D'un temps, d'un pais

El meu amic Bausset em comunica  unes reflexions que ha rebut o escollit. És un pot-pourri de les que n’he triat les dues que m’han semblat més interessants. Acostumats els d’esquerra a ser conscientment perdedors no podem no veure sense afecte gent creient i sincera com Teresa Forcades pregar en el desert dins de la seva pròpia església).

 

1

Teresa Forcades demana no reconèixer el deute extern (3 línies més avall cliqueu conferència i podreu escoltar la seva conferència.)

 

La monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Teresa Forcades, ha demanat portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica com s’ha fet a Islàndia i ha proposat ‘fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui il·legítim’. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar ‘per una onada neoliberal’ que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX’ i es pregunta ‘si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme’. Per Forcades, ‘el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula’.

 

Forcades ha fet aquestes declaracions en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu.

 

Mercat

‘Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. ¿No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? ¿Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?’

 

Marc capitalista

‘Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.’

‘Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació’, ha dit Forcades, i ha defensat que ‘el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor’. ‘Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món’, ha afegit.

 

Antropologia i capitalisme

‘Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?’

2. Reflexions del corresponsal de TV3 a Washington

 

Una qüestió de dignitat

ANTONI BASSAS

La sentència del català a l’escola

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

 

Autoestima

Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

 

Persistència:

A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

 

Indignació:

Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

 

Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

 

Fer un pensament:

No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

 

Una bona abraçada,

—