D'un temps, d'un pais

El que s’ha convingut anomenar la memòria històrica o col·lectiva, no depèn de la memòria viscuda de cadascú de nosaltres, sinó del pòsit que van deixant les diferents generacions. Si se’m permet un símil gràfic, els fets viscuts són una simple foto instantània, mentre que la memòria col·lectiva té un abast molt més ampli; és la suma d’un seguit d’imatges que s’encadenen, es relacionen, es fusionen com en una moviola, i permeten comprendre millor el com i el per què, no solament del passat, sinó també i sobretot del present que ens toca viure així com la projecció cap el futur. La percepció o el coneixement que una societat determinada té de la seva Història depèn d’alguns factors com el grau de cultura del conjunt de la ciutadania però sobretot, l’aposta deliberada dels poders polítics al llarg dels temps.

En conseqüència crec que no ens equivoquem gaire si afirmem que Espanya, al llarg de la seva Història, s’ha trobat en les pitjors condicions de poder fixar en la consciència ciutadana el grau de memòria col·lectiva suficient, perquè històricament li ha mancat la continuïtat democràtica necessària. I això, en ocasions es nota i ho estem pagant tots. Dic Espanya fent una distinció amb Catalunya que sembla haver-se dotat d’una memòria pròpia, probablement perquè la societat catalana -la gent que viu i treballa a Catalunya- havent sofert els mateixos avatars històrics, ha tingut a partir de la revolució industrial per no anar més lluny, un desenvolupament -econòmic i social- propi, o al menys, amb la vista fixada cap a d’altres horitzons i amb uns valors diferents dels que imposava la classe dirigent espanyola. Són molt poques les ocasions durant segles d’Història (els anys de la II República han estat, abans de la transició, l’excepció més recent) on les dues societats han pogut donar-se la mà, fer el recorregut juntes, amb un intent de mutu reconeixement, compartint i combatent per uns mateixos ideals de progrés i llibertat; quan dic les dues societats no parlo -se m’ha entès- dels seus poders econòmics, la complicitat dels quals, amb més o menys intensitat, imposició o naturalitat, i sempre subordinada, no ha deixat d’existir. Que es vulgui o no, o que sembli políticament incorrecte, les diferències entre les dues societats s’observen en molts camps, fins i tot en el religiós. Malgrat la dita de Torres i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, no crec que es pugui afirmar que el catolicisme català es confon amb “l’Església espanyola” i encara menys, que tingui massa a veure amb prelats del present com els Cañizares i Rouco Varela o del passat com els Pedro Segura i Pla i Daniel (els orígens catalans d’aquest, com el que puguin tenir els altres, no té res a veure amb l’assumpte). Tampoc afirmarem, com han pretengut alguns, que a Catalunya no han hagut franquistes; n’hi han hagut, bastants i de pes; però no crec que es pugui afirmar que la societat catalana hagi estat franquista ni molt menys, feixista. La posició del mateix Francesc Cambó sobre el franquisme il·lustra fins on arriva la dreta catalana: pagar per salvar el patrimoni però amb la convicció final d’haver venut l’ànima al dimoni. A més, una part important de la societat catalana, durant el franquisme, ha donat proves que no combregava amb el règim i ho ha pogut demostrar de manera transversal; cosa que ha estat menys evident terra endins. I això també és revelador del que pretenem dir.

