Sobre molts dels qui tracten el tema del pròxim congrès del PSC disposem d’un gran avantatge: no postulem a cap responsabilitat. Per tant no parlarem de valors socialistes ja que si que si el PSC no els defensés a aquestes altures, pleguem i “vamonos”. El que cal exigir als candidats a dirigir un partit són els dos extrems del discurs polític: mesures concretes d’una banda, de les que tot candidat fuig com de la pesta, i compromís i sentiments que és el que l’elector reclama. Com no buscquem vots de militants tampoc parlarem d’un concepte que no falla mai en el discurs dels candidats, el de la unitat del partit.
Anem al grà.
Ara li toca governar a un altre equip amb el suport dels qui han d’abandonar les seves responsabilitats pels magres resultats obtinguts en l’últim període, de la mateixa manera que ells han governat fins al darrer moment amb el suport dels qui tenien unes altres prioritats.
I intentarem parlar del que creiem seria convenient per als socialistes de Catalunya en la situació actual; i per això pensem que el millor sembla ser fer un ràpid repàs dels 30 anys de vida del PSC o sigui a partir de la seva constitució. Començant pel principi podriem distingir en la història del PSC al nostre entendre cinc etapes principals. Un primer període, el de la seva creació, encapçalat per Joan Reventós i RaimonObiols, amb totes les sensibilitats incloses, però que malauradament va coincidir amb el triomf en aquells temps imparable del pujolisme. Aquest període es va acabar amb el Congrès de Sitges el 1994, on un grup de militants va considerar que havia arribat el seu moment. A partir d’aquí es va començar a parlar –es vulgui o no- de les “dues ànimes” del PSC.
No és el sector més catalanista que va trencar la baralla, sinó l’ànima més espanyolista -per dir-ho d’alguna manera i sense voler ofendre ningú- la que va considerar que havia d’imposar-se. Un cop aquest equip al poder, potser impressionat per les seves esponsabilitats o limitacions se’n va anar a Roma a buscar Pasqual Maragall.
A continuació s’obre una nova etapa, la qual, juntament amb el gir cap a l’esquerra de l’ERC de Carod Rovira i amb IC-V, dona les claus de la Generalitat al govern de l’Entesa de les Esquerres batejat per la premsa com Govern del tripartit. Aquesta entesa permet l’accès per primera vegada dels tres partits d’esquerra al govern.
No cal explicar com va acabar aquesta etapa que tanmateix va possibilitar al primer secretari del PSC José Montilla ser President de la Generalitat. Sense documentació, solament caben especulacions si bé per la gent normal i corrent -els electors- el que va quedar clar és que la sortida de Maragall del govern català va ser per mutu acord de les direccions del PSOE i del PSC i per interès, més del PSOE que del PSC.
Tampoc creiem que calgui insistir massa sobre el final d’aquesta etapa en que la direcció del PSC va poder governar, com hem dit, tenint el suport sense falla del sector catalanista , la qual cosa no li va evitar a les eleccions del 2010 una derrota electoral sense pal·liatius, derrota ratificada a les municipals del 2011, les dues més severes enregistrades pel PSC des de la seva creació. Qui va treure dignament les conseqüències de la primera d’aquestes desfetes, cosa que l’honora, com així també l’honora l’actitud durant la seva presidència, és el president Montilla.
d’aquest ràpid sobrevol dels trenta anys de l’existència del PSC, cadascú és lliure de treure’n les conclusions que li semblin més correctes.
La primera qüestió potser seria de saber si el canvi de direcció del Congrès de Sitges de 1994rresponia a un cavi sociològic intervingut en la societat catalana o va ser degut a l’ambició legítima dels qui se sabien majoritàris en el si del PSC. Creiem sincerament que es tractava de la segona interpretació.
Ara bé, han passat trenta anys des de la transició democràtica i la societat catalana no és la de la dècada dels vuitanta ni la dels noranta. Si es constata que els ciutadans de les dissept autonomies han pogut evolucionar fins al punt de ser impensable retrocedir en la descentralització política actual , com no van a voler anar més enllà els habitants de la “responsable ” del café para todos! I avui,en efecte, es pot afirmar que ha canviat la societat catalana en la percepció de la seva identitat i tot indica que l’actual direcció del PSC sembla no adonar-se’n o no l’interessa adonar-se’n, que pel cas vé a ser el mateix.
