Archive for octubre, 2008

La victòria dels vençuts

divendres, octubre 17th, 2008

Per fi s´ha obert la causa penal contra el franquisme. I crec que la primera en felicitar-se´n ha de ser la societat espanyola en el seu conjunt i no únicament els vençuts de la nostra guerra.

Era èticament insostenible el silenci mantingut durant tants anys i més encara des de que la justícia espanyola havia estat capaç de fer seure al banc dels acusats, per crims contra la humanitat, el Franco xilè, el general Augusto Pinochet.

Franco i els 14 caps militars que van dirigir el cop d´Estat contra el règim legalment constituït de la República, no hauran de rendir directament comptes a la Justícia perquè són morts, però sí davant la Història a través la Justícia, i davant els descendents de les seves víctimes.

La tesis que avala avui el jutge Baltasar Garzón de que la repressió va obeir a un pla d´extermini i de terror, a un genocidi acuradament preparat, fa temps que ha estat demostrada pels historiadors. A Andalusia -per no citar d´altres indrets- amb a penes oposició ni terror roig, es van assassinar milers de persones, començant per Garcia Lorca i diversos polítics il·lustres com Blas Infante, i acabant per una quantitat immensa de jornalers.

Desprès de més de 70 anys, l´important no és que la iniciativa del jutge arribi a terme o fracassi, o que sigui humanament impossible localitzar i identificar les 114.266 víctimes desaparegudes.

La simple obertura de la causa tanca les ferides de les famílies i sobretot rescata la dignitat de la societat en que vivim.


Economia

dimecres, octubre 15th, 2008

Amb la crisi has d´aprendre, per força, economia. Inclòs jo, que per no haver de perdre un segon en preocupacions tan prosaiques, domicilio tots els pagaments i visc en un món feliç, sense assabentar-me de res, fins que em fa tornar a la realitat un rebut impagat!

Però deixem el nivell domèstic per apropar-nos al global.

Existeixen diferents mesures per intentar sortir del marasme creat pels savis taurons de la alta finança i els seus ideòlegs còmplices, aquells que diuen “Fora regulacions; visca la llibertat (!); quan menys Estat millor”. Com s´ha pogut comprovar, millor per ells… mentre ha durat. I fins i tot després, car, pel compte que ens va a tots, ja ho arreglarem.

Segons Paul Krugman, flamant premi Nobel d´Economia, ajudar als propietaris de vivendes de les famoses hipoteques, malgrat que ho consideri desitjable, no impedeix les grans pèrdues ja ocasionades pels préstecs impagats i, de totes formes, l´efecte de la mesura arribaria massa tard per tenir incidència sobre el pànic que s´ha creat i no serviria de res.

Una segona mesura consisteix, per part de l´Estat, en proporcionar a les institucions financeres més capital a canvi d´una part de la seva propietat. És una “nacionalització” parcial que els entesos anomenen “injecció de capital social”.

I una tercera mesura preconitza la compra pública de l´origen de la crisi, els “actius hipotecaris tòxics” que en el meu barri, el botiguer anomena “incobrables”. Si els responsables de la crisi haguessin hagut de viure -com el botiguer- del “cobrat”, i no de martingales comptables, els crèdits no s’haguessin donat tan alegre i interessadament i potser no parlaríem de crisi.

En la segona mesura, l´Estat -en principi, tu i jo- compra possibilitat d´intervenir o com a mínim, els socis tenen un interès comú directe en resoldre el problema. En la tercera, l´Estat vol salvar els fracassats gestors fent-se càrrec dels resultats de la seva mala gestió; com per transformar els incobrables comprats, l´Estat només ho pot fer si ajuda els propietaris de vivendes, el resultat és que carrega tot sol, com es diu vulgarment, amb el mort. Bé ell no, tu i jo. Perquè aquí no hi ha “en principi” que valgui, quan es tracta de pagar, l´Estat som tu i jo.

