D'un temps, d'un pais

El dissabte passat a València fou un dia que va matisar el pessimisme que s’imposa al meu optimisme natural quan observo la situació del país.

Primer va ser la manifestació contra la corrupció. Hi vaig anar amb el convenciment que seriem quatre gats. Mai havia tingut l’ocasió d’anar a una manifestació a la ciutat de València. Per descomptat a moltes a París i a Barcelona. I per ser la primera, la sorpresa va ser “majúscula” pel nombre i per la diversitat dels manifestants: una barreja generacional que feia plaer de veure. Allò era poble, poble! Allí vaig trobar el meu amic Miquel del Bloc i vam fer el recorregut fins on vaig poder junts. I sobretot el que més em va sorprendre agradablement fou el comportament dels partits i sindicats que van donar suport a la manifestació, una manifestació convocada a través Internet per una plataforma ciutadana, Col·lectiu contra la Corrupció. Doncs contràriament al que sol passar a Barcelona -inclús quan no són els partits els convocadors- els líders de les formacions polítiques no hi anaven al davant sostenint la pancarta amb l’eslògan políticament correcte i mostrant les seves cares conegudes plenes de satisfacció. Anaven barrejats entre la gent i la manifestació estava encapçalada per una alegre xaranga. I per sobre la marea humana rivalitzaven les pancartes i eslògans enginyosos i personals dels manifestants. I l’èxit de convocatòria té encara més mèrit quan al matí vaig estar buscant l’hora de la manifestació a El País i al Levante-EMV i no la vaig trobar enlloc, ni tampoc que hi havia manifestació; solament una línia a El País, al mig d’un article de tota una pàgina parlant de la portaveu del Consell del Govern valencià. Per cert el PP ha qualificat l’acte de radical catalanista i ha criticat el PSPV per haver-li donat suport.

I la segona manifestació que ens hauria de fer pujar l’autoestima als valencians -que tanta falta fa a alguns; si no en mancaren tant no tindrien la catalanofòbia aguda que pateixen- és el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre als que vaig assistir tot just acabada la manifestació contra la corrupció; un acte normal en un país anormal, on no hi havia el menor representant del Govern ni de la ciutat de València com hi hauria en qualsevol país normal encara que estiguessin a les antípodes del pensament dels amfitrions. Pel nivell de l’acte, pel que s’hi va dir i per la forma de dir-ho, tot dignificava el país. Tanmateix el seu contingut estava a tants anys llum -per ara- del pensament mitjà de la societat valenciana que mentre assistia a l’acte no podia deixar de pensar: aquí sobrem tots els convençuts que estem aquí. Aquí estem vivint com diuen els francesos en vase clos, en “circuit tancat” o en una espècie d’exili interior. Els Octubre i molts actes més, valencianistes, haurien de ser com els cinemes d’antany, en sessió permanent i que anessin passant per grups de la capacitat del recinte, la població de tots i cada un dels pobles valencians.

Què això no és factible? Doncs s’hauran d’inventar altres coses més! I esperar que el PSPV comprengui que el “seguidisme” al PP no porta enlloc i que depèn d’ell de poder tornar a governar. Perquè si tota la gent d’esquerres potser no sigui valencianista, al País Valencià tota la gent valencianista és d’esquerres; els de dreta valencians ni són ni seran mai valencianistes; a molt estirar, diran estimar la millor terreta del món, com ho estan fent, al mateix temps que menyspreen i maltracten la seva llengua, i no fan res per promocionar-la ni dins ni fora del país.