D'un temps, d'un pais

Les 13 roses d’Emilio Martínez-Lázaro és una pel·lícula que cal anar a veure, sobretot aquells joves que tot el que coneixen de la guerra civil potser siguin els silencis traumatitzats dels seus avis i dels seus pares.

La guerra civil fou una salvatjada i van haver-hi víctimes innocents en els dos bàndols. Dir això no és dir altra cosa que el que va passar. Però no anar més enllà d’això no és dir tota la veritat. I els qui s’oposen actualment a la llei de memòria històrica no volen que es conegui la veritat. Hem tingut l’ocasió d’escriure una i altra vegada que al llarg de la Història ha hagut un “terror roig”, el del desposseïts i un “terror blanc”, el de les classes privilegiades, el dels detentors del poder real, el polític i l´econòmic que generalment van junts (en les dictadures de dreta, per descomptat). I quan s’analitzen els fets amb perspectiva històrica, hi ha una realitat que no falla: en “quantitat” i “qualitat” de l´horror, fruit de la superioritat de mitjans, de la meticulositat i la implacabilitat exercida, i la professionalitat manifestada, sempre guanya un camp, el del “terror blanc”. Per entendres i evitar confusions, els crims dels bolxevics pertanyen al “terror roig”; els crims stalinians al “terror blanc”; les morts de la Commune de París, el 1871, al “terror roig”, les dels Versaillais de Monsieur Thiers que l’aixafen, al “terror blanc”; els atemptats dels palestins són “terror roig”, la repressió israeliana, “terror blanc” i com el diner i el poder -salvat curts períodes- sempre han estat en el mateix camp, això fa que l´aprovi, als ulls de la Història oficial recaigui o s´intenta que recaigui en el camp dels desposseïts, els “sans culottes”, els “descamisats”. I, en aquestes circumstancies, la lluita per restablir els fets, ha de ser forçosament, parafrasejant la cançó de Raimon, aquí també, llarga i constant.

Restablir els fets és el que fa justament la pel·lícula. Uns fets històrics que en aquest cas, són paradigmàtics i il·lustratius del que va passar en la nostra guerra. D’un costat, unes noies de 16 a 23 anys que al finalitzar la guerra havien intentat reconstruir les Joventuts Socialistes Unificades en la clandestinitat, són detingudes, víctimes de denúncies de veïns, amics i familiars subjugats per la por engendrada pels vencedors. Mentre estan empresonades a la madrilenya presó de Ventas, dos franctiradors maten, en una carretera, un comandant de la Guarda Civil, a la seva filla i el seu xofer. A partir d´aquí el monstre entra en acció, determina la venjança; i la maquinària, insensible, implacable, de jutges, fiscals i “defensors” militars, ajudats per monges carceràries i capellans confessors, es posa en marxa. Tota aquesta farsa macabra de justícia que es fa sota la presència de cristos en la creu penjats a les parets, anirà fins al final, fins l’afusellament en la tàpia del cementiri de l’Est a Madrid d’aquestes tretze noies innocents, una d´elles catòlica, casada i mare d’un fill, arrestada per haver ajudat -ella és pianista- un amic music comunista.

Aquesta determinació implacable no és solament fruit de moments dramàtics de la guerra i la immediata postguerra sinó permanent, i respon a la estratègia repressiva elaborada per les més altes autoritats dels sublevats des del primer dia del cop d´Estat; una determinació i una implacabilitat que s’han mantingut durant tot el franquisme i que retrobarem especialment el 1963 amb l’afusellament de Julián Grimau i el 1974 amb la paròdia de justícia que va acabar amb la mort per garrot vil de Salvador Puig Antic després de l’atemptat a Carrero Blanco. I quan aprofundeixes en la Història i descobreixes en tota la seva magnitud el “terror blanc”, aleshores s´expliquen els quaranta anys de dictadura i s´arriba a la conclusió que la transició no és altra cosa que la presa de consciència del camp dels vencedors de la impossibilitat de perllongar més el franquisme i la impotència dels vençuts per imposar la ruptura democràtica.

A la sortida de la sala de cinema em va venir al cap la crítica cinematogràfica sobre la pel·lícula que havia llegit a El País. Una crítica, de Carlos Boyero, equívoca pel que fa a l´opinió de l´autor sobre la necessitat de contar la història, i demolidora sobre l´art de contar-la cinematogràficament. O sigui la millor manera de dissuadir, d´una banda, l´espectador normal, i d´altra banda el cinèfil, d´anar a veure la pel·lícula. Quanta gent haurà prescindit d’anar a veure-la desprès d’haver llegit aquest crític, del diari El Mundo durant anys, i des d’octubre 2007, d´El País? Jo vaig estar a punt de deixar-me influenciar. I la pel·lícula, tant en el contingut com en la forma, és digna de tots els elogis. Com dèiem: fins i tot actualment i en democràcia, el camp dels “descamisats” continua jugant amb desavantatge

—————————

Il·lustració: Decol·lació de Sant Cugat de Aine Bru (1504-1507). Museu d´Art Modern de Catalunya.

Aquest quadre, des del meu punt de vista, és impactant, entre d´altres motius, per la intenció i el coratge que manifesta el pintor i il·lustra a la perfecció aquest article. El quadre representa la decol·lació d´un cristià al segle III en presència de dos personatges impassibles que representen el poder -un d´ells l’eclesiàstic; l’extraordinari és que l’obra està pintada al segle XVI, en plena Inquisició a Espanya! El paper jugat per l´Església espanyola durant la Guerra Civil s´identifica i inclús va més enllà de l´actitud d´aquests dos personatges. Al segle XX, com ja al segle XVI, l’Església es va posar al servei -quan no en la pell- dels botxins; i totes les actuals beatificacions -unilaterals, per a més inri- no ho podran esborrar.