D'un temps, d'un pais

Apunts per a una història de les Edicions Catalanes de París

Al marge de tots els aspectes eminentment positius de la transició, és hora d’anar contrarestant -quan l’ocasió es presenta- el vel de discreció oficial que s’ha volgut mantenir durant els primers anys sobre les accions de l’antifranquisme i catalanisme d’esquerres, sobretot pel que fa a les protagonitzades des de l’exili.

L’ocasió, avui, és la notícia donada per la premsa del legat a la Generalitat de Catalunya de l’arxiu de Josep Benet, en el qual -llegim- figura la documentació de les Edicions Catalanes de París (ECP). No dubtem que a partir de l´arxiu que fa uns anys Benet va cedir a la Generalitat els historiadors trobaran els elements per reconstruir la trajectòria de les ECP, però si tots els protagonistes no intervenen, correm el risc que desaparegui de la Història el paper real de cadascú; no les aportacions dels de sempre, aquells que per professió o altres motius disposen de mitjans per fer-ho, sinó el d’aquells -també els de sempre- que en un moment de la seva vida van fer allò que les circumstàncies i la seva consciència els va dictar sense cap altra ambició que la de la voluntat de servei. La frontera entre els uns i els altres no és ideològica, però hem de reconèixer que, en els moments històrics d’incertituds, és en el camp de les esquerres on més abunden els segons. Com escrivia Machado en un llenguatge corresponent a una altra època i a unes altres circumstàncies: “La burguesía (ell deia los señoritos) invoca la pàtria y la vende, el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre i la salva”.

La idea de crear a l’estranger una editorial que pogués treure a la llum els manuscrits que la censura franquista no deixava publicar, la burgesia catalana ja la va tenir a principis de la dècada dels seixanta. Ã’mnium Cultural, en concret, ho va intentar amb mentalitat empresarial no exempta de càlculs. Els costos del muntatge no devien compensar els beneficis polítics esperats car al cap de poc de temps Ã’mnium Cultural va abandonar. Havia desembarcat a París sense cap deferència i, es podria dir, en contra del Casal Català que en aquells temps havia organitzat els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exili a la Sorbonne i poc temps després celebrà la Festa del llibre català a París. Aquesta manifestació anual oferia a polítics i intel·lectuals de l’interior l’ocasió d’expressar-se lliurement i hi participaven les principals editorials de Barcelona que enviaven els seus llibres. Aquesta part de la nostra història resta -com moltes altres- per escriure[1].

Ignoro si qui va tenir la idea de la creació de les Edicions Catalanes de París fou Josep Benet. El que si sé és que un dia de 1969 Romà Planas, aleshores l’ànima de la Joventut del Casal que havíem creat amb d’altres joves, em va dir: m’ha telefonat Jordi Pujol, ens proposa que muntem una editorial aquí, a París. Els fundadors, a París, seriem el Planas i jo, i a Barcelona, Josep Benet i Albert Manent. Els manuscrits proposats tant per l’equip de Barcelona com per nosaltres podien provenir d’autors residents a Catalunya que escriurien sota pseudònim o d’autors exiliats. No cal dir que la idea ens va entusiasmar. Era un pas més en la nostra tasca de trencar barreres i d’apropar l’exili i l’interior, objectiu que la Joventut -uns quants fills de refugiats i molts joves recents vinguts de Catalunya- s’havia fixat quan va accedir a la direcció del Casal. Desconec (i no m’ha interessat conèixer) les condicions en que va treballar l’equip de Barcelona, les de Romà Planas i les meves foren de total militància; com ho foren en la revista FOC NOU que vam crear. A l´inici la realitzàvem nosaltres sols i més tard amb la col·laboració del pintor Manel Viusà, però sempre s´acabava per cobrir el pressupost amb aportacions personals malgrat disposar d’un nombre apreciable de subscriptors. Tenir la perspectiva, en aquesta nova activitat, d’únicament aportar dedicació perquè, en principi, les despeses de producció quedaven cobertes, era molt més del que podíem esperar en aquells temps i en aquelles latituds.

