D'un temps, d'un pais

Al meu barri de l’Eixample s’ha establert el Consolat del Marroc i l’altre dia em vaig creuar amb dues noies musulmanes que portaven el vel. Uns passos més enllà, dos autòctons de l’Eixample, d’una cinquantena d’anys, assistents puntuals a l’ofici dels diumenges i a la missa que fins fa solament dos anys, a la Festa Major del barri, encara es celebrava a l’interior d’una carpa plantada al ben mig del carrer, conversaven. S’havien aturat i observaven les dues noies que acabaven de passar. La seva actitud era una barreja de mofa i d’indignació, corroborada pel fragment de conversa que vaig captar al vol: “…ja no som a casa, comencem a estar envaïts…”

És cert que molts que no van a missa -i que per desgràcia tampoc van enlloc- també cauen en aquesta actitud xenòfoba. El que passa és que els dos veïns del meu barri si que van a un lloc, van a missa. Sempre he considerat alienants i retrogrades les creences basades en la fe. Com se sol dir davant de certs actes de la Justícia- “respecto però no acato”. El sol fet positiu que he trobat a les religions, tot i considerar que són, com deia aquell, “l’opium del poble”, és que podien ser de gran consol per a la pobra gent castigada per la vida i que en té necessitat. Però també he de dir que ben aviat m’he adonat que els qui menys respecten els preceptes i manaments de la seva fe catòlica són els qui més ostentació i proselitisme en fan i menys castigats per la vida són! Com es pot comprovar a les manifestacions que es produeixen darrerament, un dia sí i l’altre també, a Madrid.

Un col·lectiu que no fa tant, ha pogut majoritàriament passar -contràriament al famós camell de les escriptures- per l’ull de l’agulla del franquisme, que ha anat gustosament a missa i a les processons, els homes d’un costat i les dones, amb vel i peineta, manegues llargues i mitges “decents” per un altre, no pot oblidar tan ràpidament i ser incapaç de tenir l’honestedat necessària per seguir, com a mínim, el senzill manament de la seva religió: qui està lliure de pecat que tiri la primera pedra. Em costa admetre que gent que es diu adoradora d’un “Déu misericordiós” pugui tenir envers un problema com el de la immigració -per no parlar d´altres temes de trista actualitat- actituds insolidaries, racistes i xenòfobes. Si els pares de l’Església que tenen la missió de “salvar” aquestes “ànimes”, són incapaços -per començar- de treure’ls aquests “dimonis” del cos, m’hauran d’admetre que u pugui pensar que és perquè els hi convé, o bé perquè no en saben més, o bé perquè la influència de l’Església, a Espanya, no és la que pretenen.

I si la influència no és la que pretenen, o ja no és la que tenien, va essent l’hora de desfer el quid pro quo i pensar en revisar el “contracte” que l’Estat manté amb l’Església. No passa dia en el que no assistim a una ingerència intolerable dels bisbes en la vida del país amb la seva pretensió de voler portar el govern democràtic legítim -fins contemplar l’arma de la desobediència civil- a acatar les seves concepcions totalitàries. No contents d’haver imposat al conjunt de l’escola pública classes de religió, la Conferència Episcopal planteja aquests dies que l’Educació per a la Ciutadania que inclou com a objectius, entre d’altres, “apreciar els valors i les normes de convivència”, “reconèixer la diversitat com un element enriquidor de la convivència”, “conèixer els mecanismes fonamentals de funcionament de les societats democràtiques”, “identificar i rebutjar situacions d’injustícia i de discriminació” i desenvolupar “comportaments solidaris i contraris a la violència”, no s’imparteixi en els seus centres religiosos que per més inri estan subvencionats amb fons públics!

Per aquesta gent que pretén imposar els seus valors d’intolerància i discriminació, és inacceptable ensenyar als infants els drets que es deriven de la Declaració Universal dels Drets Humans. En d’altres temps, al país veí, va costar una revolució poder tenir aquests drets, i a Espanya, no fa tant, una guerra civil per impedir poder-los exercir. I encara hi som.