D'un temps, d'un pais

He visitado el Fórum en dos ocasiones. Las imperfecciones y los errores de que se habla son pecados veniales de enfoque y no conceptuales ni de fondo. Sin olvidar el soterramiento de la depuradora y la dignificación de la zona, algunas exposiciones y las ideas a debate justifican plenamente el evento, que sólo se podía engendrar desde una óptica progresista y de izquierdas.
No comprendo la dificultad que dicen tener algunos para explicar qué es el Fórum. No se trata de una vitrina tradicional de productos y realizaciones a mayor gloria de unos países, sino de un escaparate de conceptos y de utopías que más que nunca se tienen que imponer si queremos salvar el futuro. Si hay personas que nunca han pensado en estos temas y salen del Fórum con la idea de que la situación de desarrollo es inaguantable, se habrá justificado el invento. Estoy seguro de que en próximas ocasiones se impondrá y perfeccionará la difícil materialización de las ideas contenidas en el Fórum.

Àngel Castanyer – Barcelona.
EL PAÍS | Cataluña – 03-07-2004

El pasado viernes 26 se celebró en Rivas-Vaciamadrid un acto de recuerdo “a los republicanos asesinados en las cunetas durante la Guerra Civil y enterrados allí, sin tumba que los recordara, durante más de 60 años de silencio”.

También hubo franquistas enterrados en fosas, pero la dictadura las reabrió todas y dejó sin tocar las de los republicanos. El homenaje a las víctimas desaparecidas y a los supervivientes y familias ha sido organizado por la Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica, junto con la Fundación Contamíname, del cantante Pedro Guerra, y el propio Ayuntamiento de Rivas-Vaciamadrid. Aparte del acto del 1 de diciembre del año pasado en el Congreso de los Diputados, en España no ha habido un acto formal de Estado similar a los que países como Italia, Francia o Reino Unido dedican a sus caídos en la lucha contra los fascistas de Mussolini o contra el nazismo.

Que no se hayan celebrado aún en España a estas alturas es inadmisible y no se puede entender. A la espera de que la situación se normalice en este aspecto, ¿sería mucho pedir a las televisiones públicas “”tanto de nivel estatal como autonómico”” que pudieran retransmitir en horas de buena audiencia actos como el del viernes: dos horas y media de recital completamente gratuito de máxima calidad, con la participación de nombres, tanto el de los cantantes como el de las intervenciones, de total solvencia desde el punto de vista de profesionalidad, popularidad y calidad humana? Seguro que las arcas de las televisiones públicas, los telespectadores, las familias de las víctimas y la justicia se lo agradecerían.

Àngel Castanyer Rausell. Barcelona. EL PAÍS, martes 29 de junio de 2004

Josep Castanyer havia ocupat al país el càrrec de president del Partit Valencianista d´Esquerres. Un cop a l´exili, ell i el seu germà Angelí van exercir de representants del partit tal com Josep ho escriu des d´Orà en carta del 15 d´abril de 1945 a Gaetà Huguet que resideix a Montpeller i que acabava de constituir el Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià.

La carta és un primer contacte amb Huguet, i el motiu, l´adhesió del PVE al Bloc, i ho fa amb aquests termes: “Per això considerem un deure i un honor per a nosaltres (…) que el “Partit Valencianista d´Esquerra figure des del primer moment entre els signants del manifest.” I en nota a peu de pàgina precisa: “Com a signatura al peu del manifest de constitució del Bloc, hauria de figurar la següent: Pel Partit Valencianista d´Esquerra, CASTANYER FONS.”

En aquesta mateixa carta informa Gaetà Huguet d´algunes de les activitats que havien portat a terme a Orà els dos germans, com la constitució d´un organisme “Unió democràtica d´Acció Valenciana” així com alguns treballs, Resenya històrica del valencianisme polític escrit per Angelí (ja publicat ací mateix) i Criteri d´un valencianista, escrit per ell mateix i que editem avui.

El seu valencianisme ni era nostàlgic ni folklòric: “per a que el valencianisme siga una força, és innegable que ha d´ésser, abans que tot, una solució politico-social per a la realitat històrica del País Valencià”.

Es defineix federalista i crítica la política duta a terme pels partits espanyols com queda palès en aquest passatge que, tot i descrivint la situació internacional del final de la segona guerra mundial, el text, al nostre entendre, conserva plena vigència pel que fa a la política interna espanyola:

“Mentre tots els pobles lluiten per conquerir el dret i l´exercici de llur autodeterminació els nuclis rectors de la política espanyola semblen afanyar-se – en jornades intensives- cap a la troballa d´un « amo » afectuós i simpàtic que ens garantitze la vida i la ficció constitucional, a base d´una servitud ideològica que paralitza l´impuls generós de les masses espanyoles. Si Espanya vol recobrar la legitimitat de la seua sobirania, ha de crear la unitat espiritual a base de trencar el simulacre d´unitat política, adaptant-se a les realitats federalistes de la diversitat Ibèrica i afrontar els problemes socials amb la resolució creadora d´una veritable revolució nacional.” A.C.

CRITERI D’UN VALENCIANISTA

Per Josep Castanyer

Son moltes les vegades que a través de la nostra correspondència, he deixat escapar expressions o conceptes d´una manera isolada- i sobre tot inconnexa- que poden donar lloc a interpretacions estranyes al ver pensament que les ha motivat. Es per això que he cregut de conveniència a la garantia més absoluta del meu pensament, recollir en un sol escrit aquelles idees que, isolades podien esser germen de discrepància, i, juntes, poden servir a la lleial exposició d´unes inquietuds fonamentades en la preocupació patriòtica d´un valencianista.

Es mol possible que esta exposició clara i concreta del meu pensament , em distancie no solament del nucli dirigent del valencianisme, sinó, també, d´aquelles masses valencianes que, influenciades per corrents palmítiques de base dogmàtica, o estranyes a tota disciplina de criteri o acció valencianista, troben en la meua exposició de principis, punts de concordança amb certes filosofies socials amb nomenclatura de curs obligat per a la « classificació » partidistica. Altres trobaran a sacrilegi certes afirmacions en discrepància amb la mística dels dogmes en oposició. Altres, per contra, es creuran en dret d´obsequiar-me amb l´anatema del « anti », formula negativa d´una verdadera definició política.

