D'un temps, d'un pais

Artur Mas ha atacat sense contemplacions, des del primer dia, el govern de Catalunya, a dintre i a fora, i no dubta en presentar-se com el defensor de les “essències pàtries”, i a la vegada, el millor al·liat del govern central. Artur Mas, no solament promet “governar bé” Catalunya sinó que pretén també assegurar el bon govern a Espanya. Beu a totes les fonts. Per prometre que no quedi, i està disposat a fer tots els papers de l’auca. I en aquest sentit va més enllà que el mateix president Pujol. No solament el preocupa la governabilitat de l’Estat -cosa d’altra part perfectament raonable- sinó que últimament s’interessa pel futur polític del primer secretari del PSOE i cap del govern espanyol! Generosament, i a la vegada perversament, l’adverteix que no “impedir” el tripartit a Catalunya seria pel governant espanyol un autèntic “suïcidi”! Volent demostrar la suposada dependència del PSC el que fa és una crida al cap del govern.

Segons el senyor Mas, si a Catalunya continués governant el tripartit, Rodríguez Zapatero perdria vots a Espanya, vots que anirien a parar al Partit Popular. Donat les posicions del PP, això només es pot explicar per dues raons no contradictòries. La primera que el PP ha atacat sense quarter el tripartit perquè el PSC, ERC i ICV-EUiA han fet una política autènticament d’esquerres, marcadament de caràcter social, que s’oposa als interessos que el PP i CiU defensen, tant a Catalunya com a Espanya, i en particular des del 1996 com no es cansa de recordar Josep Piqué. I si aquesta interpretació no és la correcta, potser ho sigui aquesta altra: la política portada a terme pel tripartit amb Pasqual Maragall al seu davant, ha estat tan favorable als interessos de país que el PP ha pogut considerar Catalunya, de cara al seu electorat de la resta de l’Estat, com moneda de canvi en el seu intent de recuperar la Moncloa!

Tant si és per un motiu com per l’altre, els electors catalans farien bé de meditar-ho perquè més enllà dels eslògans fàcils estan els fets, i els fets i les reaccions constatades –des dels conservadors fins a la dreta pura i dura- avalen la política social iniciada per les esquerres al poder i que ara cal continuar i culminar.

Però la crida d’Artur Mas als polítics “de Madrid” com ells diuen, no és solament recent ni es limita a voler salvar Zapatero “del suïcidi” polític. Ja durant les negociacions per l’Estatut vam assistir al show de la famosa “foto” amb el cap del govern central. Jugada, com a mínim poc “patriòtica” per part del representant català. I abans de la “foto” -ho hem après al debat electoral a TV3 dels cinc caps de llista gràcies al candidat socialista -la “genialitat” d’Artur Mas també s’havia manifestat el 2002 i 2003 abans les darreres eleccions legislatives que el PP no podia perdre i que finalment no va guanyar: Mas es va reunir en secret a Doñana amb el llavors vice-president del govern de José Maria Aznar, Mariano Rajoy, i l’actual portaveu en el Congrés, Eduardo Zaplana. En temps no sabrem del que van parlar -dels interessos de Catalunya, segur! És certament un estil i una manera de fer política i d’entendre les relacions amb el govern central. I desprès tenen la gosadia d’afirmar que la política la fan a Catalunya i per Catalunya i parlen de prestigi i no sé de quantes coses més.

Però una cosa elemental és certa, demostrada per les seves votacions al Congrès de Diputats i al parlament de Catalunya, i fa temps que sabem. Majoritàriament l’electorat que vota a la coalició del senyor Mas no vota per la defensa de Catalunya com diuen, vota per defensar valors conservadors i els seus interessos i per això, ja pot Artur Mas permetre’s de fer totes les piruetes imaginables i tots els errors de prepotència possibles que aquesta gent sap el que es fa, i el continuarà votant.

Per sort, la gent d’esquerra també sap, i ho sap més que mai desprès d’aquests tres anys, que allò que està en joc en aquestes eleccions no és “estimar o no Catalunya” -no s’ha tractat mai d’això en aquests termes- sinó quines prioritats pressupostàries continuaran sent les del futur govern català. I és per això que uns parlen d’escola pública, llei de barris, sanitat… i d’altres de xecs, de notaris i de que ara no faran… el que venen fent durant tants anys!