D'un temps, d'un pais

Admiro Juan-José López Burniol. Aprecio els seus escrits, el seu sentit comú, la seva actitud en front de la societat i la manera d’expressar els seus posicionaments polítics. És per això que m’ha sorprès la conclusió final que treu de la recent votada llei de Memòria històrica, al seu article publicat a El Periódico, Una llei per a la memòria.

Burniol no oposa en el seu article “cap objecció de naturalesa jurídica a la plena legalitat i legitimitat democràtiques de la llei de memòria històrica. Cap reserva ni crítica manifesta a aquells dels seus preceptes que regulen les declaracions de reparació i reconeixement personal a les víctimes de la guerra i de la dictadura. (Estima) justes les millores de prestacions, pensions i indemnitzacions, així com la concessió de certs beneficis fiscals i ajudes. (Considera) necessària la col·laboració de les administracions per a la localització i identificació de les víctimes. Tot el que es faci en aquests camps serà d’estricta justícia”, acaba dient.

Tanmateix, tot i fent aquest reconeixement explícit dels encerts de la llei, l’acusa de consagrar “la ruptura del contracte transaccional -consens- en què es va fundar la transició”. López Burniol considera que més que una sublevació militar contra l’ordre constituït, “hi va haver una guerra civil en la que mig Espanya es va afrontar a l’altra mitja”.

És sorprenent que “l’adhesió” de “mig Espanya” a un moviment de tipus feixista dirigit militarment, sigui equiparat, per part seva, a la defensa d’un assetjat regim democràtic, per “l’altra mitja”. Aquesta equiparació no és altra que la que fa la dreta espanyola pura i dura, i per això em sorprèn que la faci seva també una persona com López Burniol.

Ara bé, tot o casi tot, pot tenir la seva explicació, Burniol com tots nosaltres, som fills de víctimes directes del conflicte (unes més que d´altres, com en el principi de la igualtat, on uns són més iguals que d´altres!); ell, com ell mateix es defineix, “fill d’un de tants espanyols a qui aquesta llei es refereix com a sublevats” i els altres, entre els que em compto, “fills de republicà”. Sens dubte Burniol ha analitzat el conflicte des del punt de vista de la Història i, probablement també, des d’una òptica més personal, a través la trajectòria del seu pare. Probablement el resultat d’aquesta comparació és la aparent contradicció en la seva opinió sobre la llei. Jo també, a més d’intentar analitzar els fets històrics, he “jutjat” el meu pare que solament vaig poder conèixer a l’exili a la edat de nou anys; he pogut escriure sobre ell: “En els primers moments de retrobar el pare, d´entrada, vaig poder intuir ja el tipus de persona que era però sobretot, més tard, quan el coneixeria millor, és quan vaig valorar l´abisme existent entre la seva personalitat i la imatge que amb els xiquets del poble en podia haver tret. En efecte, a poc a poc, la figura del “roig criminal” es va revelar en tota la seva dimensió: una magnífica persona, un poeta de sentiments purs, un polític agut d’una integritat i una honestedat intel·lectual absoluta, a les antípodes de la demagògia…”

I òbviament, en el meu cas personal, l’anàlisi del fet històric col·lectiu no m’ha enfrontat a cap contradicció amb la personalitat del pare ni amb les idees que va defensar. I probablement, al fer el mateix recorregut, López Burniol ha constatat que la persona del seu pare no encaixava en la maquinària bèl·lica i totalitària a la que va servir o es va veure abocat a servir. No tinc cap element per suposar res de diferent i elaborar una altra explicació.

Si hem d´admetre però que el que s’anomena internacionalment Guerra d´Espanya no fou la conseqüència lògica, volguda i planificada d’una sublevació militar emparada per Hitler, Mussolini i la jeraquia catòlica espanyola, com es demostra en els tractats sobre la qüestió realitzats pels historiadors de procedència més diversa, sinó que simplement hi va haver una guerra civil de generació espontània en la que “mig Espanya es va afrontar a l´altra mitja”, haurem d´admetre que mig Espanya era facciosa i feixista. I el comportament actual de certs polítics d´una dreta que, de moment, representa pràcticament la meitat de l´electorat, faria pensar que el fil no s´ha trencat, com acaba d´advertir el president Montilla en un discurs a l´altura del càrrec que ocupa.