El meu desig, (ho dic amb tota lleialtat) seria arribar a una coincidència amb aquells quin esperit estiga obert a totes les possibilitats honestes d´un redreçament polític i social del nostre país ; però si, la realitat fora altra que esta unitat revolucionaria del valencianisme polític, ningú podrà acusar-me d´aguardar en el possibilitalisme de la cuqueria, el torrent més abundant per a l´oportunisme individual.

“Per agradable que siga la vida i dolça la pau, podríem comprar-la al preu de la esclavitut ? ” Aixó deia Henry Patrick, en la segona convenció revolucionaria d´Amèrica l´any 1775. I si això és un principi moral per a interpretar el sentit autèntic de la dignitat humana, nosaltres no podem entendre la dignitat individual, condicionant-la a la dependència de criteris quina síntesis estiguera en pugna a la més pura disciplina de les conviccions.

Es innegable que la humanitat està debatint-se en la creuera d´unes corrents socials d´impossible coexistència i, nosaltres, valencianistes, no podem esguardar a que la crisis es resolga sense que el problema viu de la lluita que ha de marcar noves dreceres al concepte de Justícia i Llibertat.

Miol Perlins, deia que els xinos escriuen la paraula « crisis » en dos caràcters diferents, dels que l´u significa « perill » i l´altre « oportunitat ». El valencianisme deu interpretar la seua posició front a la crisis actual, amb la màxima amplitud d´esta doble definició, entenent que el perill mes greu per al valencianisme radica en l´estatisme i la oportunitat radica en agranar l´oportunisme, establint d´avant mà les normes socials en les que fonamente l´imperatiu de la seua existència.

Estem absolutament d´acord amb Flores Estrada quan diu “Per a constituir d´una manera solida i ordena les societats humanes, es indispensable establir, abans que tot, les reformes polítiques i fixar les bases socials”. Per a que el valencianisme siga una força, es innegable que deu esser, abans que tot, una solució político-social per a la realitat històrica del País Valencià.

Carles Marx diu que la violència és una categoria econòmica i nosaltres hem de començar per ser violents amb tot allò que signifique un gra d´arena en l´engranatge de les accions pròpies, per a tindre dret a combatre contra resistències estranyes. És per això, que he volgut fixar en la breu extensió d´estes quartelles, un pensament, un criteri, amb la modesta pretensió de que el criteri d´un valencianista servixca, al menys, per a fer aflorar altres criteris i donar lloc a que el treball i la polèmica cristal·litzen en aquelles conclusions d´ordre doctrinal a les puga responsabilitzar-se amb el títol de « CRITERI VALENCIANISTA ». Ara bé ; sentades les bases fonamentals de la comunitat valenciana, el valencianisme ha d´esser una força de propulsió progressista, revolucionaria, tenint en compte que « la defensiva es la mort de la insurrecció » segons De Gaulle.

CONCEPCIO FEDERALISTA DEL VALENCIANISME

Si tenim en compte que el desig d´independència sols té sentit real en estat de rebel·lia contra una dependència no admesa, vindrem en convindre que la paraula no es justa quan s´aplique als principis normals de les relacions entre els individus o entre els pobles, car que, en este cas, l´esperit que anima els límits morals d´estes relacions es el de « Interindependència ». És puix dins el marc dignament igualitari de la interindependència, que, nosaltres, (Final pàgina 3 de l´original. Hi manca la pàgina 4)

(Inici pàgina 5 de l´original) Vinatea, el gran patrici valencià, parla al rei en nom del poble i li diu : “Cada ù de nosaltres val tant com vos, i tots junts, mes que vos”. Nosaltres diem : Cada país, cada regió ibèrica val tant com qualsevol altra i totes juntes, mes que totes les corones amuntonades en la testa d´un Ferran VII, un Alfonso XIII, un Primo de Ribera o un Franco. Però no som els valencianistes els únics a dir això, ni aspirem sisquera a la paternitat del sentiment lliberalista del poble. Els valencianistes solament som els únics valencians que no volem fer demagògia dels principis i és per això que posem abans tota reivindicació circumstancial, la llibertat del poble valencià dins una federació Ibèrica de pobles igualment lliures. Lincoln deia : “El món no pot viure mitat lliure i mitat esclau”. La proporció aritmètica no pot fonamentar la moral. Per això nosaltres diem que el món no serà lliure mentre hi haja un sol esclau. Nosaltres pensem com Chamfort al sintetitzar certes interpretacions unitaristes, amb una deformació monstruosa de la Fraternitat, que no es just el criteri de « sigues mon germà o te mate”. No. Els valencianistes pensem que la organització natural de la península Ibèrica deu ésser aquella que l´ànima popular manté desperta malgrat quatre segles de cesarisme. Carles V destruí les llibertats castellanes; Felip II les de Aragó; Felip IV intenta la destrucció de les llibertats portugueses i catalanes, sense altre resultat que produir el crit d´independència en Portugal. Felip V, inicià la dinastia borbònica, esclavitzant a Catalunya i València, coronant l´obra destructora de les llibertats ibèriques, amb aquell decret quina sola raó moral es concreta dient : “Por mi solo derecho de conquista””¦

Front a esta política catastròfica de l´unitarisme absorbent, naix el sentiment separatista de les colònies. El cesarisme fou el dissolvent de l´imperi i amputa la unitat Ibèrica.

Parodiant a Felip V, Gimenez Caballero, el teoritzant de la Falange espanyola, escrivia uns mesos desprès d´acabada la guerra titulada cínicament guerra civil espanyola : “Que tinguen en compte Catalunya i Vasconia, que esta vegada no les han guanyat en unes eleccions democràtiques i saragateres, sinó amb esperons i botes de montar “¦” Perquè Catalunya i Vasconia? Per què no la resta de la península? A nosaltres valencianistes ens ha d’ésser fàcil la resposta. Perquè la resta de península tenia molt menys a conquistar. I no serem nosaltres els primers en parlar de «los burgos podridos», però tampoc volem que estos burgos «podridos», animadors de caserna i sagristia, ens donen permís per a caminar de cara a les realitats històriques, i guiats per l´afany d´imposar la voluntat i els drets dels pobles.

