Posts Tagged ‘nacionalisme’

“La única verdadera”

Dilluns, gener 21st, 2008

“La izquierda descreida combate la idea de nación espanyola. Ha inventado falsas naciones sin otro objetivo que socavar la única nación verdadera, la espanyola”.

Fins ara, a Espanya, des del nacionalcatolicisme triomfant, és a dir pràcticament des de sempre, el que s’entenia per la “única verdadera” era la religió catòlica. Pel que fa al capítol de la “nación”, tot i no quedant-se curt tampoc, hi han hagut més alts i baixos en funció del grau de democràcia (crònica i històricament deficient sempre) que hi podia haver a cada moment.

Des de la transició democràtica i després d´un temps de prudent reserva, no dic que estigui tornant a guanyar actualment influència l´integrisme religiós, al contrari n´està perdent (el que no vol dir, paradoxalment, que l´integrisme polític pugui perdre escons a les properes eleccions). Com tots dos són una sola i mateixa cosa (com la Santa Trinitat però dos), junts, intenten guanyar el terreny perdut! I quan més prenen consciència de que n´estan perdent, més rabiosament ho intenten. I hem de donar “gràcies a Déu” que la situació mundial no està per aventures, almenys en els països “civilitzats”. Per sort -per a nosaltres!- existeixen en el món regions clau per als negocis presents i futurs que necessiten que a la reraguarda hi hagi pau.

Les declaracions que encapçalen aquest escrit són -ho heu endevinat!- de José Maria Aznar, i les ha pronunciades en unes jornades sobre el polític conservador Antonio Maura que fou, a principi del segle passat, cinc vegades president del govern. En la seva intervenció, l´expresident també ha deixat anar que “la nación tuvo que recorrer a él (a Maura) en successivas ocasiones cuando las cosa iban mal”. “˜Llamemos a Maura´ era un recurso habitual en tiempos de crisis”. Ja estan previguts els Rajoy, Gallardón, Aguirre i també tots nosaltres; quan decreti Aznar que les coses van mal, es postula de nou, “se llama”!

Considerant el seu discurs cavernari, no crec que m´excedeixi si afirmo que de la mateixa manera que no va dubtar en llançar-se de cap a la foguera d´Irak per assentar la idea que ell té de la seva figura històrica, Aznar seria capaç de posar a foc i a sang aquesta malaurada “pell de brau” per poc que les circumstàncies li ho permetessin. La salvació de la “nación verdadera” en justificaria de sobres -ja ho hem vist en d´altres circumstàncies no tant llunyanes- el foc i la sang.

I aquesta reflexió em porta a aquesta altra. Mai he entès perquè la fòbia d´una part de l´opinió pública espanyola contra “lo catalan” no s´aplicava amb la mateixa intensitat al País Basc tot i manifestant aquest una defensa dels seus interessos econòmics, un radicalisme nacionalista superior i una violència que Catalunya està lluny d´haver exercit mai. Quan veus personatges com Aznar representatius de l´integrisme dretà de “la España profunda” comences a entendre-ho.

El País Basc és majoritàriament catòlic i Catalunya, no sé si majoritàriament, també. Però a Catalunya, malgrat el “serà cristiana o no serà” de Torres i Bages i de tot el que l´ha seguit sense interrupció fins fa poc temps, per la seva situació geogràfica com a porta d´Europa o per d´altres circumstàncies (tot i el timbaler del Bruc!) hi van entrar les llums de la Il·lustració i el que s´ha forjat en els segles IXX i XX és una nació molt diferent de l´Espanya tradicional -i no solament per l´ús de la llengua- més que el País Basc i, no cal dir, Navarra o Galícia.

I quan entengui o assimili això definitivament el socialisme espanyol, s´adonarà de que allò que separa el que Aznar anomena la “nación verdadera” de la “falsa” com la catalana per extensió, no és tant els nacionalismes declarats de l´una o de l´altra que econòmicament són complementaris i s’han defensat sempre mútuament, sinó una cosa molt més important, una actitud en front de la vida que poc a poc, des del meu punt de vista, ha anat forjant dues societats netament diferenciades. I com passa amb països avançats summament integradors, l´emigració que ha vingut a Catalunya -inclús a la rural- s´impregna d´uns valors que no són els mateixos que els de l´Espanya profunda.

