D'un temps, d'un pais

Que l´episcopat català no és l´espanyol i que el comportament de l´Església catalana durant la dictadura franquista distà molt de l´actitud de l´Església espanyola són dos fets que s´han de reconèixer.

El món catòlic català, no sé si majoritàriament, va ser antifranquista comparat a l’espanyol, i nosaltres des de l’exili no s´ho vam pensar, òbviament, a l´hora de participar en una actuació comuna per editar els llibres que la dictadura no permetia, com va ser la creació de les Edicions Catalanes de París, una iniciativa sorgida l’any 1969 de Jordi Pujol, Josep Benet i Albert Manent des de l’interior, amb Romà Planas i jo mateix des de París.

Que el president Montilla, a l´ocasió de la celebració del 40è aniversari de la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona hagi avalat aquesta actitud de l´Església catalana l´honora i és positiu. Com és positiu que el cardenal Sistach proposi a la societat catalana “una teologia catòlica oberta i cordial, rigorosa i dialogant”, és a dir tot el contrari de la proposta que fan els bisbes espanyols amb Rouco Varela al seu davant.

Dit això, cal aportar alguna precisió.

Primerament: en l´àmbit de l´Estat espanyol, els bisbes catalans són relativament discrets i no pesen gaire en front de l´integrisme de la resta. I no veig, ni aquí ni allà, que la pròpia Església tingui consciència de la “revolució” laica que aquesta societat necessita desprès de segles d´una dominació absoluta tot i les evidents conseqüències materials negatives que això li comportaria -que no forçosament espirituals, al contrari, i encara menys democràtiques-. Aquests darrers trenta anys haguessin pogut ser aprofitats per realitzar una veritable posta al dia. Però continuen optant pel camí de la política en lloc del de la bona paraula. Quan s’ha viscut en un país com França, també catòlic però que ha fet la seva “revolució” laica, certes manifestacions i comportaments de la jerarquia espanyola, i d´una part massa important dels mateixos ciutadans catòlics, resulta xocant.

Segonament: en el pla internacional, el Vaticà, si aposta pels pobres i la pau, és solament de paraula car té escollit el seu món que no és altre que el de les grans potències, principalment del món dit “ric”, deixant la seva legió de bones voluntats intentar arreglar amb els mitjans de sempre -és a dir, el cor i poc més- els tràgics “danys col·laterals” produïts. En aquestes condicions és un peix que es mossega la cua, i l´Església mai adoptarà el rol “salvador” en tota l’extensió del terme que hauria de ser el seu i continuarà jugant el paper de gendarme del poder establert que va adoptar molt aviat.

Davant el panorama que ofereix l’Església oficial, no concebo un creient autènticament humanista sense que no hagi de tenir el cor partit, com el devien tenir els comunistes sincers al constatar la debacle. Espero, en els dos casos, no fer-me massa il·lusions.