D'un temps, d'un pais

La memòria del president Tarradellas és absent de la diada. Actes i homenatges arreu del país, en particular als presidents Irla i Companys. Resulta vergonyós, en uns moments on tota la classe política -inclús la que s’hi va oposar- reivindica públicament el restabliment de la Generalitat com un argument notable en el reconeixement dels drets històrics de Catalunya, cap institució, ni ningú s’hagi dignat honorar la memòria d’un president que va mantenir a l’exili, durant tants anys, la pervivència i la dignitat de la nostra màxima institució.

La Vanguardia – 13/09/2005

El 1997, governant el nacionalisme conservador de CiU, Emprius Club d´Opinió va organitzar un cicle de tres conferències sota el títol “Diàlegs sobre l’esquerra” a càrrec de tres dirigents dels partits catalanistes d´esquerra: Rafel Ribó, Carod Rovira i Raimon Obiols. Les tres conferències es van editar en un únic opuscle sota el mateix títol del cicle. Aquest apropament dels tres partits, aleshores a l´oposició, i aquesta escenificació que no havien pogut realitzar ells mateixos, un club com E.C.O. en va tenir les possibilitats i ho va propiciar.

Avui no es tracta de reeditar la formula per la simple raó que el que té a dir el tripartit a la ciutadania ja ens ho diu des del Govern, i el que han de transmetre els tres partits als ciutadans també ho fan, si bé, malauradament, amb la mateixa cacofonia que quan estaven a l’oposició. Avui, d’allò que es tracta no és d’intentar ampliar, des de la societat, la veu d’uns partits a l’oposició, sinó de fer arribar al govern del tripartit les aspiracions, no tant dels seus militants, com dels seus votants. Al panorama actual, allò que falta és que els homes i dones catalanistes d´esquerra que van votar els partits avui al govern no esperin, com ha dit algú, les properes eleccions per ser convocats a participar en la tasca d’assegurar la reelecció. Si avui els tres partits s´asseuen a una mateixa taula de govern, amb més raons, representants qualificats seus i els seus votants han de poder debatre junts, conèixer-se i intercanviar idees. La primera Trobada Ciutadana d’Esquerres ja apuntava tímidament aquest camí. Es tracta de que la idea es sistematitzi, d’alguna manera “s’institucionalitzi”, s’amplifiqui i que es creï un espai de diàleg ambiciós (la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya n’és un altre) al qual participin amb llum i taquígrafs, dirigents destacats dels tres partits catalanistes d’esquerra a peu d’igualtat amb d’altres ciutadans. Que esdevingui un fòrum que ajudi a la ciutadania que ha votat al catalanisme d’esquerres a formular, amb garanties i responsabilitat, el seu pensament i les seves aspiracions i que aquestes puguin arribar a les instàncies del govern del tripartit. No és de rebut que un recent manifest improvisat -si ens atenem, no a la seva orientació, però sí al poc rigor del seu contingut- tingui un ressò mediàtic desproporcionat. Com tampoc és de rebut que personalitats com Raimon Obiols o el catedràtic Vicenç Navarro -per citar solament dos noms- no tinguin a la societat catalana en aquests moments el protagonisme que es mereixen. És un luxe -com també hem sentit dir- que no ens podem permetre; i el tripartit, menys que ningú.

A aquesta primera idea de potencialització d’un espai de diàleg dirigit principalment a l’opinió catalana, afegeixo un segon tema al qual ja m’he referit en un altra ocasió: la reivindicació del model d’Estat espanyol. Encara no hi ha acord sobre aquest model; la qüestió territorial no està resolta i és cultiu d’actuals i futures divisions. Recollint la idea de Jordi Font de que estem mancats d’un imaginari col”¢lectiu com fou, els primers anys de la transició, “la salvaguarda de la cohesió de la societat catalana”, caldria trobar l’imaginari corresponent al moment actual.