I quant ho entengui el socialisme espanyol, entendrà, definitivament espero, després del temps que dura el problema d´Espanya, que tot el que acabi donant, per dir-ho d´alguna manera, més ales a la societat catalana continuarà beneficiant l’Espanya progressista. D´això José Luís Rodríguez Zapatero, per mi, ha donat proves de ser dels pocs polítics espanyols a haver-ho entès. Una altra cosa és que vulgui realment repartir poder o que li ho permetin. Per ara ni el nacionalisme espanyol -no verdader però sí autèntic- ni una majoria del socialisme espanyol, estan per la labor.

El socialisme espanyol, per ara, esborra l´Espanya plural i progressista que té la seva sortida en una Espanya federal, davant una Espanya tradicional unitarista modelada per la dreta.

L’ordre i altres conceptes

Dilluns, gener 14th, 2008

No sé si la policia ha torturat o no els dos presumptes terroristes (en d´altres temps hagués escrit “etarres”) que ha detingut, com denuncia un amic valencià en un e-correu que arriba a la meva bústia; em guardaré prou de pronunciar-me en un sentit o l´altre per por d´equivocar-me en el cas que la tortura o els mals tractaments foren certs -no avalaré mai aquest tipus de pràctiques- i en el cas contrari, no em perdonaria d’haver acusat falsament uns agents de l’ordre que, en democràcia, aquí, i des de fa massa temps, es juguen la vida defensant la dels altres.

I aquest concepte de “l´ordre” que en d´altres temps tampoc hagués utilitzat, em porta a unes reflexions.

Un concepte com l´ordre, però també la disciplina, l’esforç, o el valor del treball són valors que perden tot el seu sentit en temps de poders absoluts, siguin religiosos, siguin monarquies absolutes o dictadures de tot tipus, on unes minories dirigents moralitzadores els utilitzen com arma de poder, imposant-los als altres sense aplicar-se´ls a ells mateixos. I atacar o menysprear aquests valors pot semblar a alguns una manera de combatre les injustícies comeses en son nom, però això no vol dir en absolut que els valors són caducs com a tals i menys encara que cal renunciar-hi. I només començant per fer seus aquests valors que -diguin-se esclaus, serfs, súbdits, burgesos, proletaris o simplement individus- la humanitat ha pogut progressar en tots els aspectes.

Les forces “de progrés” que al llarg de la Història han fet avançar el benestar, la seguretat i les llibertats individuals i col·lectives de les que gaudim avui, no ho han obtingut renunciant a aquests valors, ans tot el contrari, començant -contràriament als seus adversaris- per imposar-se a ells mateixos ordre, disciplina, esforç i treball per fer triomfar els seus objectius personals o col·lectius.

En l´actualitat tot fa pensar que la societat ha perdut majoritàriament aquests valors que no són ni de dreta ni d´esquerra, que una certa esquerra per inèrcia continua atacant, i una altra ignorant, mentre la dreta que solament els vol per imposar-los als altres en benefici propi, intenta recuperar-los de nou aquí o arreu, per exemple Nicolás Sarkosy a França.

Tornant al correu rebut a favor dels dos terroristes amb eslògans com aquest: PSOE=TORTURADOR, ASESINO Y EMBUSTERO i d’altres encara més absurds, li diré al jove amic que l’envia que els qui tenim uns anys, hem pogut considerar que acabar amb la dictadura franquista, era una necessitat i un objectiu, sinó de tots, al menys majoritàri dintre de la societat, i atacar una dictadura totalitària amb atemptats com el que va acabar amb la vida de Carrero Blanco, tutor designat de la successió de Franco, podia ser inclús moralment lícit. La violència, ja sigui individual o col·lectiva només es pot justificar quan a u li apliquen la força i li tanquen totes les sortides.

Ara bé quan es dona la paraula a la ciutadania o quan aquesta la recupera -malgrat totes les petites o grans trampes que puguin haver, com mantenir en poques mans el poder econòmic i tot el que això representa de dominació laboral, mediàtica, cultural, o inclús, amb la trampa constitucional de l’organització territorial actual- la cosa canvia. I si amb la raó que creiem detenir, som incapaços de convèncer els nostres conciutadans que amb el seu vot poden canviar les coses, només ens queda una solució: com deia aquell, fer-s’ho mirar. Qualsevol altra via -i sobretot la violenta, comporta sempre més inconvenients per al poble que es pretén “salvar” que avantatges.

I per acabar, al jove amic de Sueca li demanaré de pensar si aquesta sistematització de la denuncia de la tortura no respon a una burda estratègia de la que ell es fa instrument; també li diré que no se´n adona del poc favor que fa a la causa del poble basc -i també del poble valencià- que creu defensar, difonent a través la xarxa uns correus amb diatribes irresponsables, la més suau de les quals, és la que hem reproduït.