D'un temps, d'un pais

En ningun lloc com en un poble pots adonar-te tant, del que pensa, segons l´expressió consagradada, la “gent del carrer”. Un poble és més fiable i millor baròmetre, em sembla, que qualsevol enquesta.

En una gran ciutat, a part dels companys de treball, parles solament amb el teu cercle d´amics i els veïns d´escala. Amb el grup d’amics -més o menys ampli segons freqüentes o no alguna associació o milites en un partit- se sol compartir les mateixes idees, i amb els veïns, generalment parles del temps i de que fa massa que no plou; i per tant, tens moltes menys ocasions de saber de viva veu què pensa la gent corrent de la situació política.

En un poble, quan eres d´una família mínimament arrelada tothom et coneix i parles amb tothom. I aleshores descobreixes que gent que no llegeix cap llibre, ni cap diari i que a penes mira -si les mira- les informacions televisives, és capaç de “recitar-te” de A a Z… la bíblia del Partit Popular de les darreres eleccions!

Com s’ho fan? En d’altres èpoques no hi havía misteri. Certes idees, aquesta gent que majoritàriament és de missa, les bebia -per bé o per mal- directament de la trona. Avui, el capellà de poble -i en particular del meu- ja no és el que era però els circuits continuen existint: juntes parroquials, associacions tipus “amas de casa”, etc., els membres de les quals tenen un afany de proselitisme i un esprit militant que per ells volguessin molts partits!

Han fet seus i et diuen amb aplom i una convicció desconcertant tots els eslògans i tots els tòpics. Des de que, “el govern dona diners a ETA”, passant per “quan jo tenia 17 anys, travessava l´horta sense por i ara no pots portar una joia pel carrer sense que te la roben” o “jo he estat tota la vida pagant a la Seguretat Social i ara si necessite segons quins medicaments me´ls he de pagar”, acabant per “venen estrangers i com és gratuït, es fan fer una mamografia (sí, la de Cañete!) que al seu país costa un ronyó i no se la poden pagar”, o la variant “tota la vida pagant i ara cobre una misèria de pensió”.

I resulta que la gent que et parla així i que cobra una pensió, són comerciants o llauradors jubilats ben posicionats, que alguns no han cotitzat i s’han beneficiat de declaracions de favor per cobrar la pensió, o han cotitzat al mínim, i que tenen finques i comptes bancaris ben guarnits!

I els altres, direu? Els votants d’esquerra? No existeixen? Ben segur que sí. Els altres “homes del carrer” i votants d’esquerra -no els militants òbviament- els trobes en privat; en públic, brillen per la seva discreció. No sé per quin motiu, potser perquè la feina o el cop de ma que poden necessitar els fills, encara sol venir del nucli dur dels ben pensants amb el prestigi dels seus diners i que any rere any, des de la transició democràtica, han anat envalentonant-se i mostrant més seguretat i arrogància -no tots, val a dir, car encara que no massa, també trobes gent que pensa per si mateix; el nucli dur ja no fa el que vol però sap aprofitar la democràcia que s’ha trobat feta quan no l’ha combatuda, i encara intenta fer i desfer al poble.

I constates que al País Valencià, avui, encara hi ha massa d´allò que fa lustres denunciava el poeta i que explica en part els resultats de les passades eleccions:

Ai València, València”¦ La Moma t´enverina”¦

i la Verge t´empara.

Sant Josep, crea l´obra;

Sant Vicent, fa el milacre;

i la creu i l´espasa – pensat i fet? oh glòria!

completa el sortilegi:

sortilegi implacable de l´etern mata-moros”¦

I aixína serà sempre? Aixína serà sempre.

Que la pàtria -que diuen,

ja no és més i només que una immensa

contrada delitosa,

on el Pare Fal·loria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

enfila amb tot silenci

son ventre a ras de terra”¦

i mesura i sospesa

amb fúria de golafre

la fresca encarnadura de la col poderosa.

De la col poderosa”¦

“¦i de la rosa fina, la càndida assutzena,

el gesmil i la murta, el llorer i l´alfàbega”¦