Archive for novembre, 2008

Una “mica” de censura

divendres, novembre 14th, 2008

A vegades tenim la impressió que carreguem les tintes quan parlem de la societat valenciana sota la fèrula del Partit Popular. I malgrat tot, sovint ens quedem curts.

Al poble alacantí de Rojals, d´uns 12.000 habitants, l´alcalde del PP, Antonio Martínez Cánovas, acaba d´obrir expedient a una professora de teatre per suggerir als seus alumnes de 14 i 15 anys la lectura de l´obra Forasters del dramaturg Sergi Belbel, una obra que descriu el xoc generacional i que es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Catalunya i aviat es presentarà la versió cinematogràfica dirigida per Ventura Pons.

En paraules de l´alcalde, el text conté “diàlegs i expressions malsonants i obscenes”. I això ho sentim en una època on el jovent té accés a través d´Internet i dels videojocs a perversions d´un altre calibre.

Per acabar-ho d´adobar, la regidora de Cultura i Educació de Rojals, Silvia Pizarro,- que confessa no haver llegit l´obra- comenta que “aquest tipus d´obra no és per a Rojals (…) En aquest sentit, hi ha certes coses que poden ser una mica censurables.”

Això “d´una mica censurables” em fa pensar amb l´acudit d´aquell pare retrògrad, a qui li preguntaven si la seva filla fadrina estava embarassada, i avergonyit responia: “Una mica, res. molt poquet!”

“Ai! València, València!…” com es lamenta el poeta.

Submissió

dijous, novembre 13th, 2008

El noi que veiem abraçant el seu pare és Iassin Belasel, el “culer” marroquí que va escriure a la paret de la seva escola “Déu, pàtria i Barça”. Ha pogut sortir de presó gràcies a la “magnanimitat” de Mohammad VI, si bé la condemna d´un any que li van imposar figurarà a l´expedient que el seguirà tota la vida.

I ara fixeu-vos en la foto i en la imatge que pare i fill sostenen: el retrat del monarca!

El més terrible de tota dictadura o règim autocràtic és la decadència i la submissió en la que es sumeix l´esperit ciutadà per poder sobreviure.

Nosaltres també en sabem alguna cosa.

El PP recupera l’urbanisme a les Marines (País Valencià) a cops de trànsfugues

dimarts, novembre 11th, 2008

A les darreres eleccions municipals al País Valencià, els electors de Dénia, Xàbia, Calp, Altea, l´Alfàs del Pi i La Vila Joiosa van acordar la seva confiança al Partit Socialista del País Valencià els candidats del qual van centrar la seva campanya en la necessitat d´abolir l´urbanisme salvatge i la construcció sense control.Per tenir una idea del que s´estava jugant, només cal dir que el primer acord a La Vila Joisa desprès de les eleccions de juny del 2007 fou derogar el Pla General d´Ordenació Urbana que preveia la requalificació de 16 milions de metres quadrats y la construcció de 25.000 vivendes! No és d´estranyar doncs que mentre el PSPV castiga les seves ovelles negres que semblen amateurs al costat dels taurons del PP, aquest tolere càrrecs imputats i inclús condemnats com Manuel Vilanova, ex alcalde de Vila-real avui president de la direcció local de la ciutat. I per no parlar de Carlos Fabra que té el cinisme de queixar-se de sentir-se perseguit!Doncs bé, primer Dénia, desprès Calp i ara La Vila Joiosa -on un independent entrega l´alcaldia- el PP, amb l´ajuda de concejals trànsfugues està recuperant el control sobre l´urbanisme en les Marines Alta i Baixa. Un any i mig desprès de les eleccions, el PP ha arrabassat la meitat de les alcaldies i prepara l´assalt a les altres tres. Tot i la crisi, l´urbanisme ha estat la clau de les votacions.

I tot això sota el discurs untuós del Berlusconi valencià -com anomena la revista El Temps a Francisco Camps– i la implantació descarada dels valors conservadors heretats en línia directa del nacionalcatolicisme autòcton i la llunyana Amèrica, no la dels electors de Barack Obama, la de la pintoresca Sarah Palin!

Ségolène Royal la preferida dels militants socialistes francesos

dilluns, novembre 10th, 2008

Contra tot pronòstic -l´alcalde de París, Bertrand Delanoë, n´era el favorit- Ségolène Royal ha guanyat les eleccions internes del partit socialista francès amb un terç dels vots dels militants. Delanoë i Martine Aubry, alcaldessa de Lille, la segueixen de prop amb 25% cadascú i la sorpresa ha estat Benoît Hamon que al darrer congrès va presentar la moció de l´ala esquerra del partit amb 19% de sufragis.L´actual primer secretari, François Hollande reconeix la victòria de la seva ex dona i considera que és sobre ella que recau la responsabilitat de proposar un nom de primer secretari.Per la seva part Jean-Louis Bianco, l´ex director de campanya de Ségolène Royal atribueix la victòria al fet que ni la candidata ni el seu equip han atacat les altres candidatures i a que la gent aspira a la renovació. Una renovació que considera que també representen el sector ecològic i utopia i també Aubry i Hamon. No sé si es perfilen aquestes aliances, però en tot cas aquest sembla ser el desig de l´ex director de campanya de Ségolène Royal.

I jo em pregunto: Perquè els partits esperen estar en hores baixes per consultar democràticament els militants? No és la manera més transparent i eficaç d´evitar batalles internes entre iniciats -no sempre models de democràcia- i que desgasten l´organització als ulls dels electors i dels propis militants? Segur que hi han raons molt objectives que fan que una consulta a la militància no sigui aconsellable; jo les desconec.

El setmanari El Temps

divendres, novembre 7th, 2008

El Temps és un setmanari valencià que pot viure gracies al mercat català de la mateixa manera que una infinitat d´altres “productes”, industrials o agrícoles, del País Valencià. Amb la diferència que l´exportació de molts productes no tenen per què limitar-se al país veí i la revista en valencià només té com a mercat, si vol subsistir, els països de llengua catalana. La realitat és així de simple.

I a més, seria un contra sentit que culturalment la revista no s´adreçara al conjunt dels països de llengua catalana i no fora suport i portantveu de les manifestacions de tot tipus que s´hi desenvolupen. I ens hem de felicitar i ens felicitem com a valencians que les coses siguen així, i felicitem evidentment El Temps.

Ara bé, el grau de consciència política de la societat valenciana està tan allunyat de la societat existent a Catalunya i, si m´apureu, de les Illes, que en l´aspecte polític, al meu entendre, El Temps, no té al País Valencià la utilitat -no sé si la que hauria de tenir- però en tot cas la que el país necessita.

No es tracta de renunciar als Països Catalans com a realitat cultural; per la simple raó de que no deixen de ser, per molt que diguen alguns, això, una realitat cultural. I el progrés realitzat en aquest aspecte els darrers cinquanta anys és colossal. Però només en aquest aspecte, no en el polític, malauradament. Solament es tractaria, probablement, de deixar d´abusar d´un gentilici que presta a confusió (a menys que d´això es tracte justament!) i que, vist des de Catalunya, no solament no suscita entusiasme sinó que no aporta res, i, el més greu, que al País Valencià provoca majoritàriament, les coses són com són, rebuig.

I vist això, a la nostàlgia de la inscripció “Països Catalans” que Ferran Sáez Mateu, en el número 1272 de la revista, diu que portava enganxada a la seva carpeta escolar de cartró als anys setanta, és cent vegades preferible la tesis antiessencialista d´Antoni Defez al mateix número: “La nació existeix quan hi ha prou gent que se la creu”.

I la tasca que fa temps tenim al davant és que el poble valencià crega en si mateix, crega en el valencianisme polític que hem de promoure -acotat i definit- si volem acabar amb la “valenciania” cosmètica i la perversió del valencianisme que li està inculcant el Partit Popular, heretada del “blaverisme”.

Amb la seva victòria, Barack Obama -passi el que passi- deixa enrere les etapes més tristes de la història dels Estats Units.

dimecres, novembre 5th, 2008

Com solucionar el conflicte territorial espanyol?

dimecres, novembre 5th, 2008

Rarament he vist exposar amb tanta simplicitat i sentit democràtic per algú de la “meseta”, Ignacio Sánchez Cuenca, professor de Sociologia de la Universidad Complutense de Madrid, la solució que s´hauria de donar, des del seu punt de vista, a les reivindicacions nacionalistes dins del marc de l’Estat Eespanyol. Ho fa en un article publicat a El País: ¿Qué hacer ante demadas separatistas?

Primer reconeix que el problema territorial existeix i que és un dels més enquistats de la política espanyola.

Constata que les regions perifèriques no han aconseguit desmembrar l´Estat, ni l´Estat ha reeixit a assimilar per complert les minories territorials formades per catalans, bascs i gallecs que demanen més autogovern i fins i tot la separació (S’oblida dels valencians però no és d’ell la culpa).

Afirma Sánchez Cuenca que després del Pacte de Lizarra en 1998 vam assistir a “un renacimiento orgulloso del nacionalismo español en la derecha y en buena parte de las élites intelectuales del país, coincidiendo, o provocando a su vez, una radicalización del nacionalismo catalán.

Segons ell, la Constitució del 1978 no va tancar el problema. Ens trobem “en una especie de fase constituyente permanente” que “no puede ser digerida por el sistema democratico actual” donat que la Constitució sanciona “la indivisibilidad de la patria” i que el procediment de reforma de la Constitució és tan exigent “que no resulta un instrumento útil (ni aceptable) para resolver democráticamente la cuestión separatista en nuestro país.”

Quina és doncs la seva proposta donat que considera “imprescindible” solucionar el tema tant per salut democràtica com per desactivar algunes de les coartades que, segons ell, usen els nacionalistes?

La seva solució s’inspira en la sentència del Tribunal Suprem del Canada el qual, davant les pretensions separatistes del Quebec, i els resultats del referèndum sobre la qüestió, considera que als seus habitants “no les asiste derecho unilateral alguno a la secesión, pero que si hay un apoyo claro en favor de la misma, reflejado por ejemplo en un referéndum” i fa una serie de recomanacions. Recomanacions que el govern del Canada va recollir a la llei dita Llei de la Claredat.

Salvant les diferències, el professor proposa un enfocament semblant establint unes regles clares per l’Estat espanyol. La primera de les regles, pensant en el País Basc, és que solament es podrà celebrar un referèndum en absència total de violència. També es requeriria una proposta per part d’una majoria clara i estable de les forces polítiques que propugnen el referèndum així com fixar el temps a transcórrer entre dos referèndums en cas de perdre els nacionalistes el primer.

La conclusió a la qual arriba Ignacio Sánchez Cuenca i a la que solament es poden oposar els irreductibles de “pàtries indivisibles”, és que “podría resultar conveniente atreverse a regular el asunto del separatismo de una vez por todas. Para que la democracia española tenga la conciencia bien limpia a la hora de negociar con los nacionalistas y para que los nacionalistas no puedan seguir jugando a amagar con planes rupturistas unilaterales.”

Està clar que l’autor de la proposta parteix del convenciment de que aquests requisits -que d’altra part no deixen de ser raonables i democràtics- no serien favorables als independentismes a Espanya.

Probablement tingui raó, i també la té quan pensa que es clarificaria la situació i que es faria un pas endavant en el camí de la democràcia.

Massa civilitzat i massa sentit comú tot plegat, per arribar a imposar-se!

Al·lucinant!

dilluns, novembre 3rd, 2008


Els lectors que segueixen els meus escrits saben que la Guerra d´Espanya -com es coneix a fora la nostra Guerra Civil- i el paper que hi va jugar l´Església m´han marcat profundament; el que fa que des de sempre m´hi he interessat.

Doncs és la primera vegada que veig aquesta imatge publicada el 2/11/2008 a El País Semanal. Il·lustra la presentació de la pel·lícula La buena nueva realitzada a partir de les memòries del capellà navarrès Marino Ayerra Redín escrites a l’exili. La imatge porta com a peu de foto: “Seminaristas armados en la plaza de toros de Pamplona durante la Guerra Civil”.

No; armats simplement no, “Seminaristes formats en escamot d´execució!” És al·lucinant! Veure soldats o descamisats, morts de fam, mig analfabets afusellant gent tampoc és un exemple edificant. Però això sobrepassa tot enteniment; és de bogeria i explica el caràcter i la monstruositat d’aquella guerra. I explica també que un cop la victòria assolida hagin hagut de passar 40 anys per veure la llum a la sortida del túnel, i que desprès de 30 anys de llibertat els hereus del camp d’aquests seminaristes es neguin a parlar dels fets i actuïn amb els familiars dels desapareguts, amb la mateixa poca misericòrdia que devien tenir aquests futurs capellans davant les seves malaurades víctimes.