No som nosaltres, valencianistes, els que hem inspirat al socialisme espanyol, quan senyala com un principi basic del programa socialista, «La llibertat de les nacionalitats ibèriques», ni som nosaltres valencianistes, els que alcem la bandera Staliniana, amb totes les conseqüències del federalisme rus ; ni li hem dictat al senyor Alvaro de Albornoz estes paraules pronunciades dos anys abans de proclamar-se la República del 31 « Espanya deu estar organitzada en un Estat capaç de ressuscitar les possibilitats perdudes per la desastrosa violència de Carles V i Felip II. Un Estat erigit, no sobre províncies arbitràriament traçades sobre el mapa, sinó sobre «regions» que tenen una historia, un esperit, una sensibilitat i algunes d´elles una bella llengua, quina gloria realça la de la comuna cultura nacional.

Un estat que substituixca a la unitat fixa i estèril, la veritat lliure, harmoniosa i fecunda, en la que l´autoritat s´articule en voluntats múltiples i sobiranes, expressades per els òrgans legals corresponents». Ni som nosaltres, valencianistes, els que li hem fet dir a Teofilo Braga, expresident del govern provisional de la República Portuguesa : «Quan la República haja dividit Espanya en Estats autònoms de Galícia, Astúries, Biscaia, Navarra, Catalunya, Aragó, València, Murcia, Andalusia, Extremadura, Nova i Vella Castelles i León, Portugal podrà formar amb ella una federació, car que la seua independència estarà garantitzada contra tota anexió Ibèrica. Llavors, podrà constituir-se sense obstacles, el Pacte Federal dels Estats lliures peninsulars Ibèrics. I adreçant-se als republicans espanyols, afegia el mateix Braga : « Gracies a la República, Espanya serà emancipada d´este unitarisme polític que l´asfixia ; una sàvia nova circularà per les diverses parts de son organisme ; llurs energies heroiques, llurs capacitats artístiques i científiques llur economia, prendran un nou esclat ».

Ni som nosaltres els valencianistes, qui hem inspirat la revolució americana del segle XVIII, que ha donat per resultat els estats Units d´Amèrica, ni som nosaltres que primer férem senyalar que la revolució francesa de 1792 a 1798, cada departament, cada comuna, gojava d´una autonomia completa. És Engels primer i més tard Lenin, els que senyalen el parangó entre la primera República francesa i l´Amèrica del Nord, que com el Canadà, Austràlia i altres colònies angleses, marquen el progrés indiscutible de les llibertats. Un socialista espanyol diu : “El cesarisme napoleònic, desvirtua l´esperit revolucionari de les comunes i departaments de França, i el centralisme burocràtic de la tercera República, crea l´imperi sense emperador”.

En la península Ibèrica, les dretes seguien al Lluís XIV en llur concepte unitarista de “l´Estat soc jo”, i el republicanisme parlava de la Convenció mentre seguia al bonapartisme, arrastrant-se inconscientment per les mateixes dreceres de la monarquia absoluta. Ara bé: Els valencianistes, no podem acordar a la llibertat política dels pobles ibèrics, base indiscutible de la verdadera unitat peninsular, la concepció de Pi i Margall que dient-se federalista combatia el moviment cantonal, al mateix temps que el primer intent de constitució del primer Estat de Catalunya, per la sola raó de que portaven en origen un germen revolucionari que rebassava els límits puerils d´una simple i senzilla rectificació de la geografia oficial. Nosaltres no podem seguir les conveniències «tàctiques» dels grups polítics, que es reserven el dret d´enarborar a «tour de rol», totes les banderes de captació que desemboquen en el mar de les turmentes electorals, o en les altures inaccessibles del burocratisme estatal.

Els valencianistes som federalistes -com s´ho diuen els demes partits peninsulars- però no volem jugar en el problema basic de la constitució de l´Estat, el paper poc airós de les posicions ambigües. Sense la intervenció d´Alcalà Zamora en les corts Constituents de l´any 1931 i sense la manca de conviccions en els doctes confeccionadors de la carta constitucional, Espanya haguera segut una República Federal «quins poders emanaven del poble». República Federal i revolució agrària, eren els pilars sobre els que anava a edificar-se el nou Estat ; però la reacció intervingué a temps de salvar la continuïtat de les classes privilegiades, i aprofitant tot quan les mateixes Corts Constituents els donaren de fàcil i assequible, convertiren la República Federal en «federable» i la revolució agrària, en la pobra «reforma» de Marcelino Domingo. Involuntàriament, estúpidament, els partits majoritaris de la República, caigueren en la trampa de la «pacificación de les espiritus», encara que aquells esperits als que Azaña es referia quan digué «que se pacifiquen ellos», anara ordint la gran tragèdia que en nom de Espanya, una grande i libre; es va desencadenar contra los « rojo-separatistas »”¦

°

° °

Però heus ací, que nous «reclams» tractaran d´apartar l´atenció de les masses del problema fonamental de la constitució de l´Estat, en nom de concepcions que els jocs de la política de partit prostituix i deforma, i és per això que no cregam oportú apartar de nostres meditacions, l´importància d´uns fets històrics; quina influencia considerem decisiva en la gestació del present i en les realitats immediates;

INTERNACIONALISME : Si analitzem els antecedents i les conseqüències del conflicte armat que ompli el període històric de 1914 a 1918, ens trobàrem davant la evidencia de que el nom de guerra europea, sols te justificació en la ment imperialista de les potencies occidentals car que la Rússia i el Japó, Amèrica i les indies, Àfrica i Turquia, no solsment férem la guerra amb totes les conseqüències, sinó que es en la majoria d´estos paisos, on la guerra engendra les convulsions de mes ampla ressonància. Nou milions d´obrers parats en Amèrica amb l´imperatiu immediat de noves concepcions a la solució del problema; crisis econòmica mundial; revolució Russa, que commou d´edifici internacional del gran capitalisme, quina contraofensiva immediata sembla vincular-se en els països de tendència totalitària, però en realitat, s´encova i alimenta allà on els interessos de classe, casta o privilegi, es senten amenaçats. Turquia, europeïtzada a força d´amputacions geogràfiques, trenca amb la seua pròpia tradició i es pot afirmar que si bé sembla que la política Turca peregrina més cap a Londres que cap a la meca, no és menys cert que tot lo que va perdent d´esplendor la mitja lluna ho guanya en sentit i força l´estel solitari de les cinc puntes”¦ La Xina i les Indies, perfilen llur redreçament nacional amb una voluntat tan ferma, que llur independència primer i la interdependència desprès, seran una realitat, no com a resultat immediat de la present guerra, sinó com a conseqüència de la que s´ha donat en dir guerra Europea.

