D'un temps, d'un pais

El Partit Popular -amb o sense Aznar– no perd una ocasió de callar. Coincidint amb l´entusiasme despertat per l´obra de Miquel Barceló al Palau de les Nacions de Ginebra, la portantveus del PP, Soraya Sáenz de Santamaria, es va adreçar al ministre Moratinos: “Teniu un minut per dimitir!”

Al 59 Segons català que s´emet a la Cadena 2, ahir van invitar sis corresponsals de premsa estrangers que treballen a Barcelona.

Tots tenen una visió positiva de Catalunya encara que consideren que ens mirem una mica el melic, i que tot i sent Barcelona una ciutat cosmopolita som una mica “tancats”. Em va sobtar dos retrets que van fer perquè coincideixen amb els que expressen molts dels que venen de fora: “Els catalans no accepten la crítica” i “Els catalans valoren no tant el que es diu, que qui ho diu”. A part de que sempre cal relativitzar les generalitzacions, des del punt de vista d’una societat, aquestes dues observacions van més enllà del que sembla a primera vista…

M´agrada la prosa senzilla i directa de Joan Barril que escriu a El Periódico coses com aquestes parlant del tema de les fosses de la guerra i de Garcia Lorca:

“Aquest debat d´avui és una cosa que si la pretenguéssim explicar a un marcià, cauríem en un incòmode ridícul. Resulta que, en una guerra civil, cada bàndol es va especialitzar en els seus enemics. Uns van anar rere els capellans i els rics. I els altres es van acarnissar amb els poetes, els mestres i en general els homes de lletres. Als capellans se´ls beatifica, però als poetes se´ls deixa podrir.”

Alguns diran discurs simplista, tant se val; jo diria sense floritures per no perdre l´essencial.

Ha mort el pintor i gran amic Francesc Espriu. El títular que encapçala aquestes línies és emprat de la seva biografia escrita per Zeneide Sardà. És una amistat d´uns 50 anys la que m´unia a Espriu, des de que ens vam conèixer a l´exili a París i que ha continuat tots aquests anys a Barcelona. Com a home entranyable d´una vitalitat i d´un optimisme a tota prova, la mort d´Espriu representa pels seus amics una pèrdua irreparable i com artista, com a polític i ciutadà compromès, Francesc Espriu deixa un gran buit en la nostra societat. Una societat que -no puc deixar de dir-ho en aquests moments- no li ha brindat el reconeixement que com a lluitador per les llibertats de Catalunya però sobretot com artista, la seva figura es mereix.

Llegir d´un polític, en plena crisi financera com la que estem vivint, frases com la pronunciada per Rajoy: “Si aquest pressupost s´aprova, la situación s´agreuja i augmenta el nombre d´aturats”, denota una gran perspicàcia.

En menys enginyosa, la mateixa perspicàcia que la dels autors del títol de l´emissió de la Cadena SER de la nit: “Si amanece nos vamos”.

Com ho sabien que cada nit se´n anirien?

I si no s’aprova el pressupost, què, senyor Rajoy? S’arregla la situació i disminueix el nombre d’aturats? Sembla que faci el mateix error que quan lo de su primo, quan va confondre el canvi climàtic amb el temps.

Amb xifres com aquestes sobren comentaris:

– La més coneguda: el 10% més ric del món té el 85% dels actius del planeta

– La despesa militar dels països rics és de 800.000 milions d´euros l´any; amb 20.000 milions s´eradicaria la fam

– El sou dels alts executius dels EUA és 344 vegades més alt que el sou de mitjana

Aquesta foto és la imatge desoladora d’una situació real a l’administració de Justícia, en concret del Jutjat de Executòries número 2 de Madrid.

I probablement trobaríem un espectacle semblant a moltes administracions. Els interessats al·leguen falta de recursos i mitjans per poder fer front a la situació. I tenen raó quan la situació ha arribat al punt que mostra la foto.

Quan s’arriba a aquest punt, en efecte, fan falta molts recursos per poder-se’n sortir; a més, cal temps, suor i llàgrimes com deia aquell; i molta organització que és el que en general també manca a la nostra Administració.

Però la pregunta que cal fer-se és: com s’arriba a aquesta situació? En la majoria de casos, la falta de recursos és l’excusa a posteriori dels interessats. I des de fora, els mal intencionats l’atribueixen a la indolència dels funcionaris. Permeteu que parli de primera mà.

Es pot constatar que quan un treballador de l’Administració rep instruccions, sap el que ha de fer i és objecte del seguiment adequat per part del seu cap, el seu comportament i la seva eficiència no és diferent a la de qualsevol treballador de l’empresa privada. El que falla estrepitosament a l’Administració és la cadena de comandament. Sovint les persones que ocupen aquests llocs tenen interessos laborals a l’exterior -no sé si encara avui els tenen- superiors als que tenen a l’Administració. A l’Administració, molts d’ells, només fan que deixar-se veure i cobrir l’expedient; per no parlar d’aquells que professionalment no estan a l’altura de les responsabilitats que exerceixen.

La mala fama que té l’Administració no hauria de recaure sobre els funcionaris -els funcionaris de “a pie” s’entén- però sí en la cadena de comandament, o millor dit en els titulars dels llocs de comandament, perquè de cadena no n’hi ha.

Quan un responsable fa el seu treball i prepara, organitza, s’informa i verifica els temps de realització de les tasques que encomana, i després redueix a la mitat els temps calculats per realisme, i com a coeficient de seguretat, constata que a l’Administració pública en general sobren hores i personal per executar el treball de cada dia! Els càlculs resulten exactes per a treballs materials, ho són menys per a tasques més intel·lectuals que necessiten reflexió. Però, en segons quins casos, existeixen paràmetres i coeficients que permeten les correccions adequades.

Si no es fa aquest treball i si no es fa un mínim seguiment de les tasques, el poc o molt treball que es podria fer i no es fa diàriament es va acumulant i un bon dia tothom es sorprèn de constatar el panorama de la foto. La major part de l’acumulació de treball a l’Administració no té més explicació.

I ara, dos exemples concrets.

El procediment de preparació, càlculs, seguiment i verificacions descrit es va aplicar als anys vuitanta, als inicis de la transició per a la digitalització previa a la informatització dels milers i milers de rebuts en paper dels impostos municipals de la província de Barcelona -hi comprès la capital. Muntanyes de paper! Gràcies al procediment, el que hagués pogut costar anys es va obtenir en mesos, i el personal sentint-se útil, motivat, satisfet i professionalment content.

I l’altre exemple és el del Servei d’Activitats Molestes, Insalubres, Nocives i Perilloses a la sortida del franquisme. En aquest cas es va constatar que el reglament atribuïa la mateixa importància i exigia els mateixos requisits per a la llicència d’obertura d’una gran superfície que d’un “xiringuito” de vendre gelats. Es van accelerar els tràmits de les paradetes inofensives i en dos mesos, d’un total de milers d’expedients, solament en va quedar una xifra assumible; a partir d’aquí els “perillosos” van tenir prioritat i es van poder estudiar al dia i amb l’atenció deguda.

Amb el caos anterior la corrupció estava servida car permetia acordar llicències amb una total lleugeresa i discrecionalitat en funció de les pressions que sempre ocorrien -i no era casualitat- al darrer moment i en els expedients de més entitat. Vist la època, no es pot descartar que, amb el caos, era justament el que es pretenia; però aquesta és una altra qüestió.

L’Administració pública amb la democràcia, com tot, ha progressat una barbaritat -només cal veure la d’Hisenda- però malauradament la Justícia s’ha quedat, i a vegades no solament operativament, a una altra època.

Gragorio Peces Barba escriu sobre el debat lingüístic a El País. Deplora la falta de mesura en els articles escrits sobre el que ell anomena “las lenguas de España”. Diu que “el castellano debe ser el vehículo único de comunicación en las comunidades no bilingües” -mesura lògica per indispensable i pràctica- i també diu que “las lenguas autonómicas pueden ser las formas de comunicación vehicular de la educación para los residentes estables en una comunidad, con garantía de enseñanza y conocimientos suficientes del castellano, y posibilidad de enseñanza en castellano para los transeúntes con domicilio no estable en esas comunidades”. Considera igualment que les comunicacions que excedeixen l´àmbit de la comunitat amb llengua pròpia s´haurien de fer en la “lengua oficial” terme que prefereix a “lengua comun”.

Sembla que d´alguna manera vulgui respondre a Fernando Savater i el seu famós Manifiesto por la lengua común sobre el qual el filòsof va tornar a parlar fa poc en un article a El País. En aquest article Savater no pareix massa convençut del seu Manifiesto i/o té mala consciència perquè busca arguments que van més enllà de la estricte qüestió de la llengua:

“Porque el busilis de la cuestión no es el bilingüismo, desde luego, sino el biestatismo que los nacionalistas pretenden imponer en sus autonomías. Es decir, que haya dos Estados superpuestos, el local que ellos controlan más y más, junto al general que soportan y al que sólo acuden cuando esperan beneficios. En tal empeño biestatal, la marginación de todo elemento común con el resto del país -empezando por la lengua- es una herramienta esencial. Como esencial resulta para quienes pensamos de otro modo oponernos a tal tendencia y denunciarla”.

A part de que per Fernando Savater protegir i fomentar el que és propi té per corol·lari marginar el que ell anomena “lo común“, i a part també que sempre són els altres els qui tenen la culpa de tot -aquí els altres són els altres nacionalismes excepte l´espanyol- ara resulta que l’essencial “no es el bilingüismo“, sinó el “biestatismo”. Això ja m’agrada més; i li agraeixo que em doni la raó quan, amb l´explícit nom de “La llengua com excusa”, vaig escriure aquí mateix, parlant de Savater i els firmants del seu manifest:

“Les seves motivacions no són ni la llengua castellana, ni els drets, ni la llibertat dels ciutadans; la seva preocupació principal és salvaguardar una certa idea d´Espanya, més a prop de la “Una, Grande y Libre” que de la democràtica i plural -no parlem ja de la federal- tinguin i prenguin la posició política que prenguin en d´altres temes”.

A l´article citat, a Savater no li calia tanta argumentació més o menys confusa, tot hagués quedat més clar canviant simplement el titular del seu manifest pel de Manifiesto por la España Común, o més precisament UNA.

Francament, els autors del Manifiesto haguessin fet prova de més responsabilitat no enfocant-lo sobre la llengua i encara menys pensant amb Catalunya, perquè al País Valencià on existeixen les dues línies d´ensenyament (castellà i valencià), la tensió lingüística continua existent en certs sectors de la ciutadania, i a Catalunya amb la immersió lingüística, la convivència lingüística és la norma, no l´excepció.

I això, un intel·lectual i una persona cívica com Fernando Savater -si no fos per les seves motivacions nacionalistes espanyoles- hauria d´haver-ho valorat i tingut en compte.