La concreció de “l’encaix de Catalunya a Espanya” és una necessitat que, formulada així, està a l’ordre del dia i la reivindicació d’una Espanya federal com a solució, podria constituir l’imaginari que necessitem avui. Ho tenim tot a favor. Partim del concepte “Espanya plural” que té l’avantatge de no espantar ningú a Catalunya òbviament i -encara que menys- a la resta de l’Estat. L’inconvenient d’aquest concepte és que cada u hi troba el que hi aporta: pot servir per anar trampejant però a la llarga, no serveix. Per tant, cal optar obertament per la reivindicació sense complexes -ni en un sentit ni en l’altre: ni per massa, ni per massa poc- d’una Espanya federal; omplir el concepte de realitat, de contingut, divulgar-lo a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Sense descuidar les reivindicacions en altres camps, fer d’aquest objectiu un motor que ens identifiqui per la nostra constància a reivindicar-lo, seria, al meu criteri, una manera d’anar forjant aquest nou imaginari que ens fa falta, que no interfereix negativament en dinàmiques actuals com la construcció europea, per exemple, i al que no han de poder oposar-s’hi ni els partits nacionalistes ni, amb més raó, els partits d’esquerra estatals.

El que s’ha convingut anomenar la memòria històrica o col·lectiva, no depèn de la memòria viscuda de cadascú de nosaltres, sinó del pòsit que van deixant les diferents generacions. Si se’m permet un símil gràfic, els fets viscuts són una simple foto instantània, mentre que la memòria col·lectiva té un abast molt més ampli; és la suma d’un seguit d’imatges que s’encadenen, es relacionen, es fusionen com en una moviola, i permeten comprendre millor el com i el per què, no solament del passat, sinó també i sobretot del present que ens toca viure així com la projecció cap el futur. La percepció o el coneixement que una societat determinada té de la seva Història depèn d’alguns factors com el grau de cultura del conjunt de la ciutadania però sobretot, l’aposta deliberada dels poders polítics al llarg dels temps.

En conseqüència crec que no ens equivoquem gaire si afirmem que Espanya, al llarg de la seva Història, s’ha trobat en les pitjors condicions de poder fixar en la consciència ciutadana el grau de memòria col·lectiva suficient, perquè històricament li ha mancat la continuïtat democràtica necessària. I això, en ocasions es nota i ho estem pagant tots. Dic Espanya fent una distinció amb Catalunya que sembla haver-se dotat d’una memòria pròpia, probablement perquè la societat catalana -la gent que viu i treballa a Catalunya- havent sofert els mateixos avatars històrics, ha tingut a partir de la revolució industrial per no anar més lluny, un desenvolupament -econòmic i social- propi, o al menys, amb la vista fixada cap a d’altres horitzons i amb uns valors diferents dels que imposava la classe dirigent espanyola. Són molt poques les ocasions durant segles d’Història (els anys de la II República han estat, abans de la transició, l’excepció més recent) on les dues societats han pogut donar-se la mà, fer el recorregut juntes, amb un intent de mutu reconeixement, compartint i combatent per uns mateixos ideals de progrés i llibertat; quan dic les dues societats no parlo -se m’ha entès- dels seus poders econòmics, la complicitat dels quals, amb més o menys intensitat, imposició o naturalitat, i sempre subordinada, no ha deixat d’existir. Que es vulgui o no, o que sembli políticament incorrecte, les diferències entre les dues societats s’observen en molts camps, fins i tot en el religiós. Malgrat la dita de Torres i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, no crec que es pugui afirmar que el catolicisme català es confon amb “l’Església espanyola” i encara menys, que tingui massa a veure amb prelats del present com els Cañizares i Rouco Varela o del passat com els Pedro Segura i Pla i Daniel (els orígens catalans d’aquest, com el que puguin tenir els altres, no té res a veure amb l’assumpte). Tampoc afirmarem, com han pretengut alguns, que a Catalunya no han hagut franquistes; n’hi han hagut, bastants i de pes; però no crec que es pugui afirmar que la societat catalana hagi estat franquista ni molt menys, feixista. La posició del mateix Francesc Cambó sobre el franquisme il·lustra fins on arriva la dreta catalana: pagar per salvar el patrimoni però amb la convicció final d’haver venut l’ànima al dimoni. A més, una part important de la societat catalana, durant el franquisme, ha donat proves que no combregava amb el règim i ho ha pogut demostrar de manera transversal; cosa que ha estat menys evident terra endins. I això també és revelador del que pretenem dir.

Avui, alguns estan intentant ressuscitar aquella España que segons Machado ens havia de “glaçar el cor” i ho va reeixir. Des de l’increïble tema dels “Papers de Salamanca”, o la manera d’abordar la lluita anti-terrorista, l’intent de manipulació de les víctimes del terrorisme, fins el surrealista i recent boicot als “productes catalans”, en totes aquestes qüestions, existeix un abisme entre les dues societats, i si se m’apura, existeix fins i tot en el tarannà del mateix Partit Popular català en relació a l’espanyol; per moltes permanents a l’ànima i contorsions que puguin fer, els d’aquí no arriben a la sola de la sabata dels Aznar, Acebes, Zaplana i companyia. Tampoc les víctimes mateixes del terrorisme, en la seva immensa majoria, reaccionen i es comporten igual. Ni la patronal: les declaracions inadmissibles del president de la COE han estat immediatament respostes pels representants de l’empresariat català i basc. El PP, en el seu afany per tornar al poder, va creure trobar un filó amb l’Estatut i ha arribat a amalgamar-lo amb el terrorisme i la balkanització d´Espanya; ha intentat catalitzar tots els vells dimonis de la dreta espanyola més temible; han volgut fer creure que amb l’Estatut es tracta de suplantar un nacionalisme per un altre quan aquesta batalla, plantejada en aquests termes, fa temps que és anacrònica i els seus dirigents, com a gent vinculada al poder econòmic, ho saben -llegiu en NOU CICLE a LEFT CORNER l’article de Joaquin Almunia sobre Europa; tan anacrònic és aquest enfoc “nacionalista” com ho poden ser les religions d’Estat avui en dia. La fe com el sentiment de pertinença, a les societats democràtiques avançades, s’han de poder circumscriure al cercle íntim, i la batalla a guanyar és la de garantir a cada individu i cada col·lectiu el poder sentir-se el que vulgui, sentir-se català, espanyol, l’un i l’altre, o res, així com tenir fe, o deixar de tenir-ne sense que hagi d’haver el més mínim problema. I si avancem en tots els terrenys de la democràcia és perquè assistim a la resistència de la ciutadania -l´oposició a la guerra d´Irak n´és l´exemple més clar- als poders fàctics de sempre, siguin, religiosos, econòmics, mediatics, i sovint polítics. I els poders fàctics han estat sempre a prop o s’han confós amb el poder i el poder a Espanya, no ha emanat generalment de la perifèria, excloent potser l’econòmic del País Basc. L’oposició frontal per part dels de sempre a Catalunya o a segons quines OPA’s no té més explicació. I mentre es perden en aquestes resistències de rera guarda, com sempre deixen de costat les batalles que s’han de guanyar, la econòmica que explica Almunia, i una altra que no explica, la de l’equilibri o supremacia del poder institucional sobre el poder econòmic a nivell mundial que s’està deteriorant des de la caiguda del mur de Berlín, a marxes forçades.

Ã’bviament l’Estatut no és qui ens aportarà la solució à tots els problemes que se’ns planteja però el seu esperit, la seva orientació intenta trencar -no Espanya com diuen els de sempre- sinó la concepció de sempre d’Espanya. Catalunya, com a societat, es vulgui o no, agradi o no, un cop més s’avança -com es va avançar durant el franquisme amb l’Assemblea de Catalunya, la reivindicació de l’Estatut, el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president exiliat, l´únic acte rupturista de la transició; sempre ha anat i avui continua anant, en l’ordre de les idees, un pas endavant. Solucionar el tema territorial, reclamar conceptes de solidaritat i de finançament transparents, són armes per governar millor i introduir més transparència -més democràcia- en les decisions que es puguin prendre; en un mot, és avançar, progressar, ampliar el camp de les llibertats, de la tolerància… La batalla, cada vegada més, apareix sota els arguments dels uns i dels altres, com el que en realitat sempre ha estat i és, progressisme contra conservadurisme, interessos confessables contra interessos inconfessables. I en aquesta batalla permanent, amb avanços i retrocessos, el nou Estatut és una contribució positiva més.