Si la Revolució Francesa, significa l´abolició del feudalisme de casta, el Tractat de Versalles inicia la decadència dels Estats feudals, dits imperialistes. De la Revolució Francesa naixen els Drets de l´Home i de la guerra actual, els drets dels pobles, car que a l´igual que ninguna casta pot reivindicar drets excepcionals de privilegi, ningun Estat pot pretendre imposar sistemes polítics o socials, normes jurídiques o concepcions filosòfiques, sempre que esta « imposició » signifique atemptar a la lliure autodeterminació de cada poble, dins el respecte a que obliga l´humana convivència.

Diem això, perquè l´internacionalisme predicat i practicat en tot lo que va de segle, ha donat exemples prou dolorosos de la manca de sinceritat en els nuclis rectors de cada interpretació internacionalista. No oblidem tampoc, que l´internacionalisme no ha estat representat per els principis incontrovertibles d´un criteri uniforme basat en la justícia universal, sinó per nuclis d´interessos en espècie francament eliminatòria. Així hem vist nàixer i combatre les diverses interpretacions «tàctiques» de l´obrerisme, les diverses confabulacions internacionals del capitalisme, i dins de cada nucli, la pretensió exclusivista dels grups, en franca lluita -tant només enconada, quan més afins apareixien llurs concepcions socials. Un fet paradoxal salta a la vista entre la denominació i els actes, en lo que respecta als nuclis dits internacionalistes i els que han actuat baix l´aparent exaltació d´un supernacionalisme. El fet d´Abissínia, marca el començament d´una política d´expansió internacional del feixisme italià, amb la complicitat dels demés Estats ultranacionalistes i l´abstenció real dels titulats organismes internacionals acomodats al simbolisme d´unes sancions de moral mol hipotètica. El colp de força en Espanya afirma la existència d´un complet internacional quina acció correspon als nous Estats totalitaris i quina complicitat troba justificacions vergonyoses per banda de les diverses internacionals, al voler resoldre el problema «localitzant-lo» dins els límits «nacionals». El Comitè de No Intervenció, escriu la pàgina mes “bochornosa” del Codi Internacional i l´obrerisme dona prova de la seua combativitat, amb el simbolisme d´uns pots de llet ; uns cigars, o uns missatges de plorona condolença. Excepcions isolades, tan mes honroses quan mes espontànies, no rectifiquen el tràgic realisme del panorama internacional.

Sabem la reacció que hauran de produir estes paraules en la mentalitat uniformada de certes masses i sobre tot, entre aquelles quin internacionalisme consistix amb un canvi de nacionalitat. La etiqueta de procedència dona patent d’infal·libilitat i valor de cotització en la llonja política, sobre tot a quan la marca d´origen «Made in London, trade Mark, Moscou, o simplement Ciudad del Vaticano».

Nosaltres possiblement hem comés la monstruositat de creure que l´internacionalisme era un principi moral per a possibilitar la intel·ligència «entre las naciones» (Internacionalisme), però mai hem pensat que poguera significar la negació de les nacionalitats i menys encara, la creació d´una pàtria universal, car que el sol significat de pàtria negaria tot sentit a esta segona interpretació. Tampoc podem acceptar que esta intel·ligència «entre nacions», siga el resultat de pactes, tractats o convenis entre Estats o grups car que assò implicaria el monopoli de principis que per ésser universals, no poden tindre limitació de fronteres, races o castes. L´internacionalisme es el compendi moral que tendix a possibilitar el principi igualitari de la ciutadania, el dret inalienable de l´individuo a la vida i a la llibertat, a la salut i a la cultura, sense que ninguna barrera política puga interposar-se entre este dret i les concepcions circumstancials de cada grup d´interessos.

Per això nosaltres contemplem amb alegria la desintegració dels principis reaccionaris i la destrucció de les castes monopolitzadores, amb una guerra en la que, per primera vegada en l´historia, cada poble es reserva el dret d´interpretació, sense que ningun «compromís» de la diplomàcia tinga garanties de sobreviure al primer símptoma de condemnació popular. I es Grècia i Iugoslàvia, i es França i Polònia, es l´Irak i l´Iran, el Canadà i l´Austràlia, on la voluntat nacional es manifesta clarament realista; denunciant d’avant ma tota solució contraria al dret inalienable dels pobles respectius a organitzar llur llibertat, i a valorar per si sols drets i deures en vers la comunitat internacional.

Mentre, nosaltres, aparentment oblidats en l´exili forçós a que ens ha conduit el complot internacional dels ultranacionalistes i el ultranacionalisme, contemplem en el silenci de doloroses meditacions, l´espectacle d´una persistència suïcida en la desintegració dels nuclis polítics espanyols, a conseqüència , d´una irreflexiva lleialtat a normes, consells u ordres, que s´afanen en dictar forces estranyes al control pur i net de la voluntat sobirana del poble espanyol. Mentre tots els pobles lluiten per conquerir el dret i l´exercici de llur autodeterminació els nuclis rectors de la política espanyola semblen afanyar-se – en jornades intensives- cap a la troballa d´un «amo» afectuós i simpàtic que ens garantitze la vida i la ficció constitucional, a base d´una servitud ideològica que paralitza l´impuls generós de les masses espanyoles. Si Espanya vol recobrar la legitimitat de la seua sobirania, deu crear la unitat espiritual a base de trencar el simulacre d´unitat política, adaptant-se a les realitats federalistes de la diversitat Ibèrica i afrontar els problemes socials amb la resolució creadora d´una veritable revolució nacional.

La República de 1873, al igual que la de 1931, han desaparegut abans de remuntar el cicle dels teoritzants per a entrar en el període de les realitzacions. A la decepció de les masses progressistes i revolucionaries, els queda el consol d´uns meravellosos discursos i una Constitució «Impecable i inèdita»”¦

La tercera República Espanyola, deu ésser realista, destruint tot vestigi de la vella armadura estatal, transformant completament la burocràcia hereditària dels règims desapareguts, el concepte de la propietat valoritzant l´esforç i la producció, destruint per a sempre el fatalisme religiós de la permanència inamovible de les classes i vinculant el sentit de llibertat a l´autonomia econòmica de l´individuo, dins un sistema igualitari de responsabilitat i una sola font d´autoritat; el Poble.

