D'un temps, d'un pais

O no entenc res a la política -que no dic que no- o alguns han perdut l’enteniment, o l’establishment, l’econòmic i el mediàtic està prenent el pel a l’opinió pública catalana presentant amb grans titulars Artur Mas com l’heroi de la pel·licula quan tot apunta que ha jugat el poc ètic paper de deslleial a la causa o com a mínim de personatge poc escrupulós. I això, independentment que l’estatut que finalment s’aprovi, sigui o no un bon estatut.

Perquè anem a veure: quan el president del govern central, legítimament alleujat després del que ha hagut d’aguantar, diu que la proposta acceptada per CiU suposa el sostre de l’autogovern català, dues interpretacions són possibles: la primera, vist el sorprenent entusiasme i l’eufòria constatada en les files d’una formació nacionalista com la seva és que Mas és un geni que ha guanyat el pols a Zapatero i, en “agraïment”, aquest -a més- li ha regalat “la foto”. La segona interpretació, més evident, és que en plena negociació, el “nacionalista” Mas, en lloc d’apuntar-se a l’idea d’unitat d’acció en les negociacions de Madrid, cosa que -dit de pas- hagués posat a prova els seus adversaris socialistes, va liquidar la negociació en la recta final, i en un no res, a l’últim moment, es va carregar, o com a mínim apropiar-se, dos anys de treball i d’esforços amb un objectiu exclusivament partidista i, a sobre, de caràcter personalista. Si algun mèrit caldria reconèixer-li, seria el d’haver matat d’un tir tres pardals: ell, “nacionalista”, ha traït per interessos electoralistes ERC, el segon partit dintre del nacionalisme; s’ha mostrat -i no solament en aquesta ocasió- deslleial amb el govern de la Generalitat, el govern de la seva nació; o no ho som? I finalment ha ridiculitzat el seu “company” de Coalició, Duran i Lleida, deixant-se’l a Barcelona en quant va rebre la trucada de la Moncloa un dissabte a la tarda. Pel seu passat, o millor dit, pel seu discurs i el del seu partit, el sentit de país que tant diu importar-li l’hagués hagut de portar a defensar, en un tema com el de l’estatut, la unitat d’acció sense cap mena de pal·liatius. I no ha estat així, sinó tot el contrari; és ell qui s’ha carregat la unitat d’acció catalana, no amb la radicalitat d’un Partit Popular òbviament, però sí a la manera d’un ambiciós membre d’un partit provincià. És ell, per pur tactisme qui va pujar el llistó a Barcelona preveient rebaixar-lo, tot sol, en benefici propi, a Madrid, sense importar-li un instant la imatge i els interessos de Catalunya.

El comportament d’Artur Mas i els seus joves llops a l’ombra, té tot l’estil de la lluita dels taurons arrivistes de les grans empreses americanes i no del comportament d’homes polítics drets i fets. Aquesta flagrant contradicció, tant palmàriament demostrada, entre el que pretén ser i representar i com actua en realitat, no l’he vist denunciada amb la força que es mereix; sembla que no interessi a ningú. Al contrari, els mitjans de comunicació, aparentment, han premiat aquest comportament, reconeixent-li uns mèrits que els simples ciutadans no veiem enlloc! Durant els 23 anys de govern, CiU es va apropiar del país i dels símbols del país i va persuadir una majoria de ciutadans que els seus adversaris més directes estaven hipotecats “a Madrid” alhora que justificava els propis pactes amb el govern de torn amb l’eslògan que calia “ser forts a Madrid” per defensar Catalunya, la seva gent i totes les seves essències! I, ara, per una “foto”, Artur Mas ha estat capaç de saltar-se a la torera les formes i el fons. Per poc que es segueixi la cosa pública, tot plegat, sembla que d’haver-hi algú d’hipotecat, aquest és ell. Les contradiccions entre el seu discurs i els fets semblen fruit de les imposicions provenint de manaments “superiors”, no d’ordre diví, sinó, més terrenalment, dels grans interessos econòmics que el seu partit representa, els interessos d’aquí… i els d’allà! No voldria trobar-me en la pell dels qui van combregar, sincerament, amb les rodes de molí de Convergència i Unió d’aquests vint-i-cinc últims anys.