D'un temps, d'un pais

NOU CICLE va rebre un escrit de Vicent Añó Calvo, un lector del País Valencià, encapçalat per: Reflexió sobre l´article exvalencians. A partir d´aquest primer contacte, s’ha iniciat un intercanvi de correspondència amb Àngel Castanyer entorn a aspectes de la situació al País Valencià i hem cregut interessant la seva publicació.

22 gener 2006
Vicent Añó Calvo

Hola Ángel,
Havent llegit el teu article sobre “Països sense política” en resposta al teu amic Rafa Arnal no he dubtat a comprar el llibre, “Nosaltres exvalencians”. Novament he tingut la impressió d´una queixa justificada però mal dirigida, d´un distanciament per arribar al mateix lloc de partida. No hi ha un punt de trencament en les propostes polítiques actuals dels nacionalistes valencians com dels intelectuals. La transicció no acaba de ser superada perquè no s´abandonem una serie de conceptes que alhora impedeixen avançar. M´agradaria contactar amb tu i compartir opinió respecte la situació actual i nous plantejaments que porten als nacionalistes d´una vegada a les Corts, cosa que dubte si tenim en compte la trajectòria actual política.
Espere rebre notícies teues.

Resposta
6 febrer 2006

Hola Vicent,
A l’article apuntava unes consideracions sobre algun dels orígens de la situació al País Valencià des del meu punt de vista, que són, supose, les que t’han mogut a escriure la teva carta. Tu dius: “La transició no acaba de ser superada perquè no s´abandonen una sèrie de conceptes que alhora impedeixen avançar”. M’agradaria saber quins són aquests conceptes. Es tracta de qüestions de fons, o de tàctica i estratègia sobre temes com la batalla dels símbols, la qüestió dels noms o les relacions amb Catalunya? Jo tinc els meus dubtes sobre tot això i el problema és que des de fa massa temps no s’adrecem al poble real tal com és sinó al que voldríem que fora i no és. I en aquestes condicions es camina sol o molt poc acompanyat. Què entens per “no hi ha un punt de trencament en les propostes polítiques actuals dels nacionalistes valencians com dels intel·lectuals”? Jo crec que la pilota està encallada en tots els sectors i quan parle de sectors em referixc a les esquerres. Al País Valencià no tenim un valencianisme transversal de la força que té el catalanisme a Catalunya i em sembla que no és una tasca solament dels nacionalistes. Aquest valencianisme autèntic no pot ser més que d’esquerra i els beneficiaris en serien totes les esquerres, començant com és lògic per les forces majoritàries. No sé tu com ho veus. Ja anirem xerrant.
Fins aviat,
Àngel Castanyer

10 febrer 2006
Vicent Añó Calvo

Hola de nou
Bàsicament, no es una questió de simbols sinó com s´utilitzen. En primer lloc la quatribarrada és representativa de la Corona d´Aragó no de Catalunya, si bé està més associada als catalans que Aragó té un escut diferenciador, així com la valenciana el tenia a l´etapa preautonómica. En segon lloc el català és patrimoni dels catalanoparlants, no és millor el català que és parla a Catalunya, ja està bé de jugar a parlar d´una mateixa llengua i després dir catalá, valencià i mallorquí, és absurd, esquizofrènic. ELS VALENCIANS PARLEM LA LLENGUA CATALANA, la resta son estupideses. Vol dir aixó que la paella, el micalet o les falles formen part de la cultura catalana no son signes d´identitat valencians. No s´ha d´oblidar que la questió de la llengua afecta a tots els catalanoparlants no s´ha de plantejar la situació en una relació única de valencians i catalans per trencar eixa relació unidirecional. Fer entendre així que parlar català no vol dir ser-ho. L´altre tema seria, el de Països Catalans, exercici d´intel-lectuals, que no té aceptació social i díficilment explicable. Cal tindre un projecte propi, amb una identitat definida i que trenque sobre tot en bona part dels plantejaments de Joan Fuster al seu llibre “Nosaltres els Valencias”, fica el dit en la ferida, peró com a proposta política és suicida.

La possibilitat d´un projecte d´esquerres és utòpic, el partit socialista pactà amb la UCD la llei electoral per deixar fora als nacionalistes d´esquerres i ara amb la reforma estatutària han fet el mateix esperant obtenir la majoria absoluta a les pròximes, cosa que no van aconseguir i quasi segur desapareixerà Esquerra Unida de les Corts. El pitjor, la modificació respecte a la llengua consagrant la secessió lingüística, busquem el poder a tot preu. Els socialistes pactaren amb la UCD tota la identitat valenciana i no poden a estes altures canviar.

La resposta és una plataforma d´esquerres que compartisquen uns principis iguals, ordenant les prioritats per llengua, país, senyera, relació amb la resta de catalanoparlants, i per últim, la nació valenciana que no la nació catalana com a part completa de tota l´area de llengua catalana com tampoc de poble català al conjunt. El projecte ha d´enfocar-se al conjunt de la societat valenciana no a una part ja que afecta a la identitat col-lectiva.

Espere rebre notícies teues.

17 març 2006
Àngel Castanyer

Hola Vicent,
Abans de tot vull dir-te que no són les ganes sinó el temps que m’ha mancat per respondre a la teva darrera carta en temps degut, com era la meva intenció.