En el que respecta al País Valencià, estan, estos principis en pugna amb l´esperit lliberal i generós del poble valencià ? Podem assegurar que no. Quina força pot frenar o impedir la realització d’aquests fins? Una sola ; la reacció, bé siga en forma de mística religiosa, bé en grups d´interessos, o bé amb la cega servitud dels grups actuants a normes exteriors de disciplina dogmàtica, que impedixen la flexibilitat d´interpretacions tan diverses com meravellosa és la diversitat ibèrica. Quina deu ésser nostra conducta ? Acció, Acció, i Acció.

Acció interna en la formació tècnica dels quadres i defensa intransigent, però exigint el compliment i l´acció del criteri majoritari.

Acció de cara a las realitzacions immediates d´un programa basic dins els principis humans que garantitzen la justícia.

Acció permanent en la valoració política i social d´aquests principis, que asseguren la continuïtat històrica de l´esforç valencianista i del País Valencia.

Orà, setembre 1944

Que vos passa Valencians ?
Que teniu, que sembla morta aquella anima tan forta qu´era el nostre orgull d´abans ?
Es que ja no vos importa ser espill de ciutadans ?

Que teniu, que sols vos falta per a humiliació mes cega,
qu´ajudar al que vos pega oferint-li l´altra galta ?
Dignitat no vos queda per a dur la cara alta ?

On està la força aquella de les santes rebel·lies ?
On stan les germanies contra els reixos de Castella ?
Perguereu les energies en renuncies de femella ?

Per què viviu separats augmentant les vostres penes ?
É que hi ha en les vostres venes sang d´esclaus, de renegats ?
Voleu fer-vos les cadenes per a viure esclavitzats ?

Però no: Farem reviure aquelles gestes gegants
y unint-nos com a germans, un dia podrem escriure
que València serà lliure mentres queden valencians”¦

1940-1943. Des de el Camp de treballadors estrangers de Bou-Arfa (Marroc)

A mode de preàmbul

Quan el pare, el poeta i polític Angelí Castanyer, va haver de marxar a l’exili jo tenia 18 mesos i anava cap als 10 anys quan el vaig poder conèixer.

Fou l’agost del 1947, desprès de travessar clandestinament la frontera amb la meva mare. Llavors la frontera amb França encara estava tancada –l’obririen uns mesos després del nostre passatge.

Veient que el problema espanyol no es resolia desprès de més de dos anys d’acabada la segona guerra mundial, moltes famílies travessaven clandestinament a peu els Pirineus per intentar reunir-se amb els seus marits i pares refugiats. En el nostre cas, vam passar la frontera acompanyats per un guia sis persones, la mare i jo, la meva tia Ramona -dona de Josep Castanyer- amb la meva cosina, i la dona i el fill d’un amic comú dels dos germans, Juli Macian.

El viatge l’organitzava el cap de falange de la regió cobrant 1.000 pessetes per cap, tot una fortuna a l’època. En connivència amb la Guàrdia Civil el passatge a peu havia de durar, en principi, unes dues hores. Aquell dia havien canviat la guàrdia i no s’havia pogut encara establir el contacte i vam haver de fer la travessada intentant evitar els guàrdies. Vam sortir de Camprodon amb dos cotxes com si marxéssim d’excursió fins un petit poble prop de Set Cases. Els cotxes se’n van retornar buits i nosaltres esperarem de nit fosc per sortir del poble acompanyats pel guia. Caminarem tota aquella nit i tot un dia donant tombs i tombs amb curtes pauses per descansar; férem nit en una granja d’alta muntanya, i arribàvem a França l’endemà al matí amb els peus en sang. En una de les altes, el guia, un vell pastor de la regió, ens va explicar –avui encara no sé amb quines intencions- que unes setmanes abans, en les mateixes condicions, van ser sorpresos ja quasi arribant a la frontera i els guàrdies civils van disparar al grup que fugia; van matar una de les dones i van haver d’abandonar el cos a pocs metres de la línia de demarcació.

Al primer lloc habitat francès –tres o quatre cases de les quals una d’elles servia de bar-  l’amo, ja previngut, trucà a la gendarmeria que ens va venir a recollir amb un cotxe i un sidecar per portar-nos, no recordo ben bé, si a Prats de Molló o a un altre poble dels voltants. Vam ser molt ben atesos a la comissaria i desprès de passar la nit a les cel·les, l’endemà, en tren, una parella de gendarmes ens custodià fins al “Camp d’Hébergement” de Rivesaltes, prop de Perpinyà.

El camp, fet de barracons i rodejat de filferro, tenia l’aspecte dels camps de concentració de la segona guerra mundial que hem pogut veure en fotografies. Aquest estava dividit en dues parts separades també per filferro. D’un costat estàvem les famílies dels republicans exiliats i de l’altre deambulaven el que més tard deduiria que eren presoners alemanys.

Dos anys desprès del final de la segona guerra mundial, a França encara hi havia soldats alemanys presoners que compartien camp amb les famílies dels seus adversaris republicans que els havien combatut! Una estampa eloqüent de la tragèdia viscuda pels republicans espanyols, i de l’actitud de les democràcies vencedores del feixisme! He trobat informació sobre el camp de Rivesaltes i sobre el fet que hi havien hagut presoners de guerra alemanys fins el 1948, però enlloc, que compartien camp amb les famílies dels refugiats republicans.

Al cap d’uns dies, el pare que des de feia poc residia provisionalment a Bordeus, ens va venir a buscar.

Darrere nostre quedaven famílies esperant, algunes des de feia molt de temps, el marit i pare que encara ningú havia pogut localitzar.

Activitats i càrrecs dels germans Castanyer abans i durant la Guerra Civil

Angelí Castanyer i Fons (Huéneja 1905-València1974) poeta Mestre en Gai Saber, i polític va començar les seves activitats culturals des de molt jove i amb a penes 18 anys era col·laborador de la revista Germania; a partir del 1927 a Taula de Lletres Valencianes; més tard a El Timó i El País Valencià. Fou membre fundador del Centre d’Actuació Valencianista el 1931 i membre de la primera junta com a responsable de publicacions, i a la junta de 1933, responsable a propaganda.  Fou signatari de les Normes de Castellò el 1932 i membre de l’equip director de PROA creat per Gaetà Huguet, una espècie de Consell de Cultura i Relacions Valencianes fundat amb l’objectiu d’impulsar l’ús públic del valencià i d’afavorir les relacions entre els diversos partits nacionalistes valencians, i aquests amb els grups polítics de Catalunya i el País Basc. Durant la guerra, el 1937, ocupà el càrrec de Comissari de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València amb Francesc Bosch i Morata de conseller, i el 1938 fou nombrat membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.

