D'un temps, d'un pais

A vegades tenim la impressió que carreguem les tintes quan parlem de la societat valenciana sota la fèrula del Partit Popular. I malgrat tot, sovint ens quedem curts.

Al poble alacantí de Rojals, d´uns 12.000 habitants, l´alcalde del PP, Antonio Martínez Cánovas, acaba d´obrir expedient a una professora de teatre per suggerir als seus alumnes de 14 i 15 anys la lectura de l´obra Forasters del dramaturg Sergi Belbel, una obra que descriu el xoc generacional i que es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Catalunya i aviat es presentarà la versió cinematogràfica dirigida per Ventura Pons.

En paraules de l´alcalde, el text conté “diàlegs i expressions malsonants i obscenes”. I això ho sentim en una època on el jovent té accés a través d´Internet i dels videojocs a perversions d´un altre calibre.

Per acabar-ho d´adobar, la regidora de Cultura i Educació de Rojals, Silvia Pizarro,- que confessa no haver llegit l´obra- comenta que “aquest tipus d´obra no és per a Rojals (…) En aquest sentit, hi ha certes coses que poden ser una mica censurables.”

Això “d´una mica censurables” em fa pensar amb l´acudit d´aquell pare retrògrad, a qui li preguntaven si la seva filla fadrina estava embarassada, i avergonyit responia: “Una mica, res. molt poquet!”

“Ai! València, València!…” com es lamenta el poeta.

A les darreres eleccions municipals al País Valencià, els electors de Dénia, Xàbia, Calp, Altea, l´Alfàs del Pi i La Vila Joiosa van acordar la seva confiança al Partit Socialista del País Valencià els candidats del qual van centrar la seva campanya en la necessitat d´abolir l´urbanisme salvatge i la construcció sense control.Per tenir una idea del que s´estava jugant, només cal dir que el primer acord a La Vila Joisa desprès de les eleccions de juny del 2007 fou derogar el Pla General d´Ordenació Urbana que preveia la requalificació de 16 milions de metres quadrats y la construcció de 25.000 vivendes! No és d´estranyar doncs que mentre el PSPV castiga les seves ovelles negres que semblen amateurs al costat dels taurons del PP, aquest tolere càrrecs imputats i inclús condemnats com Manuel Vilanova, ex alcalde de Vila-real avui president de la direcció local de la ciutat. I per no parlar de Carlos Fabra que té el cinisme de queixar-se de sentir-se perseguit!Doncs bé, primer Dénia, desprès Calp i ara La Vila Joiosa -on un independent entrega l´alcaldia- el PP, amb l´ajuda de concejals trànsfugues està recuperant el control sobre l´urbanisme en les Marines Alta i Baixa. Un any i mig desprès de les eleccions, el PP ha arrabassat la meitat de les alcaldies i prepara l´assalt a les altres tres. Tot i la crisi, l´urbanisme ha estat la clau de les votacions.

I tot això sota el discurs untuós del Berlusconi valencià -com anomena la revista El Temps a Francisco Camps– i la implantació descarada dels valors conservadors heretats en línia directa del nacionalcatolicisme autòcton i la llunyana Amèrica, no la dels electors de Barack Obama, la de la pintoresca Sarah Palin!

El Temps és un setmanari valencià que pot viure gracies al mercat català de la mateixa manera que una infinitat d´altres “productes”, industrials o agrícoles, del País Valencià. Amb la diferència que l´exportació de molts productes no tenen per què limitar-se al país veí i la revista en valencià només té com a mercat, si vol subsistir, els països de llengua catalana. La realitat és així de simple.

I a més, seria un contra sentit que culturalment la revista no s´adreçara al conjunt dels països de llengua catalana i no fora suport i portantveu de les manifestacions de tot tipus que s´hi desenvolupen. I ens hem de felicitar i ens felicitem com a valencians que les coses siguen així, i felicitem evidentment El Temps.

Ara bé, el grau de consciència política de la societat valenciana està tan allunyat de la societat existent a Catalunya i, si m´apureu, de les Illes, que en l´aspecte polític, al meu entendre, El Temps, no té al País Valencià la utilitat -no sé si la que hauria de tenir- però en tot cas la que el país necessita.

No es tracta de renunciar als Països Catalans com a realitat cultural; per la simple raó de que no deixen de ser, per molt que diguen alguns, això, una realitat cultural. I el progrés realitzat en aquest aspecte els darrers cinquanta anys és colossal. Però només en aquest aspecte, no en el polític, malauradament. Solament es tractaria, probablement, de deixar d´abusar d´un gentilici que presta a confusió (a menys que d´això es tracte justament!) i que, vist des de Catalunya, no solament no suscita entusiasme sinó que no aporta res, i, el més greu, que al País Valencià provoca majoritàriament, les coses són com són, rebuig.

I vist això, a la nostàlgia de la inscripció “Països Catalans” que Ferran Sáez Mateu, en el número 1272 de la revista, diu que portava enganxada a la seva carpeta escolar de cartró als anys setanta, és cent vegades preferible la tesis antiessencialista d´Antoni Defez al mateix número: “La nació existeix quan hi ha prou gent que se la creu”.

I la tasca que fa temps tenim al davant és que el poble valencià crega en si mateix, crega en el valencianisme polític que hem de promoure -acotat i definit- si volem acabar amb la “valenciania” cosmètica i la perversió del valencianisme que li està inculcant el Partit Popular, heretada del “blaverisme”.