El govern de Gordon Brown ha optat decididament per la “injecció de capital social”. És la mesura més lògica, la més raonable i ètica dintre del que cap. El president de la Reserva Federal als EUA es decantava també per aquesta solució però el secretari del Tresor havia refusat aquesta via i optava per la compra dels “actius hipotecaris tòxics”. A les darreres notícies resulta que finalment Bush s´ha decidit per la nacionalització parcial de la banca!

A Espanya, Zapatero tria no posar tots els ous al mateix paner. En consonància amb l´acorda´t per l´Eurogrup proposa avals per les operacions de finançament de la banca, però també compra d´accions i creació d´un fons per adquirir actius de qualitat de les entitats bancàries.

Ara bé, amb tot això, el premi Nobel d´economia confessa (era abans de la reunió de l´Eurogrup i el nou gir dels EUA) que és aviat per saber si les mesures preses funcionaran però considera que les de Gran Bretanya, les “nacionalitzacions” parcials (finalment més o menys adoptades per tothom) tenen sentit, i probablement indiquen el camí per superar la crisi.

La darrera qüestió que es planteja és: s´haurà après la lliçó?

Em temo que no, perquè altrament, fa temps que haguéssim hagut d´aprendre d´altres crisis i no ens trobaríem en la situació d´avui.

Xifres

dimarts, octubre 14th, 2008

Amb xifres com aquestes sobren comentaris:

– La més coneguda: el 10% més ric del món té el 85% dels actius del planeta

– La despesa militar dels països rics és de 800.000 milions d´euros l´any; amb 20.000 milions s´eradicaria la fam

– El sou dels alts executius dels EUA és 344 vegades més alt que el sou de mitjana

La “Diada” valenciana

dilluns, octubre 13th, 2008

Hi ha una pel·lícula dels germans Lumière -la primera de la història cinematogràfica a seguir un guió- en la que un jardiner està regant unes plantes quan un nen entremaliat posa el peu sobre la mànega tallant l´arribada de l´aigua. Quan el jardiner sorprès mira l´extremitat de la manega d´on no surt res, el nen treu el peu i el jardiner queda tot xop.

La pel·lícula es titula “L´arroseur arros锝 és a dir, qui volia mullar acaba mullat.

D´alguna manera és el que ha passat aquest 9 d´Octubre, “diada” valenciana que commemora l´entrada del Rei Jaume 1er a València.

València és “terra comanxe”. Allà campen impunement “blaveros” i fatxes (perdoneu el pleonasme) que fa anys no dubten en recórrer a la provocació i a la violència. Al País Valencià es posen bombes als nacionalistes i gent d´esquerra i mai es troben els culpables.

L´acte de la diada, com tantes coses, la dreta l´ha fet seu (si la generació dels anys trenta aixequés el cap!) Organitzat per les Institucions en mans del PP, és en si una provocació amb totes les reminiscències del franquisme i on no manquen ni Te Deum ni himne espanyol. Fins i tot el relat que en fa Las Províncias és del més pur estil pre-democràtic! Jutgeu:

“Cuando el reloj del Ayuntamiento daba las 12 horas se inició la bajada de la bandera de la Comunitat Valenciana completamente erguida, como manda la tradición, mientras sonaba el Himno Nacional(!) y se disparaban las salvas de honor. (“¦)

Desde la plaza del Ayuntamiento, el desfile de la Reial Senyera, se dirigió hacia la Catedral donde tuvo lugar el Te Deum en honor de la bandera. El cardenal arzobispo Agustín García-Gasco obispo de la Comunitat valenciana presidió la celebración religiosa en la que participó la orquesta del Conservatorio Comarcal “Josep Climent” que interpretó conjuntamente con la coral catedralicia el Te Deum, compuesto en 1994 por el prefecto de música sacra de la Seo, Josep Climent, por encargo del Ayuntamiento.