Josep Castanyer i Fons(València 1900-París1951) polític i home de teatre (autor d’unes dotze obres estrenades) fou col·laborador de Teatre Valencià, Galeria d´Obres Valencianes, Nostre Teatre, Lletres Valencianes, Nostres Comèdies i director d’El País Valencià on escrivia sota el pseudònim de Batiste Conca. Fou cofundador de la Societat d’Autors valencians abolida per decret el 1941 per ser una “organización federalista embebida de separatismo”. El 1934 succeeix a Joaquim Reig a la presidència del Centre d’Actuació Valencianista i més tard en fou responsable de relacions. El 1935 ocupa la presidència del Partit Valencianista d’Esquerra i el 1936 quan el PVE obté 5 regidors a l’alcaldia de València, n’és Tinent d’Alcalde i president de la Comissió d’Instrucció Pública.

Durant la guerra, presideix el Consell d’Administració de la Societat General d´Autors d’Espanya (SGAE) a València, fou president del sindicat d´Autors i Compositors,  delegat en el Front Popular, delegat al Comitè Executiu Popular i subdelegat de Cultura. Va ser comissari de la 46 Brigada Mixta comandada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri Barutell, i cap del S.I.M de la província de Castelló i front de Llevant.

L’exili a l’Àfrica del Nord

Al finalitzar la guerra, els germans Angelí i Josep Castanyer van poder embarcar a Alacant el 28 març del 1939 en el darrer vaixell que va sortir del port rumb a Orà, el famós Stanbrook, tot just abans l’arribada de les tropes feixistes italianes al Mediterrani. En la llista dels 2638 passatgers hi figuren amb els números 1706 i 1983, respectivament. Observant a la llista la edat i els cognoms dels passatgers es pot concloure que en aquell vaixell viatjaven nens de 8 a 12 anys, alguns d’ells germans i probablement orfes ja que no hi figuren els cognoms dels seus pares.

A Orà el govern Daladier –el signatari amb Chamberlain, Mussolini i Hitler dels  degradants acords de Munich- tenia preparada als refugiats una humiliant quarantena primer –dies i dies confinats al vell carboner anglès en condicions sanitàries pèssimes sense poder desembarcar-  per a després ser dirigits als “Camps d’Internament”. L’abril de 1939  Daladier encara va tenir temps de promulgar una llei permetent la incorporació dels estrangers que obtenien asil a les Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE). La III República francesa moribunda preparà així les condicions pels camps de treball del règim col·laboracionista de Vichy.

La política xenòfoba del règim de Vichy a la metròpoli és exportada a les colònies i les autoritats creen a l’Àfrica del Nord varies dotzenes de camps d’internament amb 8.000 treballadors forçats, la majoria d’ells espanyols republicans. Quan les autoritats franceses van tenir necessitat de ma d’obra per la construcció del transsaharià que va de Relizan, al nord d’Argèlia, a Bou Arfa al sud del Maroc, a través el desert, tiraren ma del contingent de refugiats espanyols. Angelí va poder lliurar-se’n però Josep va sofrir les condicions inhumanes d’aquells camps de treball guardats per soldats senegalesos al ben mig del desert. Amb aquelles condicions extremes les baixes eren importants i Josep va atrapar la tuberculosis de la que moriria pocs anys després, el 1951, als 51 anys. Aquestes condicions van durar més o menys fins el desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord el maig de 1943.

Quan la situació es normalitzà i tan aviat com van poder, els dos germans entren en contacte, a l’Àfrica del Nord, França i Amèrica amb la diàspora valenciana com ho denota la seva correspondència.

A l’arxiu d’Angelí la correspondència s’estén tot al llarg de l’exili a partir del 1944/45 fins a finals dels seixanta, i entre els seus corresponsals trobem, per ordre cronològic a partir de les primeres cartes noms com els de Gaeta Huguet, Julián Gorkin, Juli Just, Francesc Puig Espert, Fernando Valera, Manuel González Martí, Eduard Buil, Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Albert Camus,  José del Barrio, Nicolau Primitiu, Evarist Massip, Gordón Ordáz, José Giral, Jean Cassou, Francesc Puig Espert, Jordi Arquer, Alfons Cucó…

La correspondència de Josep, per força està concentrada en la dècada dels quaranta i si bé hi trobem menys noms, Gaetà Huguet, Uribarri, Manuel de Irujo, Esparza, Fernando Valera i Francesc Puig Espert, es pot dir que manté un intercanvi epistolar assidu amb els dos primers.

Va a ser interessant estudiar aquesta correspondència indispensable per conèixer la militància del valencianisme a l’exili. En efecte, a través dels escrits dels dos germans podem constatar que en el moment en que els va ser possible, reactiven el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA (no oblidem que Josep n’havia estat president el 1934 i Angelí membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del partit el 1938).

Les línies d’actuació de la seva acció són essencialment dues i s’hi mantindran fidels durant tot l’exili:

1. Assegurar la presència del nacionalisme valencià a l’exili republicà espanyol, orientant i mantenint el contacte amb els militants i el conjunt de partits.
2. Influir en la política de l’exili a favor de la unitat dels partits entorn del govern republicà, sobretot als anys crucials 1945/46 a fi de recuperar la legalitat republicana.

De l’ascendent que van poder arribar a assolir entre els exiliats ens en podem fer una idea per una carta en castellà de Josep, de la qual falta la primera pàgina i es desconeix el seu destinatari:

“(…) Recientemente se ha constituido un grupo cultural y de aproximación franco española, con el titulo de Cercle (sic) Garcia Lorca en cuyos organismos directores intervienen las más relevantes personalidades francesas y españolas. En el acto inaugural de la sección de Oran, celebrado el domingo ultimo, fue encargado del discurso de presentación mi hermano Angelino y ha sido tal el acierto y el éxito obtenido, que se ha tomado el acuerdo de editar el discurso. Ínterin, me permito señalarte el hecho de que para inaugurar el círculo y para rendir homenaje a García Lorca, haya sido encargado un valencianista… (…)”.

