D'un temps, d'un pais

No sé si ja he tingut ocasió d’expressar-ho, però el ben cert és que Juan Carlos Rodríguez Ibarra no acaba de ser sant de la meva devoció. I per un únic motiu. Per no entendre, home d’esquerra i intel·ligent com sembla, que la història d’Espanya no és la que li han contat els manuals escolars de sempre i, més recentment, els del franquisme en els quals li va tocar estudiar. Que no entengui ell, d’esquerres i intel·ligent, que és demagògic, per defensar la seva Espanya, utilitzar el concepte d’igualtat i de llibertat individual sense to ni so, a l’igual que fa la dreta quan descobreix els redits electorals de la invocació d’aquests valors que només fa servir quan li convé. Que no sàpiga que la llibertat de cadascú -i si ho sap que no ho apliqui- acaba on comença la de l’altre i que en la seva Espanya que tant estima, hi ha gent que no s’hi senten identificats, que se senten una altra cosa que “espanyols”, se senten gallecs, bascs o catalans i que, a més, tal com existeixen drets individuals, hi ha drets col·lectius, els de les nacions per exemple; i que els primers internacionalistes així ho entenien perquè sabien que la millor manera de fer desaparèixer fronteres era no necessitar-les per defensar-se i el primer pas en aquesta direcció és reconèixer a tots els pobles per igual. Democràticament les “nacions perifèriques” sempre tindran l’avantatge sobre l’espanyola de no negar-li la seva existència quan pretenen ser elles mateixes. Podrem discutir -les coses estant com són- quan i com arribar al ple reconèixement col·lectiu sense atropellar cap dels drets individuals, però el que no es pot -i un home que es pretén d’esquerres menys que ningú- és negar el principi democràtic del dret dels pobles a l’autodeterminació.

Això dit, passem al tema que m’ha mogut a escriure avui car el motiu no és altre que felicitar Rodríguez Ibarra pel seu ocurrent article que ha publicat El País (13/2/2008), ¿Por qué no cambiamos de tema?

Hi defensa la tesis de que tots caiguem en la temptació de buscar culpables fora del nostre àmbit de responsabilitats, i els bisbes espanyols els primers!

D’entrada posa l’exemple dels pares d´alumnes demanant als professors d’exercir l’autoritat amb uns fills que ells són els primers incapaços de tenir a ratlla, i desprès fa referència al nostre comportament reclamant més guàrdies civils per què ens imposen les regles de la circulació que no ignorem però que no volem complir i que ens costa centenars de vides tots els anys.

Exposats aquests dos exemples Ibarra arriba on volia anar a parar: “Por qué entonces, escandalizarse por la actitud de los obispos de la Iglesia verdadera? Cada proclama que hacen pública demandando de los poderes políticos que ajusten sus programas al ideario católico no es más que la manifestación de su fracaso y de la interiorización de que su doctrina es pura charlatanería para aquellos que deberían seguir sus mandatos y recomendaciones. (…) Debe ser descorazonador para los prelados observar el comportamiento de los fieles católicos que, a la menor oportunidad, hacen caso omiso de las recomendaciones pastorales, y se presentan a la misa de doce con otra pareja distinta de aquella con la que, ante el altar, se comprometieron a no romper aquello que su dios unió.

Amb sorna, Ibarra considera que si els bisbes catòlics es veuen obligats a reclamar als poders públics que adoptin els seus programes i principis ho fan -tot i que, com constata, no publicaren cap document semblant en els últims anys de l’Espanya fascista de Franco- no tant per “fastidiar al partido socialista (sinó) sencillamente porque ellos se muestran impotentes a la hora de conducir el rebaño por el camino recto”. I continua Ibarra, definint amb la mateixa ironia el greu problema amb el que, segons ell, ens trobem: “unos obispos que se desgañitan semana a semana indicándoles a sus fieles lo que se puede o no se puede hacer y unos fieles que, cada vez que les interesa, se convierten en infieles. (…) Si los políticos no hubieran aprobado leyes perniciosas, los fieles católicos no hubieran tenido la oportunidad de divorciarse, casarse con gente de su mismo sexo, pretender la igualdad de hombres y mujeres, etc. Vean si no es para estar hasta el gorro de socialistas y similares.”

En conclusió, un article que m’agradaria haver tingut el talent d´escriure, molt lleuger de to i molt seriós de contingut.