D'un temps, d'un pais

El 2005 l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) elaborà un dictamen sobre l´entitat i la denominació de la llengua pròpia i històrica dels valencians on, per primera vegada, una institució de la Generalitat Valenciana reconeixia explícitament que valencià i català són el mateix, i que els dos termes són dues maneres de denominar la mateixa llengua.

El catedràtic de Filologia catalana i membre de l´AVL, Rafael Alemany recorda aquest fet a l´entrevista que li fan al Quadern del País a València (21/2/2008) i també senyala alguns punts interessants sobre el tema.

Conscient de la necessitat de fomentar l´ús del valencià, considera que el tema pendent és l´elaboració d´un ambiciós pla integral de l´extensió de l´ús de la llengua pròpia amb una dotació econòmica notable. I per això pensa que cal abandonar algunes “iniciatives disperses i dispars de l´AVL” i posar-se a treballar en col·laboració amb el Consell. El que no precisa el senyor Alemany és si el Consell està “por la labor”, cosa que seria d´estranyar si es remetem als fets.

Tanmateix l´entrevistat considera les relacions entre l´Institut d´Estudis Catalans (IEC) i l´AVL, “una necessitat de primer ordre que posaria fi al desficaci i el risc de fragmentació lingüística que suposa dur a terme els seus treballs normatius ignorant-se recíprocament”. I per això preconitza una mesura de sentit comú, “establir uns canals d´enllaç que asseguraren una col·laboració horitzontal permanent”. Segons ell, “una majoria considerable a l´Acadèmia s´hi avindria i per part de l´IEC, hi ha membres que estan a favor i uns altres que no hi estan tant”.

A què i a qui s´ha d´atribuir que en l´àmbit de la llengua catalana no s´actuï com preconitza Rafael Alemany i com ho fa la Real Academia Española i la resta de les acadèmies iberoamericanes?

No crec que sigui exclusivament per la situació política al País Valencià. També hi pot haver una certa indolència(?), prudència (?), despreocupació (?) per part dels membres de l´IEC i de l´AVL que haurien d´impulsar la iniciativa i incorporar també, a través l´Institut Ramon Llull, les Illes i Andorra i, perquè no, la Catalunya del Nord, o si es vol, el Departament dels Pirineus Orientals que acaba de reconèixer oficialment -desembre de 2007- al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.

Aquest és el camí i el que no es pot fer, és caure en el error de voler confondre, amb subtil estratagema, l´interès de la llengua amb uns interessos polítics partidistes minoritaris.