Quanta verborrea per part dels tertulians -tot i deixant de dir l´essencial- ha provocat la iniciativa del jutge Baltazar Garzón al reclamar a diverses institucions -quatre ajuntaments, Església, Defensa, abadia del Valle de los Caídos, Direcció de Regitres i Notariat i Centre Documental de la Memòria Històrica- informació sobre desapareguts i afusellats durant la Guerra Civil.
Per raons òbvies s´entén que durant quaranta anys el franquisme volgués ignorar els seus crims; en honrar els seus morts i en magnificar els crims atribuïts als seus adversaris en tenia prou.
Es pot admetre que, a la transició democràtica, amb l’objectiu de facilitar la “reconciliació” s´estengués un vel prudent sobre la qüestió.
El que no és de rebut és que setanta anys desprès dels fets i la democràcia consolidada, encara hi hagi gent que es negui a tractar humanament el tema dels desapareguts i les fosses comunes, i es negui a intentar saber el que va passar.
La iniciativa del jutge Garzón no és cap “disbarat ni cap error” com ho considera Jaime Mayor Oreja, ni és “reobrir les ferides del passat, ho faci qui ho faci” com pretén Mariano Rajoy. Tampoc es important conèixer si es pot o no actuar penalment contra els responsables dels crims (com a mínim tindríen més de noranta anys!), o si és convenient o no, fer-ho.
Tot és molt més senzill. Com sempre.
Amb tot aquest enrenou per part dels comentaristes el que es posa en evidència és la ideologia de cadascú, dreta o esquerra. El camp on es situa cadascú; en el camp dels vençuts de la guerra o en el dels triomfadors.
I està clar.
En el camps dels vençuts, anys fa que perderen tota vel·leïtat de revenja, la repressió va ser massa total i cruel.
En l´altre camp, en els que per les raons que siguin es situen en el dels vencedors, sembla que només els mou una inquietud: que no s´arribi mai a establir com, quan i quants, van pagar amb la mort “el crim” de ser alcalde de poble, o mestre d’escola, o pobre, o defensor de la República i el seu govern legítim.