Avui, alguns estan intentant ressuscitar aquella España que segons Machado ens havia de “glaçar el cor” i ho va reeixir. Des de l’increïble tema dels “Papers de Salamanca”, o la manera d’abordar la lluita anti-terrorista, l’intent de manipulació de les víctimes del terrorisme, fins el surrealista i recent boicot als “productes catalans”, en totes aquestes qüestions, existeix un abisme entre les dues societats, i si se m’apura, existeix fins i tot en el tarannà del mateix Partit Popular català en relació a l’espanyol; per moltes permanents a l’ànima i contorsions que puguin fer, els d’aquí no arriben a la sola de la sabata dels Aznar, Acebes, Zaplana i companyia. Tampoc les víctimes mateixes del terrorisme, en la seva immensa majoria, reaccionen i es comporten igual. Ni la patronal: les declaracions inadmissibles del president de la COE han estat immediatament respostes pels representants de l’empresariat català i basc. El PP, en el seu afany per tornar al poder, va creure trobar un filó amb l’Estatut i ha arribat a amalgamar-lo amb el terrorisme i la balkanització d´Espanya; ha intentat catalitzar tots els vells dimonis de la dreta espanyola més temible; han volgut fer creure que amb l’Estatut es tracta de suplantar un nacionalisme per un altre quan aquesta batalla, plantejada en aquests termes, fa temps que és anacrònica i els seus dirigents, com a gent vinculada al poder econòmic, ho saben -llegiu en NOU CICLE a LEFT CORNER l’article de Joaquin Almunia sobre Europa; tan anacrònic és aquest enfoc “nacionalista” com ho poden ser les religions d’Estat avui en dia. La fe com el sentiment de pertinença, a les societats democràtiques avançades, s’han de poder circumscriure al cercle íntim, i la batalla a guanyar és la de garantir a cada individu i cada col·lectiu el poder sentir-se el que vulgui, sentir-se català, espanyol, l’un i l’altre, o res, així com tenir fe, o deixar de tenir-ne sense que hagi d’haver el més mínim problema. I si avancem en tots els terrenys de la democràcia és perquè assistim a la resistència de la ciutadania -l´oposició a la guerra d´Irak n´és l´exemple més clar- als poders fàctics de sempre, siguin, religiosos, econòmics, mediatics, i sovint polítics. I els poders fàctics han estat sempre a prop o s’han confós amb el poder i el poder a Espanya, no ha emanat generalment de la perifèria, excloent potser l’econòmic del País Basc. L’oposició frontal per part dels de sempre a Catalunya o a segons quines OPA’s no té més explicació. I mentre es perden en aquestes resistències de rera guarda, com sempre deixen de costat les batalles que s’han de guanyar, la econòmica que explica Almunia, i una altra que no explica, la de l’equilibri o supremacia del poder institucional sobre el poder econòmic a nivell mundial que s’està deteriorant des de la caiguda del mur de Berlín, a marxes forçades.

Ã’bviament l’Estatut no és qui ens aportarà la solució à tots els problemes que se’ns planteja però el seu esperit, la seva orientació intenta trencar -no Espanya com diuen els de sempre- sinó la concepció de sempre d’Espanya. Catalunya, com a societat, es vulgui o no, agradi o no, un cop més s’avança -com es va avançar durant el franquisme amb l’Assemblea de Catalunya, la reivindicació de l’Estatut, el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president exiliat, l´únic acte rupturista de la transició; sempre ha anat i avui continua anant, en l’ordre de les idees, un pas endavant. Solucionar el tema territorial, reclamar conceptes de solidaritat i de finançament transparents, són armes per governar millor i introduir més transparència -més democràcia- en les decisions que es puguin prendre; en un mot, és avançar, progressar, ampliar el camp de les llibertats, de la tolerància… La batalla, cada vegada més, apareix sota els arguments dels uns i dels altres, com el que en realitat sempre ha estat i és, progressisme contra conservadurisme, interessos confessables contra interessos inconfessables. I en aquesta batalla permanent, amb avanços i retrocessos, el nou Estatut és una contribució positiva més.

Potser que no sigui “políticament correcte” posar l´accent sobre segons quins aspectes perquè sembla que pretenem dir que la societat catalana sigui perfecta quan hi ha tant per fer aquí també, i la nostra classe política, en particular, no pot sentir-se lliure de pecat. Però el seguiment diari dels mitjans de comunicació “espanyols” -sobretot premsa i radio- ens confirma dia a dia, la persistència de dos nivells de percepció, de dos “móns” diferents que es desconeixen i que en lloc d’apropar-se, els interessos i l’acció deliberada d’alguns intenten enfrontar-los. Amb la constatació d´una situació que no existia en un passat més o menys recent: massa gent de l’esquerra espanyola, artistes, intel·lectuals i polítics, uns amb la paraula i altres amb el seu silenci, han perdut l’ocasió d’estar, en la batalla per l’estatut, a l’altura de les circumstàncies. Com també és una tònica molt generalitzada dels temps, que els periodistes no puguin donar faltes i bones d’un camp sense immediatament restablir l’equilibri, bé per allò que alguns anomenen “l’objectivitat”, o bé, per d’altres motius. S’invoca la manera en que s’ha abordat la qüestió de l’Estatut des de Catalunya -cap model de racionalitat, en efecte- per justificar aquests clamorosos silencis i “l’absència” de tanta gent. Quan el problema és molt més profund i no està en les formes sinó justament en el fons. El jacobinisme de certa gent de la esquerra espanyola no pot confondre el nacionalisme dels uns i dels altres, ni les inigualtats entre la llengua catalana i la castellana, ni la diferència existent entre el dominador i el dominat, el fort i el feble, els qui neguen els altres quan s’afirmen, i qui intenta afirmar-se sense necessitat de negar l’altre. I els excessos dels uns i els dels altres ni són, ni es poden mesurar amb la mateixa vara. Pensàvem que tot això ja estava dit i redit, però veiem malauradament, que s’haurà d’anar repetint una i altra vegada.5/4/2005