El fragment de carta no porta data. Tot apunta que l’acte va poder tenir lloc desprès del desembarcament del aliats el 1943 i més probablement cap al final de la guerra, entre l’alliberament de París en agost de 1944 i la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. Per aquestes circumstàncies i per la presència de “les més rellevants personalitats franceses i espanyoles republicanes, el conferenciant, oblidant-se del tractament rebut per part de les autoritats franceses a l’arribada i durant el govern de Vichy, celebra el país d’acolliment, retrata en castellà davant aquell auditori franco-espanyol, l’Espanya de sempre “esta España abandonada siempre de sus próceres y señores” i eleva a través Garcia Lorca un cant al poble espanyol i als seus poetes “pueblo español; solo, colosalmente solo, con su orgullo, con su honor, tu recuerdo”.

Tanmateix, no deixa d’aprofitar l’ocasió per dir qui és i què representa. Ho fa amb aquests termes:

“Quien os habla ahora no es un poeta hermano de Federico, de ese recorte sublime, jirón señero de todas las Españas. Quien os habla ahora es justamente algo, no ya distinto, sino simplemente distante del alma de García Lorca. Es una voz humilde de la otra orilla del mar Mediterráneo, allí donde la lengua de Mistral encontrara ecos espontáneos de amor y comprensión; un escritor de lengua valenciana o catalana; un hijo de aquellos felibres del Languedoc que en Valencia y Cataluña hallaron siempre aquellas calidas resonancias del Gai Saver; (…) es desde este punto crucial en donde Francia y España pueden darse perennemente su cita amable y discreta, cordial y comprensiva, desde donde yo contemplo, desapasionado y libre, el pensamiento gemelo, el corazón hermano, el “alma Mater” de Federico García Lorca (…)”

No es tracta ara i ací, d’analitzar detalladament els escrits, essencialment els manifestos i encara menys la correspondència, però sí, de fer-nos una idea d’allò que defensaven tant Angelí com Josep Castanyer. I el que defensen és, amb rotunditat, un País Valencià lliure en el si d’una República Federal Ibèrica. Una República que ja abans la mort de Franco fou abandonada per totes les forces polítiques antifranquistes i amb ella, tot l’exili republicà. A la transició van tenir “padrins” els militants comunistes –començant per ells mateixos- i als anarquistes no els hi ha mancat mai la simpatia internacional. Però pocs –per no dir ningú- van reivindicar els exiliats republicans i no cal dir-ho, si a més de republicans eren nacionalistes valencians! Només a Catalunya, de tot l’Estat, la voluntat popular, i la forta personalitat política de Josep Tarradellas van fer possible una negociació bilateral Catalunya/Espanya en la que el president exiliat va obtenir el reconeixement de la Generalitat republicana, el sol acte de ruptura de la “legalitat” franquista a tota Espanya.  I val a dir,  que ho va obtenir en contra d’un cert catalanisme bien pensant el qual havia apostat per un Consejo anomenat de los nueve en el que una sopa de lletres de partits espanyols i catalans deixava el restabliment de la Generalitat a  la mercè d’una futura negociació desprès de la constitució de les Corts Espanyoles…

En data de febrer del 1944, des d’Orà, el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA llença un manifest amb una versió en valencià i una en castellà titulat UNIÓ DEMOCRÀTICA D’ACCIÓ VALENCIANA, una plataforma unitaria del País Valencià que els dos germans havien creat. El document proposa als partits d’àmbit estatal de treballar junts per forçar la integració d’Espanya al nou ordre mundial que està sorgint amb la victòria sobre l’Alemanya nazi, i el destí del País Valencià dintre d’aquesta Espanya que volen federal.

Dos mesos més tard, el 14 d’Abril de 1944, coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República i en nom del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA, llencen un nou manifest, aquesta vegada crític, on reconeixen la desunió existent entre partits.

I un tercer escrit datat a Orà el 25 de febrer de 1946 marca la posició del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA sobre diferents temes de la plataforma de la UNIÓ DEMOCRÀTICA amb una declaració política en la que es proclama “la permanència de la vigència dels principis ideològics adoptats a l’últim congrés de València, resumits amb la reivindicació de la personalitat autòctona del País Valencià i dels seus drets d’autodeterminació política dins d’una comunitat hispànica, republicana, de base democràtica i de justícia social”.

L’exili de París

A finals de 1946, els germans Castanyer deixen l’Àfrica del Nord per instal·lar-se a París.

Immediatament hi funden la CASA REGIONAL VALENCIANA. Creen una Comissió organitzadora que en data de l’1 de gener del 1947 envia a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per huit noms, els que encapçalaran la llista dels primers socis: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, Josep Castanyer.

Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep que n’era el Comissari polític. A París s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus rics. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va ajudar a sufragar les primeres despeses de l’entitat. Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i Amat Granell, com es sabut, és tinent i el primer combatent a entrar en el París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.

Angeli que és, amb Josep, un dels huit signataris d’aquest primer document i que farà part de totes les juntes directives, curiosament no signa la demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats amb el nom que esdevindrà oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. El pare m’havia dit un cop que ell era un dels que havien proposat CASAL VALENCIÀ DE PARÍS. Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia protestar per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu, i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs:

“Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) és testimoni- fou l’anticatalanisme de molts valencians desvetllat per la posició absurda dels “quadernistes”[1] i mantinguda per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que casal és paraula catalana. És deplorable una i altra cosa, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, curant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”

Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia.

L’assemblea general constituent té lloc el 23 de març del 1947 als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer us de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “destacada personalitat valenciana al qual entenia obligat a cedir-li l’us de la Paraula, com la més representativa en aquells moments i que millor podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava.” En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell.

El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.”

L’entitat no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts que acaba amb un Visca el País Valencià:

“La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins). Per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”.

A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a secretari general i president de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.”

Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, tots participaven benèvolament.

Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En aquesta època de la CRV el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernado Valera.

La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. La presidència de la CRV va recaure en Angelí Castanyer.

Personalment recordo haver assistit als assajos teatrals que donaven peu a tertúlies animades i també haver protagonitzat una obreta teatral infantil als estudis de la Radiodifusion Française en una de les emissions en valencià de la CRV que es retransmetien a Espanya, i assistit a conferències i homenatges a pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau (el pare aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) a Maximilià Thous Llorens (“Thouets” gran amic seu), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, Valentí Llombart, etc….

A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit nacionalista i els valors de l’exili republicà valencià que s’havien pogut transmetre un temps a la colònia de comerciants de Les Halles –el Mercat Central de París-  instal·lats a la capital francesa a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va anar desapareixent. Vaig viure les batalles que havia de lliurar el pare per poder imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes amb castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, membres de les successives juntes,

Aprofito per fer un incís. És en aquest clima que vaig començar a anar al CASAL CATALÀ i a finals dels cinquanta, principi dels seixanta, a la edat en que un jove ha de “matar el pare”, vaig “desertar” de la CASA REGIONAL VALENCIANA. Amb la visió que dona la distància, reconec que el “deure” i el treball ingrat era “militar” on més falta feia, a la CRV i fer costat al pare i als seus fidels; però l’emancipació i l’eficàcia d’un entorn propici les representava el CASAL. Les activitats de la Joventut del Casal que vam fundar, així com la revista FOC NOU, ens va portar a col·laborar des del primer moment amb el president exiliat Josep Tarradellas i seguir-lo en el seu retorn al país el 1977.[2]

El pare va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins pràcticament el seu retorn a València, formant part de majories a vegades com a president, altres com a conseller de Cultura, no donant-se per vençut i aprofitant qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter patriòtic, fins que el vaig convèncer l’any 1969 que retornar no era cap traïció, ni cap abdicació i que el seu lloc era al país on la situació política anava canviant; i no perdent la salut en una entitat que s’havia transformat -salvant la seva incansable activitat- en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats.

De retorn a València va voler concursar als Jocs Florals del 1973 –la seva manera, crec, de dir “Ja soc aquí!”- i li van atorgar la Flor Natural. Moriria l’any següent, el 1974. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana.”

Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París.

El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, dissident comunista, i Evarist Massip, un dirigent “comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política de l’exili republicà, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern exiliat.

***

Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma en la dedicatòria d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”. I un altre fet significatiu: malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius. Nicolau Primitiu, parlant d’aquest fet, ho comenta així: “De lo Rat Penat me diuen que gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, qui feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”

El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. La necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. He tingut ocasió d’escriure i ho reitero, que Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic i van anar en detriment de la seva obra poètica que s’anunciava molt més generosa.

El germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació.

Tanmateix, no puc deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu llarg exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes.

Àngel Castanyer i Rausell

[2] Aquestes activitats estan relatades al meu llibre de memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona .Pagès editor (2003)

Diario de Valencia 1936

Se habla del estatuto Valenciano y se trata de crear ambiente favorable a su consecución.

El caso llamó la atención poderosamente. Apenas constituido el primer Ayuntamiento del Frente Popular de Valencia, y en su primera sesión, un concejal se levantó para hablar, Y lo hizo en valenciano. El hecho en si no tiene más que su significación. Se marcaba una ruta en el campo valencianista. El partit Valencianista d’Esquerra iniciaba así un cambio en la política municipal.

Otro dia, ese mismo concejal, don José Castañer Fons, presentó al Ayuntamiento una proposición encaminada a que la corporación iniciara gestiones para conseguir el estatuto de Valencia. Al conocerse la proposición del señor Castañer Fons han llegado  al ayuntamiento telegramas de adhesión y centenares de pliegos con firmas de valencianos  que piden el Estatuto Valenciano.

Don José Castañer nos hace declaraciones interesantes acerca del actual movimiento valencianista.

– Ante todo – me dice – interesa declarar, de una manera categórica, al hablar del Estatuto Valenciano lo hacemos siempre con el pensamiento fijo en la unidad de las tres «  provincias » en que actualmente se subdivide nuestra región y en la comunidad espiritual y económica de toda ella.

– Participan las tres provincias en la iniciativa del Ayuntamiento de Valencia?

– De momento, el movimiento autonomista no tiene mayor alcance que el entusiasmo con que ha sido acogida la proposición presentada al Ayuntamiento de Valencia por la minoría del Partit Valencianiste d’esquerra, para que esta Corporación inicie las gestiones indispensables a fin de que con la adhesión que indudablemente habrán de prestar las demás Corporaciones provinciales y municipales, se llegue en plazo breve a posibilitar la consecución de nuestra autonomía.  Nuestro propósito de que se vaya cuanto antes a la consecución del Estatuto Valenciano no es más que la consecuencia lógica de un proceso de recuperación de nuestra personalidad. Cabe recordar la gran obra civil de Blasco Ibáñez, que hizo de un pueblo de espíritu anárquico la democracia de hoy. No hay duda de que si en el momento en que Blasco Ibáñez regia la política valenciana nuestro pueblo hubiera estado un poco preparado políticamente, el sentido autonomista hubiera adquirido gran vuelo en los últimos tiempos, y el pueblo valenciano hubiera solicitado su Estatuto al unísono de Cataluña.

– No han existido grandes partidos orientados hacia la autonomía, y ahora aparecen éstos. Por que razón?

– Un grupo de hombres de buena voluntad ha ido forjando una realidad; primero, desarrollando una labor cultural que hizo posible que el valenciano pudiera estudiarse a sí mismo, conociendo su historia, su economía y sus características raciales; y ahora, enmarcando sus actividades sociales en la disciplina de un partido político, que ha acertado a encauzar todos los anhelos reivindicativos, polarizándolos en torno a esta solución inmediata: el Estatuto.

– Siendo un partido el que aparece a la vanguardia del movimiento, considera posible la colaboración de otras fuerzas?

– Efectivamente, el Partit Valencianiste d’Esquerra, partido éste de reciente creación, pero hábilmente dirigido y con una gran masa disciplinada y entusiasta, constituye la fuerza más importante del movimiento autonomista, sin olvidar el fuerte arraigo que Esquerra Republicana de Castellón ha conseguido en aquellas comarcas. Existen otros pequeños núcleos que, distanciados entre sí por diferencias de matiz, no negarán su concurso en el momento se les requiera para la obra común.

– El estatuto, será labor de unos partidos o obra del pueblo?

– El estatuto ha de ser obra del pueblo valenciano. Las izquierdas deben percatarse de este imperativo lógico, y las derechas deben también darse cuenta de a lo que se obligan en estos momentos. El Frente Popular, a base de los partidos que lo integran, marcará las normas de conjunto: pero en esta totalitariedad han de colaborar todos los partidos.

Vicente VIDAL CORELLA 1936