D'un temps, d'un pais

Fa uns dies Mònica Terribes entrevistava l´historiador Josep M. Solé i Sabaté a TV3 a l´ocasió de la mort de Josep Benet.

Deixeble i admirador de Benet, Solé i Sabaté va fer una semblança elogiosa i sincera de la seva persona i de la seva trajectòria.

Per mi, sempre haurà estat digne de tot elogi i altament significatiiu l´actitud durant la guerra civil d´un jove Benet catòlic, salvador de capellans perseguits i a l´hora republicà convençut que combat. Solament per això podria estar redimit de tots els “pecats” futurs que podria haver comès.

A l´entrevista Solé Sabaté va apuntar un aspecte del caràcter de Benet que podem corroborar: Benet no era d’aquelles persones que es deixen estimar. I aquí vaig saber de l´existència -a més d´assabentar-me de que Benet ho havia estat- de la figura del fàmul, l´estudiant criat dels altres alumnes, companys d’estudis seus. I Solé atribuïa a questa circumstància un complex d´inferioritat que hauria perseguit Benet durant la seva vida i que combatia manifestant-se a vegades amb una certa rudesa. No és que el meu tracte amb Benet hagi estat profund, ni molt menys, però comparteixo l’opinió de Solé de la seva personalitat complexa.

Ara bé, el que no acabo d´entendre sincerament és que un home de la talla i les idees de Benet s´hagi pogut quedar tota la seva existència fidel a un món on es podia admetre la figura del fàmul. Es compren (abans que fossin institucionalitzades i també desprès) l’existència d’una mena de beques a estudiants de famílies pobres; però inclús en aquells temps, podien ser vistes -si no encara com un dret- al menys en el context -justament cristià- de que la mà dreta no s’assabenti del que dona l’altra mà!

Quin sistema però més cruel i quina humiliació constant -acceptada per tots, pels qui la patien, pels qui se’n aprofitaven i per qui ho podien evitar- havia de representar compartir estudis i a la vegada ser el criat i haver de servir uns nois de la teva edat que la única diferència existent entre ells i tu és que els seus pares tenien diners i els teus eren pobres! Quin món!

I és aquest món el que ha pogut fer oblidar, gràcies a figures com la de Benet i altres del mateix sector de la societat catalana, la carta franquista que van jugar alguns dels seus prohoms, i grans famílies. Aquesta transversalitat elogiada de la que es parla a propòsit de Benet, en realitat és més aparent que real car hi ha un potent denominador comú que uneix tot aquest món, i que avui encara podem constatar. I aquest denominador comú, no és el nacionalisme, i no tant el factor econòmic -que també, com és lògic; el veritable lligam d’aquest món és el seu catolicisme. I el nacionalisme de dreta està subordinat i gira entorn d’aquests dos pols, l’econòmic i el catòlic.

La societat catalana, és cert, va donar l’exemple d’una relativa unitat contra el franquisme. Però no ens enganyem. Va existir una frontera que passava entre aquest món catòlic -amb Franco o contra Franco– i els que encara disposaven de menys paraula a l’interior, els que van haver d´exiliar-se (contràriament al que passaba amb l’exili basc, sens dubte perquè era catòlic). Els catalans exiliats van perdre doblement la guerra i només una forta personalitat com la del president Tarradellas va poder plantar cara a una ofensiva política que va perseguir l’objectiu de fer oblidar tot el que podia representar els valors republicans de l´exili i fer-los passar a l’inventari de pèrdues i profits el més aviat possible; d’alguna manera, i objectivament, acabar la tasca del franquisme.

Des de l’interior, aquests sectors van portar la batalla als Casals catalans d’Amèrica i d’Europa i els van dividir. Van llençar una “OPA hostil” en regla contra una organització com els Jocs Florals de la Llengua Catalana, el 1959 a l’Alguer i el 1964 a Perpinyà, per treure-li, en ple franquisme, el caràcter antifranquista que tenia des de la seva represa a Buenos Aires, el 1941, l‘endemà de la guerra civil. L’excusa d´aquesta gent que disposava dels mitjans que fessin falta, era de portar la batalla al terreny exclusiu de la llengua, però el propòsit era altre. A l’interior, la seva actitud amb l´esquerra antifranquista no necessitava ser la mateixa en la mesura que controlaven la situació. Però des de la seva posició de relativa comoditat no van dubtar en portar una acció sectària i una lluita ideològica contra l’exili i la figura del president de la Generalitat republicana.

Probablement molts trobaran el que estem dient massa esquemàtic, excessiu, fora de lloc i políticament incorrecte, però en parlem perquè l´existència d’aquest món és una realitat constant que no pertany solament al passat. Això sí, la situació ha canviat i la ciutadania, per fi, sembla tenir una visió més objectiva de la realitat catalana. Però aquell treball ideològic va portar els seus fruits i han hagut de passar 23 anys, abans de que Catalunya hagi pogut tenir un president de la Generalitat -amb Maragall primer i Montilla desprès- d’esquerres.