Tras el oficio religioso, la Reial Senyera salió por la Puerta de la Almoina, para continuar por Barchilla, plaza de la Reina, calle de la Paz y llegar hasta el Parterre, ante la estatua del rey Jaime I, a cuyos pies se depositaron coronas de laurel, se interpretó el Himno Regional y Nacional. A continuación por la calle de Pintor Sorolla, la comitiva oficial llegó hasta la plaza del Ayuntamiento para devolver la Reial Senyera al archivo municipal. La jornada matinal finalizó con el disparo de una mascletà a cargo de la empresa El Portugués.”

Cal deplorar que en lloc d´organitzar una manifestació alternativa, la única resposta que s´ha pogut donar és el desplegament d´una bandera independentista des d´un sisè pis del recorregut de la Senyera per uns joves d´Esquerra Republicana del País Valencià. Algú els hauria d´haver dit que estem en democràcia, encara que és cert que en molts apectes la situació al P.V. ens recordi el franquisme.

Durant 40 minuts la comitiva es va aturar “para evitar que la Real Senyera pasara bajo la catalana. (“¦) Si la Senyera no se inclina delante de nadie tampoco lo hará ante ninguna bandera y más todavía si se trata de una bandera que atenta contra nuestra cultura, lengua y territorio”, señaló el presidente de Lo Rat Penat, Enric Esteve.”

Membres d´extrema dreta, España 2000, Alianza Nacional i activistes del Grup d´Acció Valencianista (GAV) i de Coalició Valenciana (CV) saltaren el cordó de seguretat del recorregut cridant que si no pujava la policia a treure la estelada pujarien ells. I què va fer la policia? Els hi va fer cas! Va pujar al pis des d´on penjava l´estelada i desprès de fer-la retirar identificaren els joves que hi havia al pis! Penjar d’un balcó una bandera no prohibida, al País Valencià és delicte!

I escriu El País “con los cánticos “Tots a una, puta Catalunya”, muchos de los asistentes, apostados tras las vallas para presenciar el paso de la Senyera, acabaron imprecando a los del balcón.”

Si en lloc de l´estelada hagués estat la bandera espanyola amb l´àguila franquista, podeu estar segurs que no hauria passat res; i els qui portaven la senyera “completamente erguida, como manda la tradición” no haguessin tingut cap inconvenient a fer-la passar per sota de l´àguila.

En aquest trist sainet però, s´ha de convenir que el qui ha quedat xop als ulls -m´atreveixo a dir-ho- de la immensa majoria dels valencians, no és el jardiner, són els nens entremaliats, i amb ells, malauradament, tot el nacionalisme valencià i l´esquerra majoritària que no té discurs de país, ni el vol tenir.

dissabte, octubre 11th, 2008

Aministració

divendres, octubre 10th, 2008

Aquesta foto és la imatge desoladora d’una situació real a l’administració de Justícia, en concret del Jutjat de Executòries número 2 de Madrid.

I probablement trobaríem un espectacle semblant a moltes administracions. Els interessats al·leguen falta de recursos i mitjans per poder fer front a la situació. I tenen raó quan la situació ha arribat al punt que mostra la foto.

Quan s’arriba a aquest punt, en efecte, fan falta molts recursos per poder-se’n sortir; a més, cal temps, suor i llàgrimes com deia aquell; i molta organització que és el que en general també manca a la nostra Administració.

Però la pregunta que cal fer-se és: com s’arriba a aquesta situació? En la majoria de casos, la falta de recursos és l’excusa a posteriori dels interessats. I des de fora, els mal intencionats l’atribueixen a la indolència dels funcionaris. Permeteu que parli de primera mà.

