D'un temps, d'un pais

Estem parlant d’una democràcia representativa  i simplificant . Òbviament oblidem  els poders com el capital, l’empresarial, mitjans de comunicació, etc.

Actualment s’estan gestant, de cara a futures eleccions, ja siguin municipals o estatals dos tipus  de coalicions electorals  UP yD amb Ciutadans d’una banda, una coalició indiscutiblement de dretes, i d’un altre costat estem assistint a  un apropament d‘Izquierda Unida i Podemos que representaria  l’esquerra.  El PP sembla adonar-se del perill i intenta canviar la llei electoral! El PSOE, com des de fa un temps,  no sabe, no contesta. Si aquestes coalicions electorals quallessin seria evident que independentment d’altres consideracions estariem assistint a la suplantació de l’actual classe política, la famosa “casta” dels dos partits PP i PSOE que  s’han repartit els poders de l’Estat  i el municipal  amb alternança, ajudats quan calia per CiU i són, bé per activa o per passiva, els responsables de orrupció, Gurtel, Palau de la Música,ERES i  i culpables d’inversions  improductives com aeroports per a peatons, autopistes rescatades , circuits automobilistics  urbans, ciutats de la Llum,  construcció Estadis a clubs de futbol professionals, Terra Mítica, o Ffinançament propi . Tot això realitzat ,amb prestecs d’entitats financeres, ja siguin Bancs o Caixes els dirigents de les quals, segons sembla tprofessionsde la Banca  emèrits, estaven més atents a a satisfer el poder, a pujar-se els sous, i assegurar-se pensions vitalícies astronòmiques en plena debacle que a assegurar la bona marxa de les seves entitats, i mentre els polítics de torn, còmplices, mirant cap un altre costat!!

• A llarg de la Història de  comptem:
• Bombardeig de Barcelona (1704), per la flota anglo holandesa del’ almirall Rooke, durant la Guerra de Sucesió Espanyola.
• Bombardeig de Barcelona (1842), por les tropes reiales dirigides per Antonio Van Halen, contra la ciutat sublevada en oposició a la política lliurecanvista del Regent Espartero.
• Bombardeig de Barcelona (1843), per les tropes reials dirigidas per Laureano Sanz, contra els sublevats que reclamavan el ínal de la Regència, la majoría d’ edad d’Isabel II y la seva coronació.
• Bombardejos aéris de Barcelona en egener de 1938, per  part de l’ aviació italiana i de la aviació franquista.
• Bombardejos aéreos de Barcelona en març de 1938, per parte de la aviació italiana y alemanya en la Guerra Civil.

Esta página

Un cop  resolt el procès del dret a decidir a Catalunya, seria interessant saber que preferirien els valencians. Ser una de les tantes províncies espanyoles o ser un país  sobirà integrant una Confederació Mediterrània amb  el Principat i les Illes Balears amb qui compartim llengues, la nostra i el castellà que res impidiria que foren totes dues llengues oficials, potenciant els interessos que ens són comuns, entre els quals  la nostra i cultura trobaria per fi el seu lloc com durant el Segle d’Or Valencià.

EL FRANQUISME NO TÉ PERDÓ DE DÉU:

carta que va escriure Julia Conesa a( una de les 13 roses)  a la seva família  el dia 5 d’ agost de 1939:Madre, hermanos, con todo el cariño y entusiasmo os pido que no me lloreis nadie. Salgo sin llorar. Cuidar a mi madre. Me matan inocente, pero muero como debe morir una inocente. Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. 

_________________
No dejes que tus alas de libertad pierdan una sola pluma

Ca rlos Giménez Villarejo declara: “Els fiscals generals de l’Estat nomenats pel PSOE em van prohibir investigar Pujol”.

Sempre he respectat villarejo(1)  tot i que hi hagi punts per mi sorprenents en la seva persona: que desprès de tants anys vivint a Catalunya, un intel·lectual com ell no parli català, i per altra part, que sigui incapaç de veure que els sentiments identitàris i socials no tenen per què anar associats, que són dos temes diferents que es poden tractar per separat i que els independentistes d’esquerra, pel que han de vetllar és fer un país d’esquerres; els anarquistes catalanistes exiliats que he conegut així m’ho van demostrar.
Dit això, el malagueny Villarejo té tota legitimitat per considerar-se espanyol i partidari de l’Estat Espanyol tal com ens l’ha deixat Felip V, dues dictadures al segle XX i trenta ans de democràcia parlamentària .

I tan legítimament nacionalista espanyol és el PP com el PSOE. El problema no està aquí. Recorde que quan ens estranyàvem d’això davant el president Tarradellas, la seva resposta sempre era la mateixa: sembla que oblideu que els dos partits són espayols!

Òbviament el PSOE i el PP no són iguals, però si volguerem ser irònics diriem: perquè el PP és de dretes i aplica la seva majoria de dreta quan governa, social i filosóficament com és la religió, i el PSOE, perquè decepciona els seus electors quan es tracta d’afrontar des del govern els veritables poders fàctics com són la Banca i l’Església.

I per nosaltres el problema no ha estat mai el PP sinó el PSOE, i més que el PSOE, el PSC! No sé com interpretar les paraules del tot recent t nombrat primer secretari del PSC quan diu que creu que “el cas Pujol afecta el catalanisme en el seu conjunt”. De què es tracta, de burla o de cinisme? Desprès de portar el PSC a les quotes electorals més baixes de la seva història separant-lo dels seus elements més catalanistes per posar-lo al servei dels barons del socialime espanyol, ara sembla que vulgui repartir d’on va deixar el partit. Cal imaginar que pot jugar amb el fet que els electors no tenen massa memòria i nosaltres pensar que no serà el cas de la militància.

 Carlos Giménez Villarejo: “Els fiscals generals de l’Estat nomenats pel PSOE em van prohibir investigar Pujol”

Sempre he respectat Giménez Villarejo tot i que hi hagi un punt per mi sorprenent en la seva persona: que desprès de tants anys vivint a Catalunya, un intel·lectual com ell es no  parli català, i per altra part, que sigui incapaç  de veure que els sentiments identitàris i socials no tenen per què anar associats, Que són dues coses diferents  i que els independentistes  d’esquerra pel que han de vetllar és de fer un país d’esquerres; els anarquistes catalanistes exiliats que he conegut així m’ho van demostrar.

Dit això, el malaguenyVillarejo té tota legitimitat de considerar-se espanyol i partidari de l’Estat Espanyol tal com ens l’ha deixat Felip V, dues dictadures al segle XX i trenta ans de democràcia parlamentària.

I pel que fa a  les paraules de Villarejo que encapçalen aquest article: tan legítimament nacionalista espanyol és el PP com el PSOE. El problems no està aquí.

Òbviament el PSOE i el PP no són iguals, però si volguerem ser irònics diriem: perquè el PP és de dretes i aplica la seva majoria de dreta quan governa, social i filosóficament com és  la religió, i el PSOE, perquè decepciona els seus electors quan es tracta d’afrontar des del govern els veritables poders fàctics com són la Banca i l’Església.

. Quan ens estranyàvem d’això devant el president Tarradellas, la seva desposta sempre era la mateixa: sembla que oblideu que els dos partits són espnyols!

I per la gent d’esquerra el problema no ha estat mai el PP sinó el PSOE, i més que el PSOE, el PSC! No sé com interpretar les paraules Iceta quan diu que creu que “el cas Pujol’ afecta el catalanisme en el seu conjunt”. De què es tracta,  burla o de cinisme? È desprès de portar el PSC a les quotes més baixes de la seva història separant-lo dels seus elements més catalanistes per posar-lo al servei dels barons del socialime espanyol, ara sembla que vulgui repartir d’on va deixar el partit.

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO

Vamos a ver…
Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya.
El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD.
Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga.
Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve.
Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia.

Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que las Cortes Catalanas en 1192…, os voy dando datos por eso del rigor histórico) nos dice que hay que “abrir los libros de historia y mirarlos sin prejuicios” para esta vena que les ha dado a los catalanes de querer ser como Escocia… en fin.
También Miguel Ángel Rodríguez, ex portavoz del Gobierno de Aznar, nos dice que los catalanistas son o somos una secta y unos lloricas.
Nos comenta González Pons, vicesecretario de Estudios y programas del PP, que “CATALUNYA HA SIDO SIEMPRE PARTE DE ESPAÑA” (el primer monarca de ESPAÑA fue Amadeo I de Saboya en 1870, los anteriores lo fueron de Castilla… ¿Catalunya hemos dicho que tenia cortes desde…?)
Pero como casi siempre, la guinda al pastel la pone nuestra queridísima Esperanza Aguirre (cómo la echábamos de menos) que va y nos dice que “ESPAÑA ES UNA GRAN NACIÓN CON 3.000 AÑOS DE HISTORIA Y QUE ESO ES TODO LO QUE TIENEN QUE SABER LOS NIÑOS”.
Vamos a ver Espe… Hace 3000 años ni existía Catalunya, ni existía España pero juraría que era la época en que moría David y Salomón se convertía en Rey de Israel… No sé….

Para los que no lo sepan, los condados catalanes fueron oficialmente formados en el año 987 cuando el conde Borrell II de Barcelona se deshace del vasallaje que unía a Catalunya con Francia (fruto de la protección que ofreció Carlos Martel a Catalunya ante las incursiones musulmanas en la península a partir del 718) y se mantuvieron totalmente independientes hasta 1162, fecha en que se anexaron al Reino de Aragón formando la Corona de Aragón, y organizándose como una federación de estados medievales posteriormente (desde 1139 hasta 1479) respetando las singularidades de cada territorio y desarrollando una estructura política equivalente y similar entre sí: Cortes, Generalidades y Constituciones, coordinando la política exterior conjuntamente. Allá por el 1516 se unen las Coronas de Castilla y Aragón por problemas sucesorios en la segunda.

Entendería que llegados a este punto, muchos piensen que aquí nace España, pero se equivocan. Se da una unión entre dos Coronas, pero se siguen manteniendo cortes, instituciones políticas, administración pública, lenguas y moneda. Tanto es el sentimiento de NACIÓN de CATALUNYA que en 1640 estalla la Guerra dels Segadors y Pau Clarís proclama la República Independiente de Catalunya en 1641 (no es algo nuevo de ahora, señores). ESPAÑA tal y como se conoce (políticamente) nace con Felipe V y sus DECRETOS DE NUEVA PLANTA allá por el 1716, que ya antes había llenado de sangre Barcelona un 11 de Septiembre de 1714.

Así pues, resumiendo, CATALUNYA SÍ HA SIDO INDEPENDIENTE. Lo fue 145 años por completo y después aliada con el Reino de Aragón otros 350 años aproximadamente. Conquistó territorios, luchó contra Castilla en varias ocasiones, escribió sus leyes, ganó y perdió guerras, creó su música, sus tradiciones y su carácter luchador.

Ya está bien de REINVENTAR HISTORIA, ésta es la que hay y hay que conocerla. Hay que entender el clamor de un pueblo, su sentimiento de nación y su ansia de libertad. Puede o no compartirse el concepto de independencia, pero JAMÁS debe menospreciarse una cultura, pisotearla y manipularla para conseguir votantes o para dividir. ¡YA ESTÁ BIEN!

Y entiendo a los que defienden su nacionalidad catalana porque sé que ellos sienten lo mismo al escuchar una gralla que yo al escuchar una gaita. Tengo dos patrias, dos naciones: la gallega y la catalana y me siento orgullosa de mis dos lenguas y mis dos banderas. La diversidad es cultura, a ver si se enteran ya los ministros españoles.

Por si no ha quedado claro, en las votaciones de Noviembre me decantaré por alguno de los partidos que apoyen el referéndum sobre la independencia. Porque por encima de todo, en política, está la libertad, que no se olviden.
Preguntar al pueblo “qué quiere” no es ilegal, debiera ser de obligado cumplimento.
Las constituciones y las fronteras cambian; si no, no existiría la evolución.

Y dicho esto… BONA NIT, BOAS NOITES.
Y lo he escrito en castellano porque me da la gana, porque en Catalunya sabemos hablar más de un idioma.

JULIA OTERO

.

Vivint des de fa 35 anys a Catalunya i sentint-me valencià fins la medul·la, compateixc els sentiments identitàris  expressats per Júlia Otero i corrobore la seva visió sobre la tolerància de la societat catalana.

A,C.