Et diré d’entrada que en el seu conjunt estic d’acord amb el que dius, i sembla lògic ja que, pel que veig, hem begut a les mateixes fonts. Ara bé, com no pot ser altrament, amb un cert matis pel que fa a alguns dels punts que toques. Cal felicitar-se de les coincidències però també dels matisos, si no, tot plegat, seria prou avorrit o millor dit, no justificaria aquest intercanvi de correspondència.

Seguiré l’ordre de la teva carta. Començaré pels símbols i més concretament pel tema de la quatribarrada. No he entès massa bé el teu punt de vista, però et diré el meu: en primer lloc cal lamentar que un problema que en els temps que vivim hauria de ser secundari, hagi dividit el país, com ha succeït també amb la nominació de País Valencià. I òbviament, per arribar als “culpables”, per saber qui posa i ha posat més llenya al foc, cal descobrir, com a les novel·les policíaques, qui treu profit del “crim”: indiscutiblement els enemics del País, els qui no el senten ni l’han sentit mai. Això dit, la renaixença valenciana es va iniciar -pels nacionalistes de dreta i d’esquerra- amb la senyera de la ciutat, i algun pecat de perfeccionisme i supèrbia intel·lectual haurem comès per arribar al punt de no retorn on estem ficats quan hi ha tants temes a resoldre.

Allò que dius de la llengua ho subscric òbviament. No hi ha cap mena de dubte que el que parlem els valencians és el català. I la estupidesa -molt conscient i treballada per part d’alguns- és no reconèixer-ho. Ara bé, dir al meu poble, a la meva família, als meus veïns, sense que vinga a compte, que el que jo parle, el que ells parlen és “català” pot ser sia una veritat com una casa però solament ajuda, ara per ara i objectivament, a distanciar-los de la pròpia llengua. Preferixc utilitzar el terme valencià -que és el que he utilitzat sempre, encara que coincideixi amb els qui avui defensen el nom i van renegar i reneguen de la cosa- i intentar fer veure al meu entorn que si parlem, nosaltres i els catalans, la nostra llengua correctament, constatarem que les diferències son insignificants. En tot cas, igual o menys que en el si d’altres llengües amb potents Estats al darrera i que ens són familiars, com l’anglès, el francès o el castellà.

Per sort -o per desgràcia pel que es pot constatar- el valencianisme ha tingut més estudiosos que polítics, i d’estudiosos no és que ens en sobren. Una “bèstia política” com Blasco Ibañez, va tindre malauradament altres prioritats, unes prioritats, val a dir, que no deixaven de ser -contràriament al valencianisme en aquella època- reflex de les grans batalles del seu temps: la qüestió social, les llibertats, el laïcisme. I potser això, més que les seues mancances pel que fa al País, explica els anatemes que des d’alguns sectors ideològics nacionalistes s’han llançat contra la seva figura. I existeix una gran paradoxa que caldrà estudiar algun dia, el respecte a la seva figura per part dels seus contemporanis nacionalistes d’esquerra (una generació pràcticament desapareguda, morta o a l’exili, despès de la guerra) en front de l’aprovi generalitzat per part de les noves generacions nacionalistes antifranquistes durant el franquisme. I això em porta a respondre a la teua afirmació de que “un projecte d´esquerres és utòpic”. En favor d’aquesta afirmació dones alguns exemples conjunturals que són malauradament reals. Jo ho veig des d’un altre angle, no sé si encertadament o no. L’experiència em diu i em confirma que el valencianisme serà d’esquerres, o les esquerres el faran seu (que ve a ser el mateix) o no serà. I la utopia crec que consisteix en canviar l’ordre dels factors, en fixar un ordre de prioritats irreal que el menys que podem dir és que ens agradaria que fos el del poble valencià però que no ho és. Els socialistes tenen les seves prioritats i els seus principis, i com a polítics pactaran amb forces mínimament representatives. Un estatut digne per Catalunya, per exemple -amb totes les retallades que es vulga a Madrid (els espanyols, com deia el president Tarradellas també tenen les seues raons)- és obra conjunta d’un govern d’esquerres a Catalunya i a Espanya. Quan els conservadors governaven a Catalunya i la dreta a Espanya, l’eventualitat d’un estatut, ni que fos menys ambiciós, no es podia ni plantejar.

L’objectiu del valencianisme al meu entendre, hauria de ser, primer, no renunciar als seus principis i defensar-los, i segon fer tot el possible per ser una força representativa; i no ho serà si no sap en quin camp estan els seus amics potencials. I enfocar, com dius, el projecte valencianista “al conjunt de la societat i no a una part ja que afecta a la identitat col·lectiva” no és, des del meu punt de vista, massa realista. És, amic Vicent, just el contrari, és fer abstracció de la realitat. Encara queda, a esquerra, alguns jacobins, però el jacobinisme és història mentre que l’ampliació de les llibertats i drets, continua sent d’esquerres i la negació de l’entitat dels altres en nom de la seua, és monopoli de les forces conservadores i de dretes.

És il·lusori esperar que les forces d’esquerra majoritàries vagin al nacionalisme perquè sí, i contraproduent atacar-les perquè no hi van; és al valencianisme, en la mesura que és alliberador en tots els aspectes al qui li toca guanyar-se els ciutadans i, de pas, segur, les forces d’esquerra.

Espere que algun dia d’aquests tinguem l’ocasió de conèixer-nos.

Una abraçada,