Archive for octubre, 2007

Carta a un amic valencià

Dissabte, octubre 20th, 2007

Benvolgut amic,

Emana dels teus escrits que tens l´amabilitat d´enviar-me regularment una constància militant lloable i una sinceritat total. El teu nacionalisme és autèntic i hereu de la millor tradició. Quan dic “millor tradició” em referixc al que sempre han estat allò que des de la meseta anomenen “nacionalismos perifericos”, és a dir que sempre han tingut, lluny de qualsevol vel·leïtat de dominació, un caràcter democràtic, pacífic i humanista, com no pot ser altrament quan no es va contra ningú, es defensa la pròpia llengua i es reclama simplement el dret de ser el que un és.

Dit això, em sorprèn -i no solament de part teva- els errors tàctics que es cometen o pitjor encara, la manca total d’estratègia. Supose que tu i els que pensen com tu no creieu que tot sols podeu donar un tomb a la situació i que l´actual minoria que es pronuncia per la independència esdevindrà un dia, així com així, majoria al nostre país. En tota acció política es necessita aliances, o com deien els antics comunistes, “companys de viatge”. Tractar com fas, i com fan molts nacionalistes, el PP i els socialistes per igual, és una perversió políticament interessada si es fa a consciència, i un error en tots els altres casos.

Per moltes mancances que tinguen els socialistes, els del PSOE i els del PSPV-PSOE -i està clar que en tenen; també el PSC en té- mai es poden posar al mateix sac que el PP en aquesta Espanya que ens ha estat donada (inclús quan algun dels seus dirigents erra, reaccionen millor que els del PP, dimiteixen o els fan dimitir, ho estem constatant, sense anar més lluny, aquests dies amb la dimissió de Joan Ignasi Pla). Si veritablement un creu en l’esdevenir dels nostres països -i no es tracta d´una simple manifestació d´estètica personal- resulta suïcida aïllar-se del nostre entorn immediat i no valorar els progressos i les posicions que es van conquistant, per petites que puguen semblar.

És al·lucinant, llegint la premsa, constatar que estem reproduint, mot a mot, els mateixos debats que als anys trenta, amb la diferència que en aquells temps la esquifida minoria nacionalista valenciana, com el nacionalisme català, era majoritàriament d’esquerres i republicana; i la defensa del republicanisme, en aquells temps, no permetia segons quines frivolitats. Tenien clar que la salvació de tots els pobles passava per la defensa de l’Espanya republicana (els seus enemics també i, en part, per això van fer el cop d´Estat militar que acabà en Guerra Civil). I a la transició els components de l’Assemblea de Catalunya i el president Tarradellas ho van tenir també molt clar en unes circumstàncies diferents. Quan el nacionalisme s´ha identificat amb l´esquerra majoritària o els dos han anat de bracet, hem avançat en tots els sentits, i no solament en drets individuals i socials sinó també en drets col·lectius com a pobles. I tinc la sensació que molts dels que des de posicions conservadores -no parle per tu- es diuen nacionalistes és perquè no tenen cap altre discurs presentable: el nacionalisme a seques és pura retòrica que intenta esquivar -quan no combatre- tota aspiració al progrés social, i instrumentalitza el nacionalisme per fer-ho sense desemmascarar-se.

La conquesta d´avanços socials i el seu contrari, la defensa de privilegis -pràcticament avui en dia exclusivament de caràcter econòmic- són, en últim recurs, els veritables motors de la Història. Malfiat d’aquells que anteposen el continent al contingut: “quan tindrem el nostre Estat, lligarem els gossos amb llonganisses”. A la gent els hi hem de donar el contingut en nom d’un continent que volem nostre.

Després de molts anys, en aquest ordre d´idees, he arribat a la conclusió de que, o portem l’esquerra majoritària espanyola a les nostres tesis o no hi ha salvació.

Hi ha una gent que ho té encara més clar, però al revés: o ens allunyen de l’esquerra majoritària o, ells, no tenen salvació!

Una braçada,

L’Església, un cop més

Dilluns, octubre 8th, 2007

El pròxim dia 28 d´octubre seran beatificats 498 màrtirs de la República i la Guerra Civil espanyola. Hi ha iniciades altres 2.000 causes i en total la xifra pot ascendir a 10.000! L´Església catòlica no baixa mai la guarda i nosaltres tenim la obligació de respondre-li com a un contrincant polític més, una cosa que en aquest país no es fa.

Durant l´acte de presentació de la cerimònia per la qual ja s´ha confirmat la presència de 20.000 peregrins espanyols a Roma, monsenyor Vicente Cárcel Ortí es va manifestar en aquests termes: “La persecución religiosa [en temps de la República] fue la mayor conocida en la historia de España, y quizá en toda la historia de la Iglesia católica” (La massacre de la Saint Barthélemy, dels protestants pels catòlics, i tantes massacres perpetrades durant segles on el catolicisme -llevat dels primers temps mitificats- ha estat botxí abans que víctima, de tota evidència, no són persecucions religioses i no fan part de la història de la Iglesia católica).

I monsenyor persegueix: “La ola revolucionaria pudo estimarse ciega, arrolladora e incontrolada en los primeros momentos. La sistemática destrucción de templos, altares y objetos de culto ya no es obra incontrolada. Mas la participación de organismos oficiales deja de tener explicación posible, para situar al Gobierno de la República ante el dilema de su complicidad o de su impotencia”.

I què creu monsenyor que era per part del govern de la República, havent de fer front a l´aixecament militar, la intervenció de les forces de l’Eix, i una revolució desencadenada pel mateix cop d’Estat, complicitat o impotència? Quin cinisme.

Així mateix, el portantveu de la Conferència Episcopal Juan Antonio Martínez Camino, per la seva part, afirma: “La plaza de San Pedro no aparecerá vacía. La ceremonia y la fiesta serán grandes, porque grande es la página de la historia de la Iglesia en España que en ellas se refleja”.

Quan Martínez Camino parla d´una gran pàgina de la història de la Iglésia a Espanya es refereix sens dubte a les declaracions del cardenal de Sevilla Pedro Segura el 1931, tot just proclamada la República: “Que la ira de Dios caiga sobre Espanya si la República persevera”, o a les del bisbe Pla i Deniel, futur cardenal, més tard procurador i membre del Consejo del Reino, que va escriure el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. ¡Es guerra santa! Un día volverán al seminario mejorados. Esta gloriosa diócesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto es y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”.

En lloc d´intentar perpetuar la Cruzada, si fos creient, em preocuparia de buscar les raons profundes i les solucions a un anticlericalisme tan violent i tan arrelat al llarg de la nostra història en les classes populars que sistemàticament han passat a l´acció a la primera ocasió, probablement perquè sempre han trobat l´Església catòlica al costat -si no al davant- dels seus enemics seculars, sempre els mateixos i sempre defensant els mateixos interessos. I encara avui continua i no se´n amaga (l´ofensiva contra la Llei de la Educació de la Ciutadania n´és l´últim episodi).

Per sort, estem vivint una altra època. I la resposta a la indecència de perpetuar la Cruzada a aquestes alçades -quan encara hi ha cossos de republicans abandonats a les cunetes- és simplement de perdre-li el respecte a aquesta gent. I una altra cosa que personalment no els perdono: que el seu comportament, en aquest tema i en tants altres, m’obligui a esdevenir intolerant.