I tots sabem que el que es plantejarà al proper Congrès del PSC –a menys que es vulgui que tot continuï igual- no va a ser un simple retoc superficial que es pugui limitar a una questió de noms sinó que ha d’anar més enllà. Es tractarà de definir quin és el paper que ha de jugar el partit dels socialistes de Catalunya a l’Estat i a Europa, el partit d’una societat capdavantera, que disposa d’ un dels principals sinó el principal motor econòmic de l’Estat espanyol. Si observem la governança del món, és fàcil de constatar que la influència política dels diferents paísos va lligada, agradi o no, al seu pes econòmic. Això es constata a tot el món, menys, i des de la seva constitució , a l’Estat Espanyol; no ho és ara ni ho ha estat històricament i aquest és el drama d’una unitat espanyola mal feta entorn d’uns conceptes, econòmics i socials, ja retrògrads des de l’inici i que s’arrosseguen de generació en generació.
I per força han de caviar les relacions entre els dos paísos que forjats per anys d’una mateixa història, això sí dramàtica,però compartida, que ha creat tot tipus de lligams humans, culturals -sí culturals!- entre les dues nacions, d’altra part netament diferenciades.
Això sí, si mai hi ha ruptura, aquesta vindrà més per l’actitud d’una societat espanyola cada vegada més “nacionalista” i que no acaba de respondre als canons d’una societat laïca europea moderna, que no arriba a desprendres dels seus dimonis, els d’un nacional catolicisme integrista tradicional, intervencionista en política, que d’una voluntat de separació de Catalunya que històricament no ha plantejat fins ara amb vocació majoritària. I en aquesta perspectiva és evident que l’objectiu principal del PSC que sortirà del proper Congrès haurà de retornar més que mai a l’esprit dels seus orígens i haurà de tenir l’ambició i per tasca ineludible de dotar Catalunya de les eines polítiques i econòmiques que responguin a una nació amb el pes éconòmic que té Catalunya en el conjunt de l’Estat. Un Estat que per pròpi interès, hauria de ser el primer en reconèixer la realitat. Cada vegada hi ha més ciutadans a Catalunya que constaten aquest desiquilibri entre el pes econòmic i el pes polític de la nació catalana i no acepten el paper subaltern de Catalunya dins l’Estat espanyol; és una aberració de la història que tard o d’hora s’ha de solucionar, o bé compartint l’Estat amb igualtat de condicions o bé separant-se’n.
En l’esprit de la Constitució del 79 que parla de regions i de nacions no cabia el contrasentit d’una “nación de naciones”. En aquests últims temps l’Estat espanyol ha anat recuperant en contra de l’esprit de la Constitució, el terreny perdut. Les competències són la xocolata del lloro si resulta que no queden marges pressupostaris i el poder de decisió és limitat. No es pot dir , amb trenta anys de pujolisme i de peix al cove que l’evolució sigui culpa la del PSC, però és evident que ens fa falta un altre PSC que respongui a la percepció dels ciutadans de la necessitat de de més poder per Catalunya en front d’un PSOE interessat i d’una reacció espanyola disposada a tot –ja ho ha demostrat històricament– menys a perdre’l, a no ser que les circumstàncies l’hi obliguen. I cada vegada queden menys arguments als socialistes per convencer d’un federalisme raonat.
. Seria arriscat posar una data d’inici de l’evolució que constatem però unEstat espanyol que acepta que es voti un Estatut en un Parlament autònom, votació ratificada a les Corts Generals i refrendada pels ciutadans per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribual Constitucional desprestigiat, el menys que es pot dir d’entrada és que això és molt poc seriós. I els socialistes, tant espanyols com catalans, són els primers que n’han de treure les conseqüències.Es tracta d’un Estat que no ha deixat mai de tenir una hitòria de “charangua ipandereta” si no hagués estat, d’altra banda, una història tan tràgica. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional i lingüista del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagagarem un cop més tots plegats. Cada vegada són més els ciutadans a Catalunya que han arribat a la conclusió que per realitzar una unió cal ser al menys dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el statu quo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és obtenir una federació de en un sol Estat que una separació pura i dura. Aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser inacabable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut, i la seva conseqüència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar, ni ta retallada de l’Estatut ni les condicions amb que es va fer. No és admisible que la propera direcció del PSC pugui deixar en mans de la dreta i dels conservadors com ho ha fet l’actual un dret democràtic de les nacions tan elemental com “el dret a decidir”. A decidir què? Ja ho veurem! L’error del PSC només s’explica perquè contràriament al que va declarar solemnement el president José Montilla, la preocupació principal de la direcció que ha fracassat no ha estat Catalunya i els catalans. I el partit dels socialistes d’una nació com la catalana no es pot acontentar de ser comparsa de ningú sinó que ha de ser un partit capdavanter .
Com era d’esperar Carlos Vargas Llosa ha respost a Ton carandell amb la mateixa amabilitat que la vidua de José Agustin Goytisolo havia utilitzat en la seva amical admonestació al seu amic sobre el tema del català. Però justament sobre aquest tema, en la resposta de l’escriptor de forment ni un grà, o millor dit dues banalitats:
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