Es pot constatar que quan un treballador de l’Administració rep instruccions, sap el que ha de fer i és objecte del seguiment adequat per part del seu cap, el seu comportament i la seva eficiència no és diferent a la de qualsevol treballador de l’empresa privada. El que falla estrepitosament a l’Administració és la cadena de comandament. Sovint les persones que ocupen aquests llocs tenen interessos laborals a l’exterior -no sé si encara avui els tenen- superiors als que tenen a l’Administració. A l’Administració, molts d’ells, només fan que deixar-se veure i cobrir l’expedient; per no parlar d’aquells que professionalment no estan a l’altura de les responsabilitats que exerceixen.

La mala fama que té l’Administració no hauria de recaure sobre els funcionaris -els funcionaris de “a pie” s’entén- però sí en la cadena de comandament, o millor dit en els titulars dels llocs de comandament, perquè de cadena no n’hi ha.

Quan un responsable fa el seu treball i prepara, organitza, s’informa i verifica els temps de realització de les tasques que encomana, i després redueix a la mitat els temps calculats per realisme, i com a coeficient de seguretat, constata que a l’Administració pública en general sobren hores i personal per executar el treball de cada dia! Els càlculs resulten exactes per a treballs materials, ho són menys per a tasques més intel·lectuals que necessiten reflexió. Però, en segons quins casos, existeixen paràmetres i coeficients que permeten les correccions adequades.

Si no es fa aquest treball i si no es fa un mínim seguiment de les tasques, el poc o molt treball que es podria fer i no es fa diàriament es va acumulant i un bon dia tothom es sorprèn de constatar el panorama de la foto. La major part de l’acumulació de treball a l’Administració no té més explicació.

I ara, dos exemples concrets.

El procediment de preparació, càlculs, seguiment i verificacions descrit es va aplicar als anys vuitanta, als inicis de la transició per a la digitalització previa a la informatització dels milers i milers de rebuts en paper dels impostos municipals de la província de Barcelona -hi comprès la capital. Muntanyes de paper! Gràcies al procediment, el que hagués pogut costar anys es va obtenir en mesos, i el personal sentint-se útil, motivat, satisfet i professionalment content.

I l’altre exemple és el del Servei d’Activitats Molestes, Insalubres, Nocives i Perilloses a la sortida del franquisme. En aquest cas es va constatar que el reglament atribuïa la mateixa importància i exigia els mateixos requisits per a la llicència d’obertura d’una gran superfície que d’un “xiringuito” de vendre gelats. Es van accelerar els tràmits de les paradetes inofensives i en dos mesos, d’un total de milers d’expedients, solament en va quedar una xifra assumible; a partir d’aquí els “perillosos” van tenir prioritat i es van poder estudiar al dia i amb l’atenció deguda.

Amb el caos anterior la corrupció estava servida car permetia acordar llicències amb una total lleugeresa i discrecionalitat en funció de les pressions que sempre ocorrien -i no era casualitat- al darrer moment i en els expedients de més entitat. Vist la època, no es pot descartar que, amb el caos, era justament el que es pretenia; però aquesta és una altra qüestió.

L’Administració pública amb la democràcia, com tot, ha progressat una barbaritat -només cal veure la d’Hisenda- però malauradament la Justícia s’ha quedat, i a vegades no solament operativament, a una altra època.

Independentisme?

dimecres, octubre 8th, 2008

La crisi mundial està per tot i aquí no sabem com acabarà la negociació sobre el finançament.

Acabi com acabi però, conec gent totalment desenganyada desprès de les vicissituds del nou estatut i l´actitud de la dreta i l’esquerra espanyoles. I poc importa que la culpa del show que hem viscut i les retallades i “cepilladas” a les que hem assistit siguin culpa dels uns o dels altres, o de tots plegats; de Catalunya o de Madrid, o de tots dos.

I tampoc importa que s’hagi obtingut finalment un millor estatut. Es senten defraudats per l´encadenament d´actituds i de comportaments vinguts de l´altra banda de l´Ebre i del mateix cap del govern.

Aquesta gent, és gent d´esquerra, catalanista -algu d´ells s´ha mogut en l´òrbita del PSC i d´una possible Espanya federal. Han arribat a la conclusió que els espanyols, no és que no la vulguin aquesta Espanya federal, és que militen en contra. Han constatat que es rebutja una Espanya on Catalunya i les demés nacions, sense necessitat de tenir un Estat propi, tindrien el pes polític (i no solament el finançament) que necessiten. Veuen que l´Espanya actual està blindada per la Constitució i constaten, un dia sí i un altre també, que no hi ha voluntat política de fer cap pas endavant.

I front aquesta impossibilitat, aquest mur infranquejable, es passen sense vacil·lar a l´independentisme. I de res serveix intentar fer-los veure la incongruència i la contradicció en la que es mouen política i racionalment quan, arribats a la conclusió de que és impossible saltar el llistó… en doblen l´altura!

A això responen: “Totalment d´acord; davant dues impossibilitats –independentisme i federalisme- em permetràs que esculli el que em demana el cos!”

És totalment irracional i estan en la situació de qui ha patit un desengany amorós. Sens dubte. Però la política sense sentiments, no és política.

O millor dit, la política sense sentiments és una política exclusivament d´interessos, és a dir, que la practiqui qui la practiqui -i en tenim exemples històrics- acaba sent de dretes.

Espanya, una

dilluns, octubre 6th, 2008

Gragorio Peces Barba escriu sobre el debat lingüístic a El País. Deplora la falta de mesura en els articles escrits sobre el que ell anomena “las lenguas de España”. Diu que “el castellano debe ser el vehículo único de comunicación en las comunidades no bilingües” -mesura lògica per indispensable i pràctica- i també diu que “las lenguas autonómicas pueden ser las formas de comunicación vehicular de la educación para los residentes estables en una comunidad, con garantía de enseñanza y conocimientos suficientes del castellano, y posibilidad de enseñanza en castellano para los transeúntes con domicilio no estable en esas comunidades”. Considera igualment que les comunicacions que excedeixen l´àmbit de la comunitat amb llengua pròpia s´haurien de fer en la “lengua oficial” terme que prefereix a “lengua comun”.

Sembla que d´alguna manera vulgui respondre a Fernando Savater i el seu famós Manifiesto por la lengua común sobre el qual el filòsof va tornar a parlar fa poc en un article a El País. En aquest article Savater no pareix massa convençut del seu Manifiesto i/o té mala consciència perquè busca arguments que van més enllà de la estricte qüestió de la llengua:

“Porque el busilis de la cuestión no es el bilingüismo, desde luego, sino el biestatismo que los nacionalistas pretenden imponer en sus autonomías. Es decir, que haya dos Estados superpuestos, el local que ellos controlan más y más, junto al general que soportan y al que sólo acuden cuando esperan beneficios. En tal empeño biestatal, la marginación de todo elemento común con el resto del país -empezando por la lengua- es una herramienta esencial. Como esencial resulta para quienes pensamos de otro modo oponernos a tal tendencia y denunciarla”.

A part de que per Fernando Savater protegir i fomentar el que és propi té per corol·lari marginar el que ell anomena “lo común“, i a part també que sempre són els altres els qui tenen la culpa de tot -aquí els altres són els altres nacionalismes excepte l´espanyol- ara resulta que l’essencial “no es el bilingüismo“, sinó el “biestatismo”. Això ja m’agrada més; i li agraeixo que em doni la raó quan, amb l´explícit nom de “La llengua com excusa”, vaig escriure aquí mateix, parlant de Savater i els firmants del seu manifest:

“Les seves motivacions no són ni la llengua castellana, ni els drets, ni la llibertat dels ciutadans; la seva preocupació principal és salvaguardar una certa idea d´Espanya, més a prop de la “Una, Grande y Libre” que de la democràtica i plural -no parlem ja de la federal- tinguin i prenguin la posició política que prenguin en d´altres temes”.

