D'un temps, d'un pais

De petit, a casa i a l’escola pública d’un país veí on per imperatius que tots coneixem vaig anar a parar, em van ensenyar educació i tolerància -fonaments del laïcisme- i he intentat practicar aquestes virtuts al llarg de la meva vida. A més, crec que la diferència fonamental existent -avui més que mai- entre el que se sol anomenar, en política, l’esquerra i la dreta, radica -cada vegada més- en que la primera defensa aquests valors i la segona els ignora. Ara, a l’edat de fer balanços, davant l’actitut de les jerarquies de l’Església Catòlica Espanyola en una qüestió com l’assignatura Educació de la Ciutadania -després de tants pronunciaments en contra sobre temes vitals per la humanitat (cèl·lules mares, prevenció del SIDA), i altres no tan vitals però no per això menys importants (divorci, avortament, drets dels homosexuals) m’entren ganes de no ser educat ni tolerant.

Aquesta gent no es mereix el nostre respecte. Un respecte que hem mantingut durant anys -malgrat el paper indigne de l’Església durant la República i els 40 anys de franquisme- per consideració solament als “companys de viatge” catòlics, amb qui hem compartit les mateixes esperances i els mateixos anhels de llibertat. A esquerra tothom ha sabut aprendre de l’experiència i ha abandonat “esglésies” i “doctrines” quan la praxi no ha correspongut als ideals. Solament el catolicisme oficial, en el més pur estil totalitari, ha mantingut impertèrrit la seva “fe” i el seu combat implacable. I només el misteri i la fragilitat de la condició humana, junt a una conjuració permanent d´interessos i una actitud inflexible al llarg de segles, expliquen la perduració de la potència de l’Església malgrat allunyar-se cada vegada més dels fidels, o a l’inrevés, aquests de l’Església.

Aquesta gent que ha pretès -i ho ha aconseguit sobretot a Espanya- imposar i mantenir les seves concepcions a l’ampar de règims antidemocràtics amb una intolerància que en d’altres països els avanços del laïcisme han pogut fer recular, tenen la gosadia, avui, davant una opinió pública que creuen desinformada, apel·lar a aquests conceptes de tolerància i democràcia i presentar el laïcisme com el “mal” absolut, quan justament aquest es caracteritza per preconitzar el respecte de totes les creences i facilitar la convivència de tots, dels creients i no creients. I ells, que durant quaranta anys no han atorgat a cap família el dret de triar l’educació que preferien pels seus fills, es reclamen ara d’aquest dret i no dubten en demanar a les famílies que facin ús de l’objecció de consciència (!) exigint-los que refusin la nova assignatura. Només ara, quan no se’ls deixa imposar les seves concepcions, el dret dels pares esdevé un dret absolut. Per ells l’Estat democràtic no tindria res a dir, ni tan sols intentar inculcar als futurs ciutadans principis democràtics bàsics de tolerància i respecte dels altres i de les diferències. Com ha dit el filòsof José Antonio Marinam que es defineix com a cristià, “El dret educatiu fonamental no és el dels pares a educar, sinó el dels fills a ser ben educats”. Està clar que el pols permanent mantingut pels poders “espirituals” contra els poders “terrenals” va més enllà que la simple salvació de les “ànimes”. Que encara ens trobem en la tessitura de perdre temps en aquest combat quan tants problemes reals estan deixats de la mà de Déu, és lamentable.

La jerarquia de l’Església, tan amant i respectuosa ella del Poder, solament es tira “al monte” quan el Poder esdevé democràtic. Quantes dictadures s’han vist i es veuen beneficiades, com a mínim de la seva calculada neutralitat, pel sol fet d’entregar-los l’educació “moral” de la societat? Una neutralitat que, quan la dictadura ha estat suplantada per un regim de llibertats, es transforma sistemàticament en hostilitat, per poc que el nou règim tingui la vel·leïtat de treure’ls-hi suport econòmic i/o la “llibertat” de dominar les consciències.

Fins ara pensàvem ingènuament que el mal sols radicava en els Rouco Varela i Cañizares de l’altra banda de l’Ebre, però vet aquí que el cardenal Ricard Maria Carles acaba de donar el seu suport a la campanya en favor de l’objecció de consciència que preconitzen els sectors més radicals. En aquestes condicions, no s’entendria que partits com Convergència i Unió, després d’intentar civilitzadament fer valdre les seves concepcions sobre el tema escolar a Catalunya, sense reeixir-ho totalment, amagués ara el cap sota l’ala davant d’aquesta ofensiva integrista i es refugiés en un vergonyós silenci. Té una ocasió en or per demostrar, enfrontant-se directament si cal “als seus”, que el seu modern europeisme no és solament de façana sinó que respon a quelcom de més real i consistent.