Potser que no sigui “políticament correcte” posar l´accent sobre segons quins aspectes perquè sembla que pretenem dir que la societat catalana sigui perfecta quan hi ha tant per fer aquí també, i la nostra classe política, en particular, no pot sentir-se lliure de pecat. Però el seguiment diari dels mitjans de comunicació “espanyols” -sobretot premsa i radio- ens confirma dia a dia, la persistència de dos nivells de percepció, de dos “móns” diferents que es desconeixen i que en lloc d’apropar-se, els interessos i l’acció deliberada d’alguns intenten enfrontar-los. Amb la constatació d´una situació que no existia en un passat més o menys recent: massa gent de l’esquerra espanyola, artistes, intel·lectuals i polítics, uns amb la paraula i altres amb el seu silenci, han perdut l’ocasió d’estar, en la batalla per l’estatut, a l’altura de les circumstàncies. Com també és una tònica molt generalitzada dels temps, que els periodistes no puguin donar faltes i bones d’un camp sense immediatament restablir l’equilibri, bé per allò que alguns anomenen “l’objectivitat”, o bé, per d’altres motius. S’invoca la manera en que s’ha abordat la qüestió de l’Estatut des de Catalunya -cap model de racionalitat, en efecte- per justificar aquests clamorosos silencis i “l’absència” de tanta gent. Quan el problema és molt més profund i no està en les formes sinó justament en el fons. El jacobinisme de certa gent de la esquerra espanyola no pot confondre el nacionalisme dels uns i dels altres, ni les inigualtats entre la llengua catalana i la castellana, ni la diferència existent entre el dominador i el dominat, el fort i el feble, els qui neguen els altres quan s’afirmen, i qui intenta afirmar-se sense necessitat de negar l’altre. I els excessos dels uns i els dels altres ni són, ni es poden mesurar amb la mateixa vara. Pensàvem que tot això ja estava dit i redit, però veiem malauradament, que s’haurà d’anar repetint una i altra vegada.5/4/2005

En la crisis del Gobierno tripartito, el primer secretario del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero, ha instado el presidente de la Generalitat, y a la vez del PSC, a aceptar la dimisión de Josep Lluís Carod Rovira como conseller en cap. Con esta iniciativa y la respuesta salomónica de Pasqual Maragall se ha podido crear una doble imagen negativa: para la opinión pública catalana, la supeditación de Maragall al PSOE, y para la española, la falta de autoridad de Zapatero, como no ha dejado de destacar el PP.

El PSC no es una federación regional más, sino un partido autónomo, federado y solidario con el PSOE. Si en otros tiempos podía ser necesario y positivo jugar con cierto equívoco en las relaciones entre los dos partidos, hoy, consolidada la unidad de los socialistas de Cataluña, los efectos -tanto para el PSC como para el PSOE- son todo lo contrario y cada vez lo serán más. Para que las iniciativas o las políticas de uno y otro partido sean mejor valoradas por la gente, ha llegado la hora de que los ciudadanos dejen de percibir supeditación allí donde solamente hay, o tiene que haber, solidaridad y estrategia común. Y si la percepción de los ciudadanos se mantiene negativa, hay que sacar la conclusión de que no son ellos los culpables.

