D'un temps, d'un pais

Benvolgut corresponsal: utilitzant els termes del powerpoint que m’has enviat jo sóc  fanàtic i monotemàtic i no crec poder canviar perquè em base, com tu, en principis que no són conjunturals.  A més, sóc optimista.

Jean Paul Sartre ja va escriure que
“l’infern està pavimentat de bonnes intentions” i tu, pel que fa a les bones
intencions,  eres un infern. Unes bones intencions però, que no toquen res, que ho deixen tot tal qual està. Per la meva part, jo no m’acontente amb el món tal com és i crec que progressa, tot i els passos enrrere que ens veiem sovint obligats a fer de quant en quant.Hi ha la
doctrina neoliberal de la que tu i la teva religió sou uns magnífics propagandístics i que
es basa en unes lleis suposadament naturals. Però ja fa temps que algú
va explicar que el motor de la història era l’interès i l’economia, i
que partint de lo individual es transforma en interès col·lectiu. Des
de que el món és món, hi ha individus i forces que han lluitat per
reenir els privilègis entre les minories (sinó, no són privilègis) i
altres per fer que s’en beneficien el més gran nombre possible -quan
més, millor- . Segons les èpoques canvien els noms de les forces que
lluiten per retenir privilègis o per universalitzar drets, però els
objectius són aquests i sempre els mateixos i la resta és subsidiari. Llegeixo amb el que m’envies glorificant l’occident que civilitzacions ancestrals  com la d’Egypte ja no existeixen. Però es confonen els arguments. No sé si el Japó
o la China són païssos de civilització ancestral, i ací els tens. Com les velles
civilitzacions d’Amèrica llatina, i ara apareix emergent el Brasil;
Com tenim l’Àfrica del Sud i sense cap dubte, més aviat  que tard,
sorgirà tot el continent africà.
Deixant el món, i tornant a o personal: no es pot negar que és cert que hi ha individus que
només tenen al cap “ser rics” però altres, sortosament, solament “ser”. I encara que alguns no ho vulguin, cal sempre
felicitar-se’n  i defensar la diversitat i la democràcia.

Si algú creu que no hi ha censura actualment, que ens digui per què ens hem enterat de tot el que passava a Egypte, a Siria o a Libia i per què la premsa no ha dit absolutament res sobre el que passa a Islanda, poble que ha fet dimitir un govern al complert.

–         Els principals bancs han estat nacionalitzats i s’ha decidit no pagar el deute que havien contractat amb bancs de Gran Bretanya i d’Hollanda, deute generat per la seva mala política financera.

–         Una asamblea popular s’acaba de crear per  reescriure la Constitució.

–         I tot això pacíficament.

–         Tota una revolució contra el poder que ha conduit a aquesta crisi.

–         Vet aquí per què no s’ha publicat res durant dos anys.

–         Què passaria si els ciutadans europeus en prenguessin exemple?

–

–         Breument aquesta és la historia dels fets:

–         2008: El principal banc del país és nacionalitzat. La moneda s’enfonsa, la borsa suspen la seva activitat. El país éstà en quebra.

–         2009: Les protestes ciutadanes contra el Parlament fan que es convoquen eleccions anticipades i que provoquen la demissió del Primer Ministre i, en bloc, de tot el govern.

–         La situación desastrosa del país persisteix. A trvés d’una llei es propsa a la Gran Bretanya i Hollanda el reembolsament del deute pel pagament de 3.500 milions d’euros, quantitat que pagaran mensualment totes les famílies islandeses durant els 15 pròxims anys a una tassa d’interès de 5%.

–         2010: El poble surt de nou al carrer i demana que la llei sigui sotmesa a referéndum.

–         En gener 2010 , el president refusa de ratificar aquesta llei i anuncia que hi haurá una consulta popular.

–         En març té lloc el referéndum  i el NO al pagament del deute guanya amb el 93% de vots.

–         Durant aquest temps, el govern ha iniciat una investigació per determinar jurídicament les responsabilitats de la crisi.

–         La detenció de banquers i executius superiors comença.

–         Interpol llança una enquesta i tots els banquers implicats abandonen el país.

