D'un temps, d'un pais

Molts recordaran la polèmica al País Valencià iniciada arran la publicació de dos llibres de Joan Fuster Nosaltres els Valencians i Qüestió de noms. Els atacs contra Fuster per part de la dreta valenciana només feien que començar. La sortida de la guia turística d´El País Valenciano un encàrrec fet a Fuster, desfermà a continuació, una autèntica batalla que, instrumentalitzada per les forces de dreta a la transició democràtica, encara avui manté el País Valencià -desprès d’un parèntesi- sota la dominació del Partit Popular, i de l´espanyolisme més ranci.

Sobre aquest tema, acabem de llegir un treball de Josep Ballester, professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València[1] del qual ens permetem citar dos paràgrafs que, al nostre entendre, il·lustren una constant existent a la societat espanyola. Una constant que la transició democràtica -amb tots els seus encerts i mancances- encara no ha reeixit a superar.

Els anys ens aprenen que per arribar a evitar de caure en la trampa de certes polítiques és convenient, de quan en quan i sempre que se´n té l´ocasió, no deixar de dirigir la vista enrere cap a esdeveniments passats. I la ponència de Ballester ens en dona l´ocasió.

Tot, però, (escriu Ballester) va començar quan Diego Sevilla Andrés, professor de dret a la universitat i ideòleg falangista, publica el 22 de desembre de 1962 al diari Levante, un article titulat “Burguesía i separatismo”. En aquest paper s´indignava a partir d´uns pamflets que li havien arribat: “Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia”. Aquells “panfletitos” eren el primer número de la revista Lluita, una publicació cladestina. Però això era una excusa per carregar sobre qualsevol cosa que fes olor de la ideologia nacional dels valencians: “El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón. Este es el tema a plantear”.

Cenyint-se a l´àrea moderna, des del nazisme als nostres dies, passant per aquest ideòleg falangista, és curiós el fil conductor i la constant històrica que es pot constatar en els moviments i partits de dreta que tenen el sant cinisme d´acusar l´adversari, en connaissance de cause, d´allò que ells senten i practiquen sense vergonya. En un intent de confondre la gent fan referència a conceptes progressistes que abominen i combaten, i atribueixen a l´adversari la pròpia praxi: l´imperialisme, el racisme, el refús d´atorgar -quan no suprimeixen sempre que poden- els drets humans més elementals. I desprès de tot el que hem pogut constatar en la Història recent, pretenen acusar els defensors de les llibertats contra la dictadura o els seus hereus, de crispar la societat, d´atacar la convivència i d´intentar carregar-se una Constitució a la qual ells mateixos s’hi van oposar i no van votar!

Però continuem citant a Joan Ballester i la resposta de Fuster:

Uns dies després, aquest exprofessor de Fuster a la universitat torna a la càrrega amb un altre article, “Alerta a los valencianos”, publicat a Levante, el 29 de desembre. Fuster de seguida, davant la provocació de Diego Sevilla, posa cartes en l´assumpte. El dia 5 de gener, al suplement València del mateix rotatiu, publica “Mi vela en este entierro”. Una contestació contundent que tirava per terra els arguments demencials del vicepresident de la Diputació de València i defensava, a cara descoberta, la qüestió nacional. “No. Esto no es serio. No es serio, si de veras Diego Sevilla aspira a que su palabra nos merezca respeto. Es posible que a él no le interese ese respeto “nuestro” -el mío, por ejemplo-: lo lamentaría, pero aún ello sería lo de menos. Lo “de más”, en efecto será que quedaría en entredicho el objetivo mismo que el profesor Sevilla afirma proponerse: la revisión de las expectativas civiles de los valencianos con miras al futuro. (“¦) Si los leyese un forastero distante llegaría a la conclusión de que en Valencia los “catalanizantes”, “catalanistas”, “valencianistas”, o como se les quiera llamar, son los amos del cotarro; que ejercen “discriminaciones”, “lavados de cerebro”, “excomuniones” y otras diabluras semejantes con la gente de la acera de enfrente. ¡Qué cosas! Me permito recordar al profesor Diego Sevilla que no tenemos ocasión de ello. Me parece desplazado su gesto de víctima.”

És increïble que aquestes línies de Fuster, escrites als anys seixanta (!) i referides al País Valencià, encara puguin tenir vigència i podrien servir de resposta per contrarestar a Catalunya la campanya per part d´alguns de la situació de la llengua castellana, víctima suposada d´un català dominant i dominador. O com a resposta a la campanya denigrant del Partit Popular contra el govern del tripartit ara fa un temps, quan no va dubtar en aixecar part d´Espanya contra Catalunya; i actualment encara podrien servir de resposta als atacs demencials, paranoics, del PP, aplicant la política del “tot s´hi val”, utilitzant fins i tot, en la seva demencial estratègia opositora, la lluita antiterrorista. Ara, i sempre que els seus interessos estan en joc, aquests redemptors, defensors de “l´ordre” i d´una España uniformadora i totalitària, prescindeixen de l´interès general i del més mínim sentit d´Estat.

I és trist, fent un recorregut per les tertúlies radiofòniques o altres fòrums, veure tants creadors d´opinió situar-se, en nom probablement d´una “correcció política” mal entesa, en un prudent i calculat “no man´s land”, analitzant fins a l´infinit… quan té raó Mariano Rajoy i quan deixa de tenir-ne José Luis Rodríguez Zapatero!

Actualment la dreta espanyola està repetint -amb els matisos que es vulguin en funció de les èpoques- els mateixos esquemes utilitzats els anys trenta contra la República, els vuitanta contra Felipe González i, des del 14M, contra Rodríguez Zapatero. I tot això davant una intel·lectualitat expectant i resignada que sembla haver perdut la capacitat d´indignació.

A menys que sigui el destí de les esquerres veure´s amb l´obligació d´excusar-se, a pilota passada, d´haver defensat a cada moment la raó.

[1] http://www.uoc.edu/humfil/1939/ballester2.html

Aquest estiu l´amic Rafa Arnal, escriptor i editor del País Valencià, em va donar a llegir un text seu -part d´un llibre en preparació de sis periodistes i escriptors valencians. El text de Rafa Arnal portava per títol Uns països sense política i el llibre, que tot just acaba d´editar Esfera dels Llibres, es titula Nosaltres exvalencians. Catalunya vista des de baix, del qual són autors Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal i Manuel S. Jardí. El llibre que afronta des del valencianisme polític, amb lucidesa i valentia, diferents aspectes de les relacions del País Valencià amb Catalunya, és d´una gran actualitat i oportunitat vist el panorama desolador en el que està submergit el PV.
He llegit el teu escrit i abans de tot deixa’m felicitar-te: en ell s’hi troba tot el que ha de contenir un treball de recuperació de la Història viscuda: fets, noms i… opinió. El títol mateix del teu escrit “Uns Països sense política” és una primera declaració d’intencions sobre els Països Catalans que confirmes en el cos del text amb aquesta frase: “francament m’agradaria que tornàrem a començar, perquè no? aquella idea, aquella companyonia, aquella germanor il”¢lusionant (…) Sempre he estat així de romàntic”. La teva visió del que va passar als inicis de la transició i sobre el paper jugat pel PSC en l’absorció dels partits socialistes “perifèrics” per part del PSOE, vist des de Catalunya, no crec que la cosa estigui tan clara com sembla desprendre’s del teu text (no parle del paper conscient o inconscient jugat per l’Ernest Lluch des de València que expliques molt bé). En algun lloc dius que al marge d’una referència estatal, el socialisme valencià no tenia salvació i crec malauradament que era així vist el poc sentiment de País que tenia i té encara la societat valenciana. A Catalunya les forces estaven més equilibrades; si a les primeres eleccions els socialistes catalans s’haguessin presentat per separat, la federació del PSOE per un costat i el PSC per l’altre, tot fa suposar que els resultats no hagueren estat tan negatius com al País Valencià. El socialisme català, més consistent que el socialisme valencianista, podia perfectament aguantar electoralment el repte del PSOE; tanmateix el resultat també hagués estat desastrós però per un altre motiu: la divisió de la societat catalana en dues comunitats s’hagués consumat, risc que es va tenir molt present i que tothom va voler evitar. Aquesta actitud ha resultat ser la grandesa i la misèria del PSC: en efecte, han hagut de passar 25 anys per arribar a tenir un president de la Generalitat socialista però el resultat palpable és que la societat catalana ha mantingut la seua cohesió i el cas de Josep Montilla, al que fas referència (“que no donaríem nosaltres per un Montilla, valencià de Córdoba o de Jaen, que tant li fa”) parla per si sol. No crec que “la federació catalana del PSOE fou sacrificada” ni tampoc que fou “el pagament per l’entrega en safata (al PSOE) de la CSPC (Coordinadora Socialista dels Països Catalans) i la FPS (Federación de Partidos Socialistas)” com dius que així ho vàreu veure molts militants d’aquella “utopia socialista-catalanista”. Al meu entendre, la fusió PSC-PSOE va ser simplement el resultat d’un pacte polític entre gent conscient del que s’hi jugava a Catalunya.
Per mi, la situació actual al País Valencià no és el resultat de cap “abandó” per part dels socialistes catalans, ni de com s’ha fet o s’ha deixat de fer la integració del socialisme valencià i del PSOE; al meu entendre, l’error fonