D'un temps, d'un pais

No se m´acudeix cap altra qualificació al llegir a la premsa les declaracions que fa Felip Puig, de Convergència i Unió, de cara a les properes eleccions generals.
Anys fent-se passar pels mantenedors del foc sagrat, acusant de botifler (per cert, paraula en desús) al catalanisme d´esquerres, nacional -que no nacionalista- i integrador per essència, per finalment acabar demanant ajut als “veïns” tan denigrats. L´invent, gràcies al qual han governat Catalunya, ha durat anys, 23 exactament.
Quan els electors van començar a ensumar l´estratagema, i els suports van anar minvant, CiU no va tenir inconvenient en mantenir-se al poder gràcies al Partit Popular que el menys que es pot dir és que té una concepció, no ja del catalanisme, sinó de la catalanitat que li permet recollides de firmes contra Catalunya, l´organització de campanyes de boicot contra els seus productes i recursos al Constitucional contra el seu estatut.
Cal comprendre que quan es neix amb la vida resolta, ensopegar amb pedres pel camí com li passa a CiU des de fa un temps desorienta al més valent.
I desorientats és el que demostren estar a Convergència i Unió. Si no, com poden, desprès d´anys d´acusar els altres de sucursalisme, demanar auxili a “Madrid” com diuen ells. S´entén políticament que si el PSOE necessités els seus vots, reclamessin en contrapartida quelcom per Catalunya. Però per ells? Ara clar, que com “ells són Catalunya” on està el problema? deuen pensar.
Si volen que a Catalunya governi el partit més votat, independentment de la majoria parlamentària que pugui reunir, és a Catalunya que ho han d´aconseguir. Com si volen trencar legítimament el tripartit és aquí i no demanant-ho a Rodríguez Zapatero que s´ho han de plantejar.
Condicionar un pacte PSOE-CiU a Madrid a un canvi d´estratègia del PSC a Catalunya, és, per un partit que es proclama nacionalista, un contrasentit polític. I això seria així encara que el partit socialista català estigués efectivament a les ordres dels socialistes espanyols. Al límit, un pot entendre que aquestes coses es facin però que es diguin amb total impunitat significa que res és el que sembla i que tot val, i per tant, no ens hem d´estranyar que els ciutadans, cada cop més, mirin cap un altre cantó.
Si desprès de les eleccions de mars, els resultats permetessin a CiU de creure que poden exigir als socialistes espanyols, en contrapartida del seu suport a Madrid, el seu retorn al govern a Catalunya, cal esperar que el president Montilla, fent honor al seu càrrec, mostraria la mateixa fermesa que ja ha demostrat en altres ocasions. Per ara res indica que en puguem dubtar.

El catedràtic emèrit de la UCM Juan Trías Vejarano ens assenyala avui a EL Periódico un fenomen curiós, molt revelador, que trobem a la política espanyola i que no es dona en països veïns.

És el fet que el candidat a presidir el Govern de l’Estat es presenti sempre a les eleccions generals com a cap de llista per Madrid, independentment de ser natiu i haver iniciat la seva carrera política com a diputat en la seva circumscripció d’orígen! Ni Angela Merkel, ni Gerhard Schröder a Alemanya, John Major, Tony Blair i Gordon Brown al Regne Unit estan en aquest cas, i inclús a França, país centralista per excel·lència, aquest fenomen no es dona.

El fet està lluny de ser anecdòtic, al contrari, és altament significatiu i sols demostra una cosa. Que malgrat els avanços de l’Estat de les autonomies, el poder -el veritable poder- no s’ha bellugat i no pensen bellugar-lo d’on sempre a estat, a la capital del Reino! I aquesta és l’autèntica batalla. La sacrosanta Unidad és una creació rendible per a una casta, minoritària, que va canviant i sempre és la mateixa.

Una cosa és el “què” i una altra el “com”. Fa més d’un any, al març del 2006, Nou Cicle em va publicar un article en el que denunciava la política informativa de TV3 en aquests termes:

