Refugiats a Orà el 1939 al final de la Guera Civil, els germans Angelí i Josep Castanyer i Fons, en quan les circumstancies de la segona guerra mundial els hi van permetre deixen l’Àfrica del Nord per continuar des de París la tasca de dirigents del Partit Valencianista d’Esquerra del qual Josep Castanyer n’havia estat president i regidor de l’Ajuntament de València, i Angelí, durant la guerra, el 1937, comissari en la Conselleria de Cultura del Consell provincial de València, i el 1938 membre de la Comissió permanent del Consell).
A la capital francesa, el 23 de març de 1947, els dos germans funden la CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARÍS.
En data de l’1 de gener del 1947 una Comissió Organitzadora havia enviat a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per vuit noms, els que integraran la primera junta directiva de la CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARÍS: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, i Josep Castanyer, tots valencianistes i exiliats republicans.
Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep Castanyer que n’havia estat el Comissari polític. A París, Soler s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus adinerats. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va sufragar les primeres despeses de la nova entitat.
Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i del republicanisme, i el tinent valencià Amat Granell, com es sabut, fou el primer oficial a entrar a París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.
La demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats franceses es farà amb el nom oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. Angeli Castanyer havia proposat el nom de CASAL VALENCIÀ i Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia haver protestat per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu; i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs: en efecte, escriu Josep a Huguet “Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) n’és testimoni-, fou l’anticatalanisme de molts valencians mantingut per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que Casal és paraula catalana. És deplorable, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí, continua Josep, ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, procurant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”
Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals de tot l’exili, a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia. L’assemblea general constituent de la CASA REGIONAL DE PARÍS es celebra el 23 de març del 1947, i sens dubte, per la euforia del moment d’un París alliberat i de la influència d’Amat Granell, l’acte es celebra als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer ús de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “en aquell moment Ministre de Defensa i Interior del govern republicà exiliat, al qual es va considerar obligat a cedir-li l’us de la paraula, com la personalitat més representativa en aquells moments i la millor que podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la Casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava”. En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell.
El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.” L’entitat pel fet de ser constituida per estrangers no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme”. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts: “La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins), per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”. A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a president i secretari general de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.”
Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, en principi participaven benèvolament. Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernando Valera.
La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. Angelí Castanyer en va assumir la presidència continuant les activitats, retransmissions de la Radiodifusion Française amb emissions en valencià de la CRV per a Espanya, i una infinitat de conferències i homenatges a intel·lectuals i pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau… Angelí Castanyer aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) i fent homenatges també a figures com Maximilià Thous Llorens (“Thouets” el seu gran amic empresonat al país), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, a Valentí Llombart, etc….
Aquestes activitats van durar més de dquinze anys. A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit valencialista i els valors de l’exili republicà que havien pogut mobilitzar el 1947 a colònia valenciana de comerciants de Les Halles –el Mercat Central de París- instal·lats a la capital francesa des de la Primera Guerra Mundial i que s’apuntaren a l’Entitat com a socis i van constituir a l’inici una part important del públic als actes, va anar desapareixent, tot i els esforços d’Angeli Castanyer per imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes en castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, els membres de les successives juntes.
Angelí Castanyer no es va donar per vençut a la Casa valenciana i aprofitava qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter valencianista, descuidant la seva obra poètica i perdent la salut en una entitat que al final quan la va abandonar es va transformar en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats. Angelí Castanyer va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins el seu retorn a Valènciaon moriria el 1974 al poc de temps del seu retorn. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana”.
Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París. El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, i Evarist Massip, dirigent comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director, i on en el Consell de redacció hi havia Jean Cassou, Albert Camus i Paul Rivet: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política del govern lrepublicà exiliat, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern.
Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma amb la dedicatòria al darrere d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”.
I un altre fet revelador sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”
El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. A l’exili, la necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic. Els germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació. Tanmateix, no podem deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes i en fosses comunes per vergonya de tots plegats.
Àngel Castanyer i Rausell
Documents adjunts:
- Acta de Fundació de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
- Butlletí interior nº1 de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
- Butlletí interior nº2 de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
