D'un temps, d'un pais

El professor de Ciència Política de la UB Miquel Caminal ha publicat un article a El País titulat Para que sirve un partido político, que acaba amb aquesta reflexió: “Pero si los partidos realmente existentes en los poderes públicos viven del Estado y para el Estado, habrá que reinventar el partido político como partido cívico, como formación política que surge de la ciudadanía y reside en la ciudadanía.”

És malaguanyat que Caminal no expliciti més en què consistiria el partit polític transformat en partit cívic. Aquesta figura o una figura semblant, probablement ja es va inventar a França l´endemà del 13 maig de 1958 amb la creació del Club Jean Moulin. La seva carta es reclamava “d´un nou civisme republicà” i volia ser un laboratori d´idees on els seus membres -periodistes, sindicalistes, universitaris i alts funcionaris- treballaven en el si de diverses comissions a l´elaboració d´estudis sobre els problemes fonamentals de la democràcia. El 1963 el Club va decidir comprometre´s amb l´acció política i va donar suport a la candidatura del socialista Gaston Deffere i en 1966 es va adherir a la Fédération de la gauche démocrate et socialiste (FGDS). Va unir el seu destí a les desfetes polítiques de l´esquerra i va abandonar les seves activitats el 1970.

A la transició democràtica, a Catalunya, el tarradellista Romà Planas inspirant-se amb el Club Jean Moulin, va crear Emprius Club d´Opinió que donaria suport a les campanyes de Raimon Obiols a la Generalitat i a les de Pasqual Maragall a l’alcaldia. La fórmula seria represa més tard, dintre del camp socialista, amb la creació de Ciutadans pel Canvi i l’Associació Nou Cicle.

No sé si les fundacions de totes tendències que existeixen en l’actualitat, amb finançament privat o amb suport dels partits, responen a l’idea que Caminal té de “partit cívic”. Al meu entendre no, i segur que per ell tampoc, sinó ho hagués dit. Una cosa és certa però, els tipus de moviments cívics sortits de la ciutadania i autofinançats solen sorgir en temps agitats i solen durar el temps que dura l´agitació. És lamentable -però és així- la permanència en el temps sols es constata en els casos d’un mínim de professionalització que vol dir un mínim de finançament.

I un altre factor negatiu que fa que moviments cívics autèntics, amb participació de la ciutadania, no puguin prosperar, és l’actitud dels mitjans de comunicació. No és de rebut que existeixin moviments com la Convenció pel Futur capaç d’organitzar uns actes amb temes tan d’actualitat i suggerents com “Cultura, religió i laïcitat” o “Política i mitjans de comunicació”, actes d’un gran nivell per la participació de primeres espases en cada tema i pel que s’hi va dir, i que el ressò mediàtic hagi estat pràcticament nul. És evident que l’espai periodístic o el temps radiofònic i televisiu és car, però hauria de considerar-se un deure per part de les direccions dels mitjans de comunicació, promocionar les iniciatives ciutadanes mínimament solvents. I -en desconec el motiu- sembla resultar ser tot el contrari, un boicot permanent. Aquí també, com en el conjunt de la societat, solament es respecta qui té capacitat per fer mal o per tornar el favor.

No cal deixar les fonts d´informació institucionals i dels partits, òbviament indispensables, per poder reservar en permanència un espai per a la línia informativa de les iniciatives polítiques ciutadanes.

Qui ho fes podria, fins i tot, augmentar l´audiència i rendibilitzar l´aposta. Qui sap?