“… tot i haver estat enviats a l’oposició pels electors, els conservadors mantenen, amb el mateix esperit de prepotència, la seva influència, fruit dels temors que han arribat a generar. Car una cosa és que el canvi de majoria ara fa més de tres anys, no hagi fet “girar la truita” a TV3 per exemple (i ens en hem de felicitar i felicitar el govern de l’Entesa Catalanista i de Progrés), i una altra cosa és que el canvi no hagi servit per restablir l’indispensable equilibri informatiu. … Sembla com si el Llibre d’estil de la Radio Televisió pública de Catalunya tingués gravada amb lletres d’or la següent formula: la presencia en antena de Convergència i Unió ha de ser igual a la suma de la presència dels representants dels tres partits d’esquerra, afegint-hi tots els consellers del govern d’Entesa! A tal punt és així que a vegades sembla com si CiU disposés d’un cinquè sentit que li permet improvisar, a corre cuita, qualsevol petita presència pública que “justifiqui” la seva sortida a antena poc abans o tot seguit a la dels seus adversaris. I a vegades, sembla que sigui el mateix Ens públic que busqui desesperadament un motiu i el trobi, independentment de que sigui o no notícia. … I el problema no és solament quantitatiu encara que podem tenir la seguretat que, estadístiques en ma, els responsables s’ho arreglarien per demostrar que els temps d’antena estan reglamentàriament ben observats. La cosa és més sofisticada; està en les frases recollides, en els moments escollits, en el muntatge realitzat. És en aquests elements subjectius que salta a la vista -quan es coneixen les declaracions completes o s’ha tingut ocasió de seguir en directe, en la seva totalitat, una conferència de premsa o un debat al Parlament, el caràcter tendenciós del resum que se’n fa als Informatius.”

Doncs bé, atenent-se a aquestes opinions, amb el “què” estem òbviament d’acord amb el primer secretari de la Federació del PSC de Barcelona i les seves recents declaracions sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya. I, com el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, subscrivim les reclamacions d’unes emissores públiques “neutrals, objectives, plurals, informatives i sense biaix partidista”.

Però on no es reconeixem en absolut és amb la “forma”, perquè en aquest cas és reveladora d’un fons que no compartim. Tal com està la situació política a tres mesos d’unes eleccions, però igualment en qualsevol circumstància, tractar des de Catalunya, el nacionalisme català de “crosta”, només té dues explicacions possibles: la primera és que es parteix d’una radicalitat visceral de sentit contrari al que es vol atacar que poc repara en ferir sentiments, i atropellar el dret d’un gran nombre de ciutadans a sentir-se el que volen. I si aquesta no és l’explicació vàlida, aleshores en queda una altra que també seria greu, però molt poc plausible en aquest cas: el desconeixement del país o del terreny que es xafa.

Com diu Joan Barrils en El Periódico d’avui: “Des de petit em van aconsellar que no intentés arrencar cap crosta de cap ferida, perquè les crostes, amb el temps, cauen. I si no es fa així les ferides tornen a sagnar.”

