D'un temps, d'un pais

Feia poc que havia començat a treballar i per tant, poc cotitzat a la seguretat Social francesa, quan vaig caure malalt dels pulmons al retorn d’un viatge extenuant en autostopt a Noruega, motxilla al coll. Em vaig poder beneficiar d’una estada en un sanatori totes despeses pagades percebent a més una petita pensió fins que em vaig curar. Més tard, durant tota la meva vida professional he pagat  força a la Seguretat social, i quan devant meu algú es queixava de que se  li retenia massa del seu sou, sempre he donat la mateixa resposta i contat la meva història, i la meva satisfacció de que en aquell moment podia haver un jove o un altre treballador que tenien solucionat el seu problema com el vaig tenir jo en el seu moment gràcies al que ara jo  estava pagant cada mes.

A part d’aquesta anècdota, soc  testimoni que durant tota la meva vida professional, davant els conflictes laborals i les demandes d’augment de sous  que han permès l’augment progressiudel nivell de vida dels assalariats, sempre he sentit  per part de la dreta i la Patronal la mateixa lletania: Però que pretèn aquesta gent? Anem a la catastrofe, que l’economia no es pot  perpetre aquests augments!

No solament l’economia s’ho podia permetre, sinó que la crisi que constatem no prové d’aquest progressiu augment del nivell de vida de la gran majoria,  com tots sabem, sinó d’un excessiu endeutament propiciat per la dinàmica  i interès del mateix capitalisme i la comoditat de la classe política.

És evident que quan més ens treguin ara, més ens costarà recuperar-ho! Que no ens prenguin el pel!