D'un temps, d'un pais

Sí, ja se sap, Pasqual Maragall és indisciplinat, impredictible, però sobretot, Pasqual Maragall té un aire de sinceritat poc freqüent en la nostra societat i en conseqüència entre la classe política. I aquesta característica, és evident, no s’adiu sempre amb els interessos dels aparells dels partits, però veges per on, suscita simpatia, indulgència i adhesió entra la gent normal i corrent.

Si ens fiem de la premsa, un cop més, trobem un “elefant” -no solament els té Ségolène a França- intervenint entre bastidors: aquest cop per intentar dissuadir Maragall de fer públic el seu pensament. Alguns ja van dient que les declaracions són fruit d’un moment de rauxa i de frustració personal per la manera en que es va produir la sortida del govern. D’això “d’un moment”, res de res; la declaració és fruit de mesos de reflexió i el que diu Maragall a l’Avenç no és diferent del que tothom que segueixi per poc la política, pensa sobre els temes evocats a l’entrevista. I una primera constatació, significativa al meu mode de veure, s’imposa: poques vegades en les seves declaracions un polític es permet qüestionar els mèrits que la societat li acorda; en aquest cas, passar a la Història com l’artífex del nou estatut. Pasqual Maragall ha preferit explicitar les seves idees i deixar constància dels seus plantejaments ambiciosos sobre l’Espanya federal, que callar i “quedar bé”. Estic convençut que un dia li ho haurem d’agrair.

Quan, referint-se a l’Espanya plural, Maragall diu que “el plantejament inicial s’ha perdut” és una obvietat. I quan precisa que a partir de l’acord Zapatero-Mas de la Moncloa, es fa una pas enrere evident i que s’ha tornat a lo de sempre, és a dir, a la conllevancia, també ho és. No queda més remei que suportar-se, i es renuncia, entre Catalunya i Espanya, a convèncer-se mútuament! Diu Pasqual Maragall que la seva proposta va acabar en “una espècie de realpolitik que no consistia en formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia, que era el de Jordi Pujol y Felipe González”. La conllevancia és un terme que Ortega i Gasset posà en circulació allà pels anys trenta i que Joan Fuster en un article a Serra d´Or (núm. 234 (març 1979) Aprensions a propòsit del “pactisme”, recollit més tard a Punts de meditació: dubtes de la “Transición” (València: Eliseu Climent, 1985), interpretava així: “Mira, això de Catalunya és com una malaltia que ens hem de resignar a aguantar, perquè no té cura, o la cura fóra l´amputació”. I afegeix Fuster : “Ni Ortega ni ningú, en les Corts de la Segona República, i de més repúbliques que vinguin, no eren ni seran partidaris de l´”amputació”. Aleshores: la conllevancia”. El que no afegia Fuster al seu article, on criticava el “pactisme”, és l’alternativa federal que, d’altra part, no pot ser més que pactada.

Sobre el fet que Pasqual Maragall consideri ara que calia plantejar la modificació de la Constitució abans la reivindicació del nou Estatut, la contradicció és només aparent i solament per qui la vulgui veure: cal pensar que quan van guanyar les esquerres a Catalunya existia l’expectativa d’una nova victòria del PP a Espanya. En aquestes condicions era impensable plantejar cap reforma de la Carta Magna -també ho és, per cert, amb la majoria actual- però no era estrafolari reivindicar un nou Estatut amb l’alternativa de que, o bé s’obtenia, o bé el PP se’l carregava. En el primer cas, el resultat era bo per a la societat catalana, i en el segon cas era positiu des d’un punt de vista d’oposició. I tampoc diu res que no sigui evident Pasqual Maragall quan constata que Zapatero, de “tradició republicana federalitzant”, quan arriba a la Moncloa, “es va trobar cada cop més amb la situació real, amb una España que no admeteix el federalisme que ell havia aparentment assumit”.

Això dit, avui, tenim el que tenim, i el que tenim és un millor estatut malgrat tot, sortit del Parlament, del Congrés dels Diputats i referendat pel poble català. Continua però, havent-hi sobre ell l’espasa de Damòcles del Tribunal Constitucional. Sobre l’estatut i el seu desplegament, l’actitud del president Montilla s’ha mostrat ferma. I ho és perquè ens hem anat carregant de raó, seguint els passos marcats per la llei -tant per part de l’actual govern com pel del president Maragall. La societat civil, empresariat, sindicats, associacions, estan en la mateixa ona. Esperem que els partits espanyols i el Govern de l’Estat en prenguin consciència, i els catalans, a diferència de tantes vegades, ens manifestem conseqüents. Les declaracions del president Maragall, en contra del que molts puguin pensar, sense deixar d’apuntar el futur, ajuden en aquest sentit.