–

–         En aquest context de crisi, una assemblea és elegida per redactar una nova constitució que repren les lliçons apreses de la crisi i que substitueix l’actual que és una còpia de la constitució danesa.

–         Per fer això es recorre al poble sobirà.

–         S’elegeixen 25 ciutadans sense afiliació política entre els 522 que s’han presentat a candidats.: Per això es necessita ser major d’edat i recollir el suport de 30 persones.

–         L’assemblea constituent comenta els seus treballs en Febrer 2011 a fi de presentar, partint dels avisos col·lectats en les diverses assemblees que han tingut lloc en tot el país, una projecteda Carta Magna.

–         Aquesta serà aprovada per l’actual parlament com també pel que es constituirà desprès de les pròximes eleccions legislatives.

–

–         Vet aquí breument, la històiria de la revolució islandesa:

–         Demissió en bloc de tot un govern

–         Nacionalització de la banca

–         Referendumn per què el pble pugui pronunciar-se sobre les decisions economiques fonamentals

–         Empresonament dels responsables de la crisi i

–         Reescritura de la constitució pels ciutadans

–         Ens han parlat d’això en els media europeus?

–         Se’n ha parlat en els debats polítics radiofònics?

–         Hem vist imatges d’aquests fets a la TV?

–         Òviament no!

–         (El poble islandés ha sabut donar una lliçó a tota Europa afrontant el sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.

SI AQUEST MISSATGE US SEMBLA INTERESSANT DIFUSEU_LO: MOLTA GENT NO HO CONEIX !

(traduït del francès) 

Per la meva part, estic esperant una valoració rigorosa  per part d’un polític valent, econòmica i políticament solvent que ens faci descobrir el truc, si és que existeix!

Com em veig incapaç de fer-ho millor, us invito a llegir aquest excel·lent article de Paco López Barrio sobre les Falles, que no us podeu perdre si voleu parlar del tema en coneixement de causa.

http://guionistasvlc.wordpress.com/2012/03/14/combustible-para-fallas/#comment-1032

L’entitat Assemblea Nacional Catalana (ACN) que s’acaba de constituir no pretén ser un partit polític i declara no voler entrar en competència amb els partits nacionalistes catalans.  Tanmateix adopta els seus postulats i  sembla que no es tracti de salvar el país d’avui, sinó les essències , de salvar l’ànima, o millor dit, l’ànima individual  de cadascú! Aquest estiu l’ACN té projectat recórrer tot el país, sumant la Catalunya Nord i la Franja de ponent. No sé si l’ACN ho demana  explícitament però els nacionalistes de les Illes i els nacionalistes valencians  s’afegiran legítima i gustosament a aquestes marxes. Creiem conèixer bé Catalunya,  el sud de França i el País Valèncià. En el cas de França els nacionalistes són quatre, i al País Valencià la eficàcia política passa per la recuperació abans de tot de la identitat valenciana. I ja que parlem de País Valencià, per la nostra part mai hem comprès la insistència de certs nacionalistes catalans i valencians–els nacionalistes valencians republicans eren políticament més formats i copçaven sens dubte t millor els sentiments del seu poble- de pretendre que els valencians tot d’un cop no se sentin valencians sinó catalans, com si això fora el més important, sobretot vist la reacció manifestament contrària del conjunt del poble valencià. Ens sembla elemental  primer interioritzar el sentiment de pertenència nacional al País Valencià, i aquesta és la batalla, i a partir d’ací, als valencians, no solament la evidència dels seus orígens comuns amb els catalans, sinó també  la percepció dels interessos tan culturals com econòmics amb Catalunya els vindrà per afegit i naturalment.  Això políticament tan evident, per fi una formació nacionalista com Compromís ho ha comprès  al descobrir i intentar desmuntar la estratègia a la que van recórrer lels franquistes durant la dictadura i a la transició democràtica per defensar el seu franquisme i el seu espanyolisme, i pretendre mantenir el País Valencià, un país amb llengua i cultura pròpies en la situació d’una vulgar província espanyola solament apta a “ofrendar nuevas glorias a España”, o bé, en una anodina “Comunidad” més. És  bo de recordar que és el socialisme valencià qui va ser l’artesà amb el president Lluís Albiñana dels avanços d’auto-govern del País Valencià, obtenint  la Generalitat pré autonomica. És evident també que el seu successor Joan Lerma no plantà cara a Alfonso Guerra com recorda l’amic Enric Tàrrega a les seves memòries on diu que que Lerma escrivia als ajuntaments per què no contrataren cantants valencians ni feren activitats amb “gent de les quatre barres”.D’ençà. el PSPV-PSOE està enganxat al carro del PSOE el qual no es desmarca de la concepció unitària de l’Espanya rància del Partit Popular. Segons Tàrrega  tan Lerma com Guerra preferien perdre les eleccions, convençuts  que si “el PSPV-PSOE continuava manant no podrien parar el nacionalisme valencià,però segur que la dreta el pararia”. Si Lerma i Guerra pensaven això, el menys que es pot dir és que tant a l’un com a l’altre no els va fallar el flaire polític.Tanmateix, avui la situació és la que és i hem de fer tots plegats un esforç per què el socialisme retrobi els seus orígens federals, conscients del fet que potser les llibertats  nacionals del País Valencià es puguin obtenir o mantenir sense els socialistes, però en contra, segur que no. Hem hagut de cedir amb els símbols, substituint el nom de País pel de Comunidad (com de veïns!) i la bandera  (la del país per la de la ciutat). Tanmateix hem progressat molt en l’essencial: hem guanyat la batalla primordial del reconeixement de la unitat de la llengua comuna. I la lluita per l’eix mediterrani ha estat constant des del primer dia i avui la patronal valenciana, deixant de costat la seva ideologia i mirant per fi els seus interessos i l’interès de país s’hi ha finalment pronunciat a favor, el que no vol dir que la batalla estigui guanyada mentre l’Estat central no ens doni   prioritat sobre els altres traçats. Fent el que sempre ha fet Espanya contra tota lògica econòmica d’afavorir el Centre, faria un regal inesperat a tots els ports atlàntics i del mar del Nord europeus en detriment dels ports mediterranis.

