D'un temps, d'un pais

L´Església menys carca, quan busca el diàleg arriba fins a admetre la laïcitat que el diccionari de la llengua catalana de l´IEC defineix com ·”Actitud que reconeix la independència de la política i de l´ensenyament respecte de les diverses confessions religioses”, però rebutja el laïcisme que l´IEC defineix, al meu entendre amb una connotació negativa, com “Actitud que vol preservar els individus i la societat de tota influència religiosa”. No entenc per què l´IEC no defineix el laïcisme com ·doctrina o conjunt d´idees -i a partir d’aquí els mateixos termes que per la laïcitat– que defensa la independència de la política i de l´ensenyament respecte de les diverses confessions religioses”.

Aquests dies el Vaticà ha obert un debat per intentar conciliar Charles Darwin i Déu. El promotor del congrés, Gianfranco Ravasi, ha declarat que “Darwin no és el problema. El problema sorgeix quan Darwin es converteix en darwinisme, és a dir, una interpretació filosòfica de la història i de la realitat amb una base científica.” Som a les mateixes, Darwin sí, darwinisme, no.

D´altra part, el cardenal William Levada declara “absurda” la creença que l´evolució nega l´existència de Déu.

L´Església intenta fer ara amb Darwin el que ha pretengut amb la laïcitat o Galileu. Ja s´estan preparant -i mitjans i cervells no en mancaran- per acceptar el que fins ara han negat, és a dir fer seu Darwin, i la seva llei de la evolució transformar-la a la glòria de Déu!

No sé francament per què s´esforcen tant. Si fins i tot les cèl·lules mares -per no parlar dels preservatius- existeixen i es descobreixen gràcies a Déu, ara que el dimoni ja no existeix segons paraules de Joan Pau II. Unes paraules, això sí, aprovades pel papa actual quan es deia Raitzinger, i esmenades fa poc, ara sota el nom de Benet XVI.

El Periódico ha dedicat tota una pàgina a recollir les reaccions de personatges a l´Oscar guanyat a Hollywood per Penélope Cruz. Hi trobem des del cap del govern fins a Joan Manuel Serrat.

Tots -actors, actrius, directors, productors- destaquen “el talent de l´actriu, l´entrega, la tenacitat i el do per enamorar la càmera”. De les divuit personalitats interrogades, tres d’elles solament són polítics; de la resta una -una sola!- fa referència a la espanyolitat de la guardonada: “Prefereixo que li donen a ella que a altres intèrpretes que no són espanyoles”.

I aquesta única referència als orígens com a mèrit preferent és deguda a… Albert Boadella!

Què li està passant a aquest home?

Invito els amants de la novel·la policíaca a llegir L´advocat i el diable de Francesc Viadel. Però no exclusivament ells, també tots els qui gaudeixen de la lectura d´un bon llibre.

En aquesta novel·la hi trobem els ingredients del gènere: un brutal assassinat, màfies -russes i… autòctones- arribisme, requalificacions urbanístiques, diner negre… Però la novel·la és alguna cosa més. Com diu la contraportada del llibre: Amb aquesta seva tercera novel·la Viadel obre la sèrie d´en Joffre, periodista d´investigació. L´Independance, “el diari de la França eterna”, li encarrega el reportatge d´un “Brutal assessinat a Perpinyà”. Les indagacions d´en Joffre, ens mostraran com la sang d´aquest assessinat esquitxa geografies i societats “nostrades”. Una audaç radiografia d´infàmies varies.

Abans de començar la lectura ens topem amb una Nota de l´autor: “Qualsevol coincidència amb persones de la vida real és pura casualitat.” Compte! Quan un autor posa això t´està invitant a llegir entre línies.

El que m´ha agradat és la naturalitat amb la que Viadel parla i barreja ambients diferents i a la vegada pròxims, de Perpinyà, València, Dènia, Barcelona, Alzira… Fins ara no havia llegit res que tingués per escenari de manera tan natural el nostre “eix mediterrani”. No sé si és malgrat o a causa d´això però el llibre evita el to provincià que tenen alguns dels nostres autors quan parlen dels nostres costums. I sens dubte per això ho eviten. Per primera vegada, la naració de menjar-se una paella en mig de tarongerars no m´ha semblat folklòric. I potser perquè Viadel ho narra amb naturalitat, com un simple fet, sense més explicacions.

En realitat el to cosmopolita que diferencia aquest llibre d´altres lectures semblants que hàgim pogut tenir sembla provenir del fet que el nostre autor no fa trampa en allò que ens vol transmetre. Les seves mossegades a certa premsa, a certs ambients i a certs personatges no són per a la galerie, són autèntiques. De la professió periodística que Viadel coneix de dintre, ens en fa veure les llums i les sombres. Françoise Giraudet, la flamant directora de L´Independance té uns aires de parentesc –que, com diu l´autor, no pot ser que pura casualitat!- amb la dona que va manar molt al País Valencià durant els vint primers anys de la transició. La resposta del Joffre, l’anti heroi, a l’oferta d’entrar en plantilla al diari és digna de menció: -Que te’n vagis a la merda, això és el que et dic! -explotà en meitat d’una enfollida rialla. Giraudet restà lívida i el cap li començà a tremolar com el d’un gosset aterrit de fred. I també hi podem trobar retratats altres personatges, en particular un dels nostres activistes culturals més famós.

El crim i la trama en general enganxen però són de tota evidència, com en els llibres de l´autor suec Henning Mankell, un pretext per descriure´ns la societat en que es produeixen i per anar desgranant-com aquell qui no ho toca- certs valors i certs comportaments. El text està ple de frases que van més enllà de la simple descripció; en citarem per acabar algunes:

“…Vergés, un personatge astut, capaç de fer diners en qualsevol circumstància i amb unes vertiginoses ganes de viure sense records pegallosos, melangies balderes que li aminoraren la velocitat en la seua cursa cap el futur”.

“…El diari La Vanguardia, des del qual es dissenyaven, com en qualsevol diari, no poques operacions destinades a domesticar el poder o afavorir-ne una aliança amb el mateix”.

“On, si no era entre les quatre parets brutes de l´Abast, jugaria a tombar governs, a canviar polítiques exteriors, interiors i extraplanetàries dels Estats, a saber més que ningú de tot i de res?”

“…els cossos perfectes de les joves putes africanes, les seues pells d´ivori il·luminades pels fanals de la Rambla…, aquells culs estrets, punxeguts, aquells pits arrogants…, també els seus ulls oceànics, immensos, tristos, mirant cap al no-res.”

I citant titulars reals de diaris de la ciutat de València, aquest: “Los cerdos de los catalanes contagian la fiebre aftosa en las comarcas de Castellón”, per acabar concloent “De colp, per tot s´hi respirava una mala llet atàvica i alhora una enorme despreocupació.”

Amb el que diu i com ho diu, a Francesc Viadel el succès li arribarà per la via exclusiva dels lectors. Ja pot excloure´n qualsevol altra…

Disset anys de coma vegetatiu solament mantenint la vida per mitjà de respiració i alimentació artificials, deixen suposar, entre altres aspectes, la imatge terrible que deu afrontar el pare de la jove italiana, Eluana Englaro, per què demani acabar amb la farsa macabra de prorrogar els sofriments.

Comprendria i respectaria aquells catòlics italians que es planten, histèrics, davant l´ambulància que transporta el cos de la jove a l´hospital, si aquesta mateixa gent manifestés una determinació semblant en condemnar i oposar-se a la pena de mort. Una monstruositat que encara existeix, per desgracia, en massa països i en particular en un que vol ser model de civilització.

I em sembla que la gent que hem vist gesticular a la televisió no és de la mateixa espècie que la que passa una nit de vetlla davant la presó on van a executar un ser humà. D´entrada, l’actitud dels que s’oposen a la pena de mort és de recolliment sense estridències que deixa apareixer una pena profunda.

Els qui s´oposen únicament a un atemptat contra el que ells consideren vida, o neguen la possibilitat d´ajudar un malalt terminal a morir dignament, no crec que responguin a cap sentiment noble de compassió.

Sembla, i que em perdonen si m´equivoque, que solament responen a consignes.