A l´article citat, a Savater no li calia tanta argumentació més o menys confusa, tot hagués quedat més clar canviant simplement el titular del seu manifest pel de Manifiesto por la España Común, o més precisament UNA.

Francament, els autors del Manifiesto haguessin fet prova de més responsabilitat no enfocant-lo sobre la llengua i encara menys pensant amb Catalunya, perquè al País Valencià on existeixen les dues línies d´ensenyament (castellà i valencià), la tensió lingüística continua existent en certs sectors de la ciutadania, i a Catalunya amb la immersió lingüística, la convivència lingüística és la norma, no l´excepció.

I això, un intel·lectual i una persona cívica com Fernando Savater -si no fos per les seves motivacions nacionalistes espanyoles- hauria d´haver-ho valorat i tingut en compte.

Maneres de fer política

divendres, octubre 3rd, 2008

Els ciutadans es queixen amb raó que els polítics -alguns polítics més que d´altres- tergiversen els temes o com a mínim no fan res per aclarir-los i tot per embolicar-los .

Quan dic alguns polítics més que d´altres, no és una afirmació gratuïta perquè qui segueix l´actualitat de prop i s´hi interessa, haurà pogut constatar que els polítics de dreta poden permetre´s de dir i fer el que volen perquè la seva militància i gran part del seu electorat els hi perdona tot, mentre que els polítics d´esquerra saben que segons el que diuen o fan, els seus electors -inclús els més fidels- els ho tindran en compte a l´hora d´anar a votar. I això, vulguis que no, els evita dir o fer algunes tonteries; el que no vol dir en absolut que no en cometin!

Que alguns polítics no fan res per aclarir els problemes ho il·lustraré amb un exemple d´actualitat que em permetrà fer més comprensible el que estic dient.

Al darrer debat de política general, Albert Riera, el líder de Ciutadans, va atacar els espais d´acollida per a alumnes immigrants. Els va qualificar “d´aules de la vergonya” al considerar que es produeix una segregació per motius d´orígen i de llengua.

Senyor Riera, el que heu dit és, en primer lloc, una “peregrullada”, i desprès una falsificació perversa. Independentment de que la formula d’acollida adoptada sigui o no la bona, si aquests estudiants tenen necessitat de ser acollits és perquè venen de fora, i si venen de fora són d´orígen i de llengua diferents. El motiu d’acollir-los de manera especial temporalment és perquè venen de fora i no per a segregar-los per motius d’orígen i de llengua! Tanta confusió voluntaria i tanta irresponsabilitat confon, i és inadmissible.

Actuant d’aquesta manera no es beneficia a la política, ni tampoc a la classe política, i encara menys a la ciutadania que es pretén servir.

La salut dels “nostres” bancs

dijous, octubre 2nd, 2008

El Financial Times de Londres recomana als bancs centrals a aprendre d´Espanya i diu que el sistema de supervisió bancària espanyol és envejable.

Segons sembla l´avantatge prové de la concentració en un sol organisme de la regulació i la supervisió, funcions que en molts països de la UE les exerceixen per separat dos organismes que sovint no tenen massa comunicació. A més, en cap país de la UE s´apliquen les provisions anticícliques, a les que estan obligats els bancs espanyols.

I no és tot. El mateix Rodrigo Rato ho reconeix en una conferència a Sevilla assegurant que Espanya “puede dar una cierta lección” pel que fa als elements anticíclics en la economia que considera imprescindibles en un món globalitzat.

I mentrestant, el PP, la premsa en general i els tertulians i comentaristes en particular, es mofen del president del govern quan es fa eco de les excel·lències del sistema bancari espanyol.

Jo tampoc en diria tant, però per unes altres raons. Els arguments esgrimits per explicar la salut bancària espanyola semblen lògics; ara, per mi, més que regulacions, supervisions i altres anticíclics, la salut prové en línia directa del fet que els bancs, a les seves sucursals, et cobren fins l´esternut!

Però no em feu cas, jo no entenc d´economia.