D'un temps, d'un pais

Aquesta frase que acaba de pronunciar el president dels EstatsUnits Barack Obama, “ser americà no és una qüestió de sang sinó de compartir valors”, fa temps que Catalunya l’ha fet seva, i és un dels factors de la seva pervivència com a nació. I Com els EEUU, a Catalunya són els nous vinguts que han adoptat i compartit els valors de la nació d’acollida i no al revés com malauradament ha passat al País Valencià. Malgrat una a conquesta  militar, llargs períodes de monarquia absoluta , una dictadura, una guerra civil seguida de nou de quaranta anys duna altra dictadura, la societat catalana ha resistit i pogut conservar els seus valors democràtics com Espanya els seus tradicionals de quan el sol no es ponia sobre el seu territori. I en certa manera encara estavem com qui diu fa quatre dies en aquesta conjectura. Únicament en aquests últims trenta anys de democràcia continuada, Espanya ha evolucionat més que en els darrers trecents anys. I en la mesura que la societat espanyola es democratitzi  canviarem la “conllevància històrica entre Catalunya i Espanya per unes relacions diferents  . I en el lloc de Rodriguez Zpatero evitaria pronunciar frases  definitives com “amb la sentència del TC arribarà el final de la descentralització política catalana. Ell no pot oblidar, a menys que necessiti guanyar-se una pausa,  que el socialisme espanyol té una assignatura pendent, el federalisme. I per poc que les circumstàncies hi ajudin és l’Estat espanyol el qui pot arribar a considerar  el federalisme potser no com la millor solució per  ell,  però sí com un mal menor.

L’escriptor i periodista, Eduardo Haro Teglen, avui desaparegut, es consideraba “un niño republicano” i jo també m’he considerat sempre un “nen de la Guerra”. I a tal efecte he estat repúblicà i difícilment he pogut admetre l’actitud de l’Església catòlica contra aquella tímida tentativa republicana de trencar amb “l’Espanya eterna”. I he estat nacionalista, fidel als valors dumans i democràtics de tothom – la sola manera acceptable, a meu entendre, de ser nacionalista.

I la manera de conciliar el meu nacionalisme i el meu republicanisme espanyol ha estat amb el federalisme. Però com molta gent, amb el circ de la sentència del TC la paciència se m’està acabant. No trobo explicació raonable per què els tres indivius de la image a sobre que s’estan fumant un puro darrere les barreres de la plaça de toros de Madrid -i que segur que troben constitucionals les curses de braus-puguin dissertar sobre “el diví i l’humà” i i  més precisament sobre el que se senten els ciutadans de Catalunya consultats en referèndum al qual han respost majoritàriament que Catalunya és una nació. Per un costat hi  ha la legitimitat del poble de Catalunya amb els valors que l’ han mantingut viu com país al llarg de la història, i de l’altre estan els magistrats d’un tribunal desprestigiat convertit en camp de batalla d’interessos d’uns i altres.

La sentència del TC no elimina la frase de l’estatut que defineix Catalunya com una nació, però sí la converteix en una declaració retòrica sense més validesa que la sentimental però sense cap valor jurídic.