Ens vam dedicar amb cos i ànima en el projecte. Una gestoria que coneixia del bulevard de Sebastopol ens va legalitzar la societat, la qual havia de disposar d’un domicili amb bail comercial, és a dir, amb dret a comerç. Vam trobar una fórmula que es va revelar encertada per a la permanència de les Edicions. Es va buscar un pis amb dret a comerç i la societat va comprar el “bail”. El lloguer mensual del pis, on jo em posava a viure, corria en la seva totalitat al meu càrrec i a la vegada es reservava un despatx per a les Edicions. El bail comercial quedaria de la meva propietat, en dissoldre´s la societat, en contra partida de la superfície reservada i per la qual les Edicions no pagarien la part proporcional de lloguer. Inútil de precisar que aquesta mena de tractes es fan amb bona voluntat, pensant resoldre els problemes immediats -en aquest cas, preveient la inestabilitat i inseguretat de les bases econòmiques de l’empresa, tenir garantit en el temps, com a mínim, el local- i rarament amb la seguretat que les clàusules compensatòries finals es puguin acomplir. En aquest cas. les ECP no van faltar a la regla, però sí que van poder disposar d´un local i d´una presència i atenció permanents de cost zero. Per aquell despatx de la rue Jobbé Duval van passar-hi molts catalans anònims i altres de no tan anònims que estic segur que avui dia encara ho han de recordar.

Les lleis obligaven l´empresa a tenir un gerent de nacionalitat francesa i el vam trobar en la persona d’un amic meu de col·legi de tota confiança, Paul Kipfer, militant sindicalista del sindicat Force Ouvrière. Un altre francès, d’origen català, Lambert Palau (ell pronunciava el seu cognom a la francesa i per nosaltres era Monsieur Paló), un expert comptable de prestigi, de sentiments catalanistes i antifranquistes, es va oferir per portar gratuïtament la comptabilitat de les Edicions. Paul Kipfer, evidentment, no només no cobrava -com cap de nosaltres- per les responsabilitats que assumia sinó que més d’una vegada va haver d’avançar l’import de les factures de la impremta perquè els diners -tal com s’havia previst- arribaven amb comptagotes a causa de les dificultats de tot tipus imposades per les circumstàncies, fàcilment imaginables.

La distribució estava assegurada per diferents canals. A l’interior, els germans De Puig, Lluís Maria i Jaume (el Jaume s´incorporaria a l´equip de París en una fase ulterior), havien organitzat grups de joves que portaven els llibres a través de la frontera en motxilles, fent-se passar per excursionistes -la qual cosa, ben mirat, també ho eren!- Caldria que un dia els germans De Puig escrivissin aquesta part de la història. Les llibreries franceses especialitzades: Maspero, la Llibreria Española de Soriano a París, la llibreria de l’escriptor Pere Cerdà de Perpinyà, les del Perthus i d’Andorra i algunes altres més les ateníem Romà Planas i jo, així com les d’Amèrica Llatina i les universitats anglosaxones. Ruedo Ibérico també va ajudar en la tasca de distribució dels nostres llibres. Marianne Brull, companya de José Martínez el fundador de Ruedo Ibérico, fou la nostra còmplice en aquell temple de la literatura antifranquista. A la transició es va instal·lar a Barcelona, dipositària segurament de molts records interessants que ningú no li ha demanat.

Hem volgut, amb unes quantes pinzellades, deixar constància d´uns fets, però sobretot d´un esperit que va ser àmpliament compartit per tots aquells -partícips o no de la guerra civil espanyola- que van sentir la desfeta com una derrota moral, total, que ha afectat diverses generacions i de la qual fa relativament poc que n´estem sortint. Estic convençut que la trajectòria de les Edicions Catalanes de París -i la comparació dels seus resultats positius amb la temptativa frustrada d´Omnium Cultural així ho demostra- s’explica exclusivament pel valor afegit de l’entusiasme i l’abnegació del treball militant del qual hem volgut deixar constància ara i aquí. Un tipus de militància que en els “temps d’incertituds”, com hem assenyalat, sol trobar-se en abundància i quasi exclusivament en el camp de les esquerres. Això no vol dir que quan s’esfumen “les incertituds”, aquesta constatació continuï revelant-se tan vàlida. Però aquesta és una altra història.

[1] Els estudiosos podran trobar material en els papers de Romà Planas que la seva família ha dipositat a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet.