D'un temps, d'un pais

En la restauració de monuments existeixen posicions enfrontades pel que fa al que es pot o no es pot fer. Simplificant, podríem dir que trobem experts partidaris de retornar als monuments l´aspecte que van poder tenir en el seu temps, els que opinen que la restauració no es pot fer si no és amb materials d´origen i posant en evidència les parts restaurades, i els partidaris de deixar les ruïnes “morir dignament”.

El 1988 la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) va promoure un concurs per la restauració del Teatre Romà de Sagunt que van guanyar els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli. Aquests professionals de prestigi van optar per retornar en part al monument l’aspecte que podia tenir i recuperar la seva funció de teatre.

El conflicte sorgeix quan en 1990, el PP, aleshores a l´oposició, va recórrer l´aprovació del projecte. El Tribunal Superior de Justícia de València el 1993, quan les obres ja s´havien executat, anul·là el projecte. El 2003, en execució de la sentència de 1993, el TSJV resol que cal revertir una part de les obres. La sentència ha estat confirmada pel Tribunal Suprem el 2008.

Avui, la Generalitat Valenciana, governada pel PP, es troba doncs, per la seva política irresponsable quan era oposició -la mateixa que ha tingut a nivell estatal durant aquests darrers quatre anys- en la situació d´haver d’executar la sentencia i fer front a les despeses enormes de l’enderrocament. A més, si ho fa, ho farà en contra de la majoria del Consistori de Sagunt, on l’oposició en bloc ha guanyat al PP que governa en minoria, una moció oposant-se a l’enderrocament presentada pel PSPV-PSOE, BNV i EU. Per si fora poc, l´Acadèmia del Partal, principal grup corporatiu d´experts en restauració de tota Espanya, formada per arquitectes, arqueòlegs, historiadors o catedràtics universitaris, acaba de pronunciar-se en contra de la resolució. L’Acadèmia considera que l´obra “podrà agradar o no, però està realitzada per experts i la seva obra compleix una missió cultural” i que “seria fora de tota lògica i no admissible” l´execució de la sentència; el seu president ha declarat que “els polítics s´han de dedicar a la política i deixar que els experts en restauració analitzen i valoren la millora del patrimoni històric”.

Prengui la posició que prengui, el PP no ho té fàcil. Però coneixedor del seu electorat -que no vol saber, o si sap tant se li en dona- el PP es pot permetre el que vulgui, com sempre (com crispar durant quatre anys la vida política per acabar dient que el crispador és Zapatero).

El PP sap que el seu electorat no té cap escrúpol a l’hora d’anar a votar i que té molt assumides les seves motivacions egoistes; per això incita sistemàticament els baixos instints i juga sobre les pors, la més vil de totes, la por a l´immigrant i, l´ultima, als infants de dotze anys.

L’esquerra, òbviament, no pot permetre’s -sense renegar-se- tenir la mateixa actitud, i la seva resposta no pot ser altra que el vot massiu.

Mai, com aquesta vegada, no anar a votar serà donar el seu vot al PP.