L´expresident Felipe González havia de llegir un text a l´acte previst per celebrar el 25è aniversari de la victòria del PSOE que es va suspendre a conseqüència de l´atemptat perpetrat per ETA. Un text que finalment el diari El País ha publicat.
L´expresident escriu sobre les tres prioritats que fa poc va fixar el president Rodríguez Zapatero -una d´elles, el millorament de la convivència. I òbviament no podem deixar de subscriure i aplaudir afirmacions com aquestes: “… la España diversa que se esforzaba por reconocer y conocer los distintos sentimientos de pertenencia al espacio público compartido … nos hemos enfrentado los unos a los otros porqué sentimos la identidad de forma diversa … cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros … una Espanya de todos, solo así puede ser una Espanya para todos …”
Si es parteix d´aquests postulats i no de l´Espanya UNA (obviarem Grande y Libre, per massa fàcil), això ha de tenir conseqüències i no es pot quedar a nivell d´algunes boniques frases. Conseqüències, i positives, ja n´hi han hagut, només cal veure la situació de l´organització territorial assolida des de la transició, però de tota evidència no s´ha arribat al fons de la qüestió.
A ningú de bona fe se li escapa les dificultats a les quals s´ha hagut d´afrontar Rodríguez Zapatero fora i dintre del seu partit per intentar fer admetre l´Espanya plural real. I és evident que mentre -aritmèticament al menys- perduren les dues Espanyes, grans reformes constitucionals necessàries com la del Senat serà difícil -per no dir impossible- que es puguin tirar endavant. I en aquest sentit -sigui dit de pas- la responsabilitat dels electors catalans a les properes legislatives serà gran. Ja veurem. De moment, davant les dificultats, alguns s’han desenganyat i han optat -pel que per mi és una fugida en avant- per una opció, paradoxalment, encara més difícil i complicada, la separació pura i dura.
Una part de la ciutadania -molta més de la que es va manifestar dissabte sota la pancarta El dret a decidir– té present la famosa frase de Rodríguez Zapatero: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento catalan”; i pocs recorden les maniobres “politiqueres” de divisió fetes pel líder “nacionalista” de l´oposició, el de la “casa comuna” del catalanisme, abans, durant i després de la votació de l´estatut al Parlament. I el malestar que n´ha quedat no es pot reconduir solament en paraules sinó en fets, com diria el president Montilla, i jo afegiria: i en alguna cosa més, car fets positius no han deixat de produir-se´n i se´n produiran encara més, n´estic convençut, però tot indica que no serà suficient, perquè no s´arribarà, com ja hem assenyalat, al fons de la qüestió. Una qüestió que no és altra que, d´una part, el repartiment real del poder (quasi res!) i d´altra part, aclarir l´invent de Nación de naciones, i en el seu lloc fer, d´una vegada per totes, un Estat espanyol federal, fort i modern on la part puntera i solidària que sempre ha tirat del carro i sempre ha progressat en benefici del conjunt, tingui el pes polític que li correspon i no vegi la seva progressió retrocedir amb relació al mateix conjunt. El caràcter radial de l´Ave com al segle XIX (Madrid-Sevilla, Madrid-Toledo, Madrid-Valladolid, Madrid-València o Madrid-Bilbao) i no en xarxa, ens evita més comentaris.
No parlaré de finançament ni de competències, ni de balances fiscals; això ho deixo als especialistes.
Tornant, però, al text de Felipe González, si estem d´acord que “cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros”, no s´entén que mentre a Bruxel”¢les s´admet la utilització del català, al Congrés dels Diputats, a Madrid, no es puguin utilitzar “les llengües d’Espanya”; o que a Alemanya hi hagi una cinquantena de càtedres de català i a Espanya, fora de Catalunya, cap; o que un jutge prohibeixi l´ús del català a dos imputats i no es posin els mitjans necessaris per fer possible defensar-se en la seva pròpia llengua. Això sempre ha estat aberrant, però avui és inadmissible, a menys que el que es proclama dels drets dels ciutadans per contraposar-los als drets dels pobles, no sigui més que xauxa.
I si acceptem i compartim que “sentimos la identidad de forma diversa”, però al mateix temps mantenim que el fet de reclamar el dret a l´autodeterminació pels qui senten una altra identitat és un sacrilegi a la mare pàtria (perdó, actualitzem l´expressió: a la igualtat dels ciutadans i a la democràcia) s´estem burlant de la democràcia i del sentit comú, la cosa més compartida de la espècie humana, encara que no se’n adonin alguns polítics; a menys -que també podria ser- que dir qualsevol cosa no tingui per què comportar conseqüències.
I així podríem anar desgranant greuges i aberracions, uns més importants que d´altres, com el disposar el PSC d´un grup propi a la Cambra. A força de quedar-se amb que no hi hem renunciat, algun dia, si es vol que ens prenguin seriosament, haurem de considerar que ha arribat el moment propici de recuperar-lo. O no?
Si com deia Campalans, la política és pedagogia, és hora de fer política. A Catalunya, de política i pedagogia se n´ha fet molta, i que es faci solament des de, o per Catalunya, de moment, els resultats no acaben de ser, pel que es veu, prou concloents. Ara li toca a Espanya, i és responsabilitat històrica del Socialisme espanyol fer la pedagogia necessària -i no solament pedagogia- si no vol que el nombre dels que s’apuntin a l´ “Adéu Espanya” de Joan Maragall (qui ho havia de dir que encara hi seriem!) vagi creixent; o dit de manera més prosaica i actualitzada, que el vot català d´esquerra, cada cop més, es refugií en l’abstensió.

Divendres 30 de novembre va tenir lloc al Monestir de Poblet eI I Simposi d’Història sobre Josep Tarradellas, organitzat per l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. L’acte en si, no fou solament important per la qualitat de les ponències, ni inclús per la intervenció inaugural del qui fou conseller del president Tarradellas, el Dr. J.M. Bricall, ni pel parlament d’alt contingut del president de la Generalitat, M.H, José Montilla. L’acte, al meu entendre, era notícia perquè justament han hagut de passar trenta anys abans de què es pogués organitzar un simposi d’aquestes característiques.

Probablement, vist la poca cobertura mediàtica que ha obtingut, els professionals de la comunicació tinguin un altre concepte d’allò que és notícia i del que no ho és. Probablement també, haurà de passar molt de temps encara per què es reconegui -sense que això sigui cap desmèrit pels presidents Josep Irla, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla que representen la normalitat- que en el període que va de la dècada dels trenta als nostres dies, tres fites marquen la història de la Generalitat de Catalunya, encapçalades, la primera per Francesc Macià amb la recuperació de la Generalitat a la sortida de la dictadura de Primo de Rivera, la segona per Lluís Companys, el president màrtir, esdevingut símbol per la tragèdia del seu destí, i la tercera per Josep Tarradellas per la seva amplia trajectòria en períodes dramàtics del segle passat i haver encarnat els anhels de tot un poble al final del franquisme amb el restabliment de la Generalitat “en l’episodi més pur, en el seu sentit de fons i en el seu resultat final, de tota la transició democràtica a Catalunya i a Espanya”, com ha escrit Raimon Obiols.

.