la consulta) a una llei (la Constitució).

Acceptar per part d’Espanya la consulta, és acceptar implícitament que Catalunya és una nació i que una “nación de naciones” és una fal·lacia; Espanya és en tot cas  un estat plurinacional, i per acabar-ho d’adobar, un estat plurilingüe!

La Constitució és una llei i com tota llei modificable; la democràcia és un concepte ( n’hi ha o no n’hi ha democràcia) i pel que   veiem, sembla  que a Espanya n’hi ha molt poca.

I pel que fa a la supremacía de la democràcia sobre la legalitat ens limitarem a un exemple que ens toca de molt a prop, el restabliment de la Generalitat.

El president Tarradellas tenia una experiència política de la que els altres polítics catalans mancaven . Jordi Pujol havia realitzat unes declaracions que Juan Antonio Novais reculliria al diari francès “Le Monde” el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts:

“… Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El President Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte de que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932…. (…) Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys període de temps necessari per a que es comprengui, per fi, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme.. ”

La situació política del 1977 era tan evident que no calia cap consulta per saber què volia la ciutadania   I òbviament el President Tarradellas i els seus assessors optaren  com tothom per l’evidència de l’estat de l’opinió ique reclamava  la democràcia i no  van optar per la legalitat esperant la votació del Congrès.

I mentre el futur president Pujol feia aquestes previsions en les que el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert, a la mercè d’unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles, el president Tarradellas posava les seves paraules en escac i mat negociant d’Institució a Institució que és el que finalment s’acabarà fent en la situació actual, resulti o no favorable  la consulta.  Una consulta que justament és el que  l’oligargaquia espanyola intenta d’evitar a tot preu per què sap el que representa de negatiu per Espanya.

No troveu curiosament similituds entre la posició legalista del Jordi Pujol de l`poca i la del PP i PSOE actuament?

Amb la seva estratègia El President Tarradellas va obtenir que  Suarez tingués que saltar-se la legalitat vigent restablint d’immediat la Generalitat amb la derogació del decret franquista de 1938 que l’havia abolit, decisió  que fou finalment l’únic acte rupturista de la transició espanyola.

Tothom va jugar legítimament les seves cartes i les del president de la Generalitat eren les bones per Catalunya, políticament, estratègicament i fins i tot… moralment! I quan aquests tres elements coincideixen, els esdeveniments solen respondre.

Pensem sincerament, però el que és  més important, els ciutadans de Catalunya pensen  que aquestes tres condicions  es donen  en el procès actual del dret a decidir!