D'un temps, d'un pais

L’assemblea del professorat, pares i alumnes de l’IES Lluís Vives de València vol fer constar el següent:
El dimecres dia 15 de febrer, en les proximitats de l’institut, es va produir una violentíssima i
desproporcionada actuació policial contra un grup d’estudiants concentrat fora del centre educatiu
per a protestar contra les retallades en Educació. N’eren entre 30 i 40 alumnes manifestant-se
pacíficament; i el resultat de l’actuació policial fou de diversos alumnes ferits i contusionats, i fins i
tot un detingut, lesionat, emmanillat i portat a la comissaria de Sapadors. Aquestes actuacions
violentes, desproporcionades i fora de qualsevol lògica democràtica contra adolescents i menors,
tractats com a delinqüents, s’han produït també al llarg del dijous, divendres i dilluns següents,
tant al voltant de l’IES Lluís Vives com al carrer Colom, la Gran Via Ferran el catòlic i prop de la
Comissaria de Sapadors.
Com a assemblea conjunta, expressem la nostra més enèrgica repulsa a aquesta mena d’actuacions,
que sens dubte s’emmarquen en els intents reiterats de les nostres autoritats per tal de desprestigiar
l’ensenyament públic i criminalitzar-nos a tots els que estem compromesos com a professors,
personal no docent, estudiants i famílies en la dignificació de l’educació pública.
Per altra banda, manifestem el nostre rebuig més absolut davant les insidioses paraules del diari
ABC, del dissabte 18 de febrer, on s’afirmava, entre d’altres declaracions ofensives per a la nostra
tasca docent, que “los profesores habrían garantizado el aprobado a quienes tomaran parte en las
manifestaciones, sin tener en cuenta tampoco las faltas de asistencia que están obligados a computar”.
Així mateix, volem fer arribar la nostra solidaritat i el nostre suport incondicional a les famílies i a
totes les persones agredides, físicament i moralment, per aquesta incomprensible i consentida fúria
policial. Igualment, volem desmentir les declaracions del Cap de Policia que diu que “hay cinco
policías heridos” per agressions d’estudiants, mentre que diu que “las lesiones de los estudiantes son
debidas a caídas o tropiezos”; cosa que les imatges i videos desmenteixen categòricament.
Amb tot açò, exigim la dimissió de la Delegada del Govern, del Cap de Policia Nacional de la ciutat
de València i del ministre d’Interior, així com exigir responsabilitats a l’Alcaldessa de València.
Durant els propers dies, els nostres esforços més immediats estaran dedicats a recomposar
l’estabilitat psíquica i emocional del nostre alumnat i de les seues famílies. Però, sense oblidar-nos
de denunciar formalment aquestes actuacions i reclamar responsabilitats penals i polítiques per als
qui han promogut aquest despropòsit.
A més a més, continuarem denunciant, sempre des de la legalitat i pacíficament, els atacs als serveis
públics i la defensa dels menors agredits i detinguts –i particularment a l’educació pública– així
com la criminalització que els governants intenten fer dels seus empleats per desprestigiar-los.

València, 21 de febrer de 2012
–

Allò que és estrany no és el que passa ara i passarà.  L’inexplicable és la passivitat constatada fins ara.

www.youtube.com/watch?v=w1GQRdrjsLw

Aquest poble valencià que  és capaç d’inspirar aquesta música i aquestes imatges s’ha de salvar  de la vulgaritat mercantil i anti nacional dels qui el tenen segrestat  en l’actualitat.

Aquest és el país que ens deixa el PP de cara a les properes eleccions.

Forges El País

Amb aquest titular Aquil·les Rubio a l’Accent.CAT acaba de publicar  un article que m’hagués agradat fer i no m’he he atrevit a escriure. I no perquè no n’hagi tingut alguna vegada ganes. No l’he escrit  perquè sempre he pensat que el valencianisme- entenent-nos, que quedi clar per si fes falta- no el valencianisme espanyolista dels enemics del país Valencià, sinó el nacionalisme valencià, tenia justament massa enemics a la sortida del franquisme desprès de 40 anys de dictadura per ser  el moment d’anar marejant la perdiu; i quan homes com Eliseu Climent o el mateix Fuster han pogut cometre errors -i n’han comès alguns – no pel que fa a la cultura comuna que compartim amb el Principat i les Illes, però sí polítics- no era qüestió d’anar distraient  el personal. A aquests dos personatges els hi devíem i els hi devem massa  per prendre el risc de donar gasolina als enemics del País Valencià.

Aquil·les Rubio ens acaba de demostrar que es poden dir les coses de manera com cal sense confusionisme possible. Us invito a llegir el seu article del qual extraeiem aquesta  frase: “El tancament de TV3 i les multes contra Acció Cultural han acabat de donar el colp de gràcia a una entitat víctima de la seua prepotència, de la seua desconnexió dels moviments de base, de la seua elitització i burocratisme, i d’una macroestructura sustentada en les subvencions i no en les capacitats econòmiques i militants del moviment popular”.

Actualment algunes forces -entre les qals  Compromis-,  están pel bon camí. No sé si sempre ho han estat   però ara tot indica que sí. Estan lligant fils,  els fils que van del valencianisme popular republicà que durant el franquisme no es podía ni esmentar i  solament es podien utilitzar  aquelles  armes que el franquisme no tenia més remei que tolerar, el catalanisme catòlic conservador “bien pensant” d’Omnium Cultural. Un catalanisme que en aquell temps personalment  vaig seguir des de l’exili.

Finalitzada la guerra, Òmnium, fundada per catalans que combatiren des de Burgos amb els sublevats, però que tanmateix va tenir més endavant  el mèrit de subvencionar la cultura catalana, de mantenir el foc d’alguna manera, amb aquesta visió dels seus interessos de classe  de cara al futur que tenen els consevadors de tot el món, però amb l’objectiu d’altra banda, de silenciar i liquidar l’exili repúblicà català i en particular el seu màxim representant, el president Tarradellas. Un president que tal com va demostrar, va ser capaç de fer trontollar tots els plans dels seus adversaris, en tot cas els personals; Més enllà, les solucions políticament s’els escapaven a tots, incl.òs al mateix president.

Pel País Valencià ha arribat el moment de parlar clar i unir esforços. Com dèien  els de la generació del 30 als companys del Principat: a “fent país valencià segur que ens trobarem!” De moment la unitat de la llengua  ja és una realitat, i no és poca cosa.