D'un temps, d'un pais

Ha començat la Convenció pel futur diu Raimon Obiols, i com molt sovint, els seus escrits centren l’essencial del debat. Ens descriu la realitat actual: “una multiplicitat de nous actors, amb formes d´actuació innovatives i autònomes, ha aparegut en l´arena política. En particular, moviments que, en la seva diversitat, tenen uns trets comuns: horitzontalitat, autoorganització, i també una profunda desconfiança envers les organitzacions formals de la política “realment existent”. Obiols veu “d´una banda, les possibilitats i els límits de la denúncia i la mobilització (…) i de l´altra, les contradiccions i els perills d´una política institucional (dels partits i parlaments) que sovint deriva vers l´autorreferencialitat i la manca de capacitat transformadora”. Davant d’aquesta situació considera que “s´han de crear les condicions per un nou tipus de relacions que permetin superar l´estadi de les desqualificacions i fragmentacions improductives i, sobre la base de la independència de tothom, construir terrenys comuns de crítica del present i de discussió sobre el futur. Això requereix, d´entrada, actituds d´obertura i inclusió; i també un esforç de producció de nova cultura política, de creativitat programàtica i d´acció”.

Podria continuar citant Obiols però hauria de transcriure la totalitat del seu escrit car no té desaprofitament. I el millor que es pot fer en aquest cas és invitar a llegir o rellegir amb l´atenció que es mereix el seu text Dos comentaris sobre el futur dels partits. La seva és una visió que senyala els problemes i obre camins de solució. Per la meva part, voldria endinsar-me en un d´ells, el de les “actituds d´obertura i inclusió”, al risc de rebaixar el nivell que Obiols sap donar als debats.

Per la meva part he constatat que la inclusió a títol individual en els partits o en grups i associacions és més aparent que real. La gent té tendència a tot arreu a no voler perdre poder -o simplement protagonisme- en front dels nous vinguts i òbviament els partits no escapen a la regla. I aquest fenomen que trobem a nivell de les persones i que dificulta la inclusió a títol individual, traslladat a nivell de les organitzacions, és, en gran part, un dels factors a la base de les compartimentacions entre formacions ideològicament properes que constatem. És cert que un partit no es fa en quatre dies; arribar a un cert grau de representativitat costa molts anys d´esforços de molta gent. Tanmateix els partits haurien de ser capaços de tractar amb generositat i realisme organitzacions menys representatives, la qual cosa no vol dir que s´hagi de prescindir de l´aritmètica electoral. Aquesta però, s´ha de tenir en compte solament un cop les urnes han parlat i ve el moment de les decisions; i per això ja està justament el govern. No s´hauria de tenir tendència a considerar, des dels partits, la situació com permanent i definitiva ni voler-la mantenir a qualsevol preu. En les fases de debat que hauria de ser el treball permanent dels partits entre legislatures, haurien d´existir entre les diferents formacions que es reclamen de l´esquerra unes estructures comunes de debat obertes a les respectives militàncies i al conjunt de la ciutadania, el que Obiols anomena construir terrenys comuns. Terrenys comuns on la ciutadania podria participar sense haver d´escollir ningú i apreciar l´activitat de cadascú. Actualment cada formació té el “seu” fòrum de discussió o el “seu” cicle de conferències on només assisteixen els “seus”. D´alguna manera els partits d´esquerra haurien de començar a posar en marxa un moviment paral·lel al dels Estats pel que fa a Europa, en el sentit d´anar creant estructures comunes delimitant quins temes s’han de continuar debatent en el si de cada organització i quins es poden delegar i tractar en les estructures comunes. Potser caldria començar per aquí, en lloc de projectar grans partits europeus que reconduiran -amplificades- les mancances que constatem en els partits actuals. No es tracta de fusionar partits, es tracta d´anar creant les condicions de que puguin treballar en comú -en xarxa?- i evitar situacions i iniciatives fora de tota lògica i mancades del més elemental sentit comú. El valor de les propostes polítiques, per exemple, no pot venir donat pel nombre de vots que té al darrere la força que les formula sinó per l´objectiu que es persegueix i el valor de la idea. La ciutadania no entendrà mai que una formació tombi una proposta pel sol fet de no ser seva i a continuació en presenti una pròpia de semblant. Són jocs parlamentaris -no sé si algun dia foren eficaços o necessaris- però que avui no enganyen ningú. Totes les lleis de caràcter social i drets individuals votades per la majoria progressista del Congrés de Diputats en aquesta legislatura, el partit al govern o la majoria que les ha votat, se les pot atribuir però això no és important, o si ho és, és en benefici de molt pocs; l´element important amb aquest sistema és que cada vegada més, el col·lectiu de votants, al igual que el dels militants, va en regressió i cada dia que passa és més migrat. Estic convençut que el/s partit/s al govern no perdria/perdrien cap mèrit als ulls de la ciutadania discutint i perfilant en un primer temps iniciatives socials dintre d´unes estructures de debat comunes; i del que estic encara més convençut és que la política guanyaria en proximitat de cara a la ciutadania i en mobilització de cara a l´electorat. I dit això, no es tracta de reemplaçar el sistema parlamentari per cap sistema assembleari ni tampoc la desaparició dels partits; es tracta simplement de modificar els hàbits i les maneres de treballar de les corretges de transmissió que són els partits. És, crec, el que pretén Raimon Obiols quan escriu: “resulta il·lusòria i estèril tota pretensió de superar la democràcia de partits” (…) “del que es tracta és de plantejar-se un repte de cultura política, de batalla de les idees, no en circuit tancat, sinó adreçant-se a una gran part de la societat”.

La nova cultura política hauria de consistir en això. I penso que un dels objectius de la Convenció pel futur hauria de ser aquest. Ara bé si la Convenció no arriba a trencar els motllos i certes inèrcies, si no arriba a interessar els partits, no es podrà considerar un èxit, per molta gent que aplegui; s´hauran parit uns quants textos més, alguns d´innegable valor i interès, però aquí acabarà la cosa, el progrés realitzat serà imperceptible, i la immensa majoria de la ciutadania continuarà fora de circuit. Hauria de ser una de les tasques primordials de la Convenció definir i proposar als partits la creació d´aquestes estructures orgàniques comunes amb la finalitat que hem parlat. És una línia d´actuació concreta i realista car la creació d´aquestes estructures no representaria pels partits cap aventura ni cap trauma però tindria uns efectes progressivament mobilitzadors i integradors de cara a la ciutadania. No cal dir, que quan parlem de partits, estem parlant dels d´esquerra que representen, amb matisos, els interessos de la gran majoria i la salvaguarda del sistema democràtic de vital importància per tots ells. Els partits conservadors que defensen interessos més “particulars” poden continuar el joc fins que es trenqui la joguina; que no perdran res o molt poc; prou que ho saben ells.