D'un temps, d'un pais

“La izquierda descreida combate la idea de nación espanyola. Ha inventado falsas naciones sin otro objetivo que socavar la única nación verdadera, la espanyola”.

Fins ara, a Espanya, des del nacionalcatolicisme triomfant, és a dir pràcticament des de sempre, el que s’entenia per la “única verdadera” era la religió catòlica. Pel que fa al capítol de la “nación”, tot i no quedant-se curt tampoc, hi han hagut més alts i baixos en funció del grau de democràcia (crònica i històricament deficient sempre) que hi podia haver a cada moment.

Des de la transició democràtica i després d´un temps de prudent reserva, no dic que estigui tornant a guanyar actualment influència l´integrisme religiós, al contrari n´està perdent (el que no vol dir, paradoxalment, que l´integrisme polític pugui perdre escons a les properes eleccions). Com tots dos són una sola i mateixa cosa (com la Santa Trinitat però dos), junts, intenten guanyar el terreny perdut! I quan més prenen consciència de que n´estan perdent, més rabiosament ho intenten. I hem de donar “gràcies a Déu” que la situació mundial no està per aventures, almenys en els països “civilitzats”. Per sort -per a nosaltres!- existeixen en el món regions clau per als negocis presents i futurs que necessiten que a la reraguarda hi hagi pau.

Les declaracions que encapçalen aquest escrit són -ho heu endevinat!- de José Maria Aznar, i les ha pronunciades en unes jornades sobre el polític conservador Antonio Maura que fou, a principi del segle passat, cinc vegades president del govern. En la seva intervenció, l´expresident també ha deixat anar que “la nación tuvo que recorrer a él (a Maura) en successivas ocasiones cuando las cosa iban mal”. “˜Llamemos a Maura´ era un recurso habitual en tiempos de crisis”. Ja estan previguts els Rajoy, Gallardón, Aguirre i també tots nosaltres; quan decreti Aznar que les coses van mal, es postula de nou, “se llama”!

Considerant el seu discurs cavernari, no crec que m´excedeixi si afirmo que de la mateixa manera que no va dubtar en llançar-se de cap a la foguera d´Irak per assentar la idea que ell té de la seva figura històrica, Aznar seria capaç de posar a foc i a sang aquesta malaurada “pell de brau” per poc que les circumstàncies li ho permetessin. La salvació de la “nación verdadera” en justificaria de sobres -ja ho hem vist en d´altres circumstàncies no tant llunyanes- el foc i la sang.

I aquesta reflexió em porta a aquesta altra. Mai he entès perquè la fòbia d´una part de l´opinió pública espanyola contra “lo catalan” no s´aplicava amb la mateixa intensitat al País Basc tot i manifestant aquest una defensa dels seus interessos econòmics, un radicalisme nacionalista superior i una violència que Catalunya està lluny d´haver exercit mai. Quan veus personatges com Aznar representatius de l´integrisme dretà de “la España profunda” comences a entendre-ho.

El País Basc és majoritàriament catòlic i Catalunya, no sé si majoritàriament, també. Però a Catalunya, malgrat el “serà cristiana o no serà” de Torres i Bages i de tot el que l´ha seguit sense interrupció fins fa poc temps, per la seva situació geogràfica com a porta d´Europa o per d´altres circumstàncies (tot i el timbaler del Bruc!) hi van entrar les llums de la Il·lustració i el que s´ha forjat en els segles IXX i XX és una nació molt diferent de l´Espanya tradicional -i no solament per l´ús de la llengua- més que el País Basc i, no cal dir, Navarra o Galícia.

I quan entengui o assimili això definitivament el socialisme espanyol, s´adonarà de que allò que separa el que Aznar anomena la “nación verdadera” de la “falsa” com la catalana per extensió, no és tant els nacionalismes declarats de l´una o de l´altra que econòmicament són complementaris i s’han defensat sempre mútuament, sinó una cosa molt més important, una actitud en front de la vida que poc a poc, des del meu punt de vista, ha anat forjant dues societats netament diferenciades. I com passa amb països avançats summament integradors, l´emigració que ha vingut a Catalunya -inclús a la rural- s´impregna d´uns valors que no són els mateixos que els de l´Espanya profunda.

I quant ho entengui el socialisme espanyol, entendrà, definitivament espero, després del temps que dura el problema d´Espanya, que tot el que acabi donant, per dir-ho d´alguna manera, més ales a la societat catalana continuarà beneficiant l’Espanya progressista. D´això José Luís Rodríguez Zapatero, per mi, ha donat proves de ser dels pocs polítics espanyols a haver-ho entès. Una altra cosa és que vulgui realment repartir poder o que li ho permetin. Per ara ni el nacionalisme espanyol -no verdader però sí autèntic- ni una majoria del socialisme espanyol, estan per la labor.

El socialisme espanyol, per ara, esborra l´Espanya plural i progressista que té la seva sortida en una Espanya federal, davant una Espanya tradicional unitarista modelada per la dreta.