– El País – Barcelona – 30/01/2004

Poc abans la darrera legislatura, el Club d´Opinió Emprius organitzà un cicle de conferències sota el lema Diàlegs sobre l´esquerra en el qual participaren Rafael Ribó, Josep Lluís Carod Rovira i Raimon Obiols, d´Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Partit dels Socialistes de Catalunya. Dels tres dirigents, només Carod Rovira continua sent el màxim exponent del seu partit. Pot ser interessant i positiu, l´endemà d´aquestes eleccions al parlament de Catalunya, recordar allò que pensava el màxim responsable de ERC, partit que té avui la clau per governar el país, i que Emprius va publicar en un opuscle conjuntament amb els parlaments de Ribó i d´Obiols. Exposava Carod Rovira en la seva conferència:
“Aquest acte de normalitat democràtica d´avui d´alguna manera jo el vull entendre com el que crec que és, com el retorn amb normalitat, després d´uns anys, d´Esquerra Republicana al que en podríem anomenar l´espai d´esquerra, l´espai progressista a Catalunya, com el retorn conscient d´Esquerra Republicana a l´espai que li és propi, a l´espai que va donar origen a la creació d´aquest partit l´any 1931.
(…) A Catalunya pot governar un centre, un centre esquerra o un centre dreta, però només es pot governar, des d´una percepció clara per a la majoria de la societat, des d´uns mínims de catalanisme polític.
(…) Mentre no s´entri a jugar en el terreny del catalanisme polític sense manies, sense incomoditats, sense recels, obertament, en el terreny del catalanisme polític, cadascú des de la seva pròpia parcel”¢la perquè el catalanisme polític, òbviament, no és monocolor, no hauria de ser monocolor, mentre no hi entrem cada un de nosaltres des de les nostres pròpies parcel”¢les, això no serà modificable. Seria, en certa manera, un sentiment de frustració de les pròpies forces progressistes de Catalunya.
(…) No hi haurà horitzó diferent possible si no hi ha una proposta real de canvi social, per tant, d´avenç a nivell social, a nivell nacional, però també i molt particularment, com a base de tot, a nivell estrictament democràtic.”
La situació avui a Catalunya és de canvi i de canvi tal com el defineix el mateix Carod Rovira i que el país acaba de votar, independentment del fet que uns partits hagin perdut escons o d´altres n´hagin guanyat. Els resultats de les eleccions donen una majoria d´esquerres de 74 escons contra 69 pel nacionalisme tot i que aquest pot governar també amb majoria absoluta sumant CiU i ERC.
Pot considerar Carod Rovira, avui, que governar amb Convergència i Unió és allò que ell entenia “com el retorn amb normalitat, després d´uns anys, d´Esquerra Republicana al que en podríem anomenar l´espai d´esquerra, l´espai progressista a Catalunya”? Sense comptar, que amb un govern d´aquestes característiques, competint les dues forces en el mateix camp, solament en trauria profit la coalició de dretes: seria més del mateix, amb l´aval però, aquest cop de ECR.
Un govern de concentració nacional tampoc es pot justificar a menys que no es tracti de plantejar un cas tan extraordinari com podria ser la independència; altrament, al igual que tots aquests anys, solament serviria per escamotejar les reivindicacions socials. Seria una trampa monumental.
És d´esperar que Carod Rovira arribi a la conclusió que de les diferents majories possibles, solament una respon a l´ètica i l´interès de ECR, un govern amb les altres forces d´esquerra. És la formula que es desprèn i correspon al fons del seu discurs i és -només cal veure Barcelona- la que més rèdits electorals està donant al seu partit. Un govern format pel PSC, ERC i IC dona molt més joc a Catalunya, independentment – encara que per raons diferents- de qui governi a Madrid, i això Carod Rovira ho sap. La imatge que s´ha forjat Carod Rovira d´integritat no pot deixar d´aportar a l´esquerra -per continuar utilitzant les seves paraules- el “color” del catalanisme de ERC des de “la seva pròpia parcel”¢la”, en lloc de propiciar, en el cas d´una aliança amb Artur Mas, “un sentiment de frustració de les pròpies forces progressistes de Catalunya”.
Si aquesta era la seva visió quan els seus vots no pesaven tant, ara que són decisius per l´esquerra, de cap de les maneres li poden mancar.