PEPE RUBIANES, el dimecres, 4 de març  del  2009 escrivia aquest text on fa referència a als que ens portaren a la guerra d’Irak. Els escrits sentits i sincers no caduquen,  i en aquest cas en que els mateixos han tornat al poder i continuen prenent-nos per ximplets, encara menys. La prova:

La España charanguera y de gomina, de rubias ceñidas y escupitajo, inculta y reaccionaria que desprecia cuanto ignora que es casi todo. La España nueva rica y hortera culturalmente miserable, inconsciente, cavernícola y fascista; amiga del pedo, el grito y el gargajo que no cesa en sus exabruptos contra Cataluña y su estatuto como antes lo hicieron contra el archivo de Salamanca, ¿recuerdan? Documentos robados, que conste, y que tienen que devolver a sus dueños como corresponde. Esa España negra seguirá practicando el infundio y la agresión con tal de vilipendiar a esta nación, que lo es, por mucho que ellos no quieran. Si no consta en la Constitución lo de nación hay que cambiar la constitución porque está mal redactada. Ahí están los mamporreros perfumados aliados a los novios de la muerte, esa iglesia ultramontana y patética cargada de odio por todo lo que es vida; esparciendo mentiras, enfrentamientos, amenazas y blasfemias porque esa es la base de su telaraña mental. Irán al infierno por mucho que recen. Ahí están jaleadas por la verruga bigotuda, ese Martín Heidegger de Quintanilla de Onésimo Redondo, conocido demócrata creador de la central de pensamiento de las FAES y de las JONS. La verruga que el pueblo español echó de su cargo por falsario lameculos, humillante y babeante del poderoso americano que nos llevó al desastre de Atocha; casi 200 muertos y miles de heridos por su rastrerismo y prepotencia patética. Ahí está repartiendo su “catalán enano habla castellano”, mintiendo nuevamente sin ningún tipo de escrúpulo, porque nos ha tomado a todos por idiotas, porque la idiotez es la base y esencia de su pensamiento. En fin, que todos juntos vayan a cagar a la playa que la mierda se las comerán las gaviotas a las que han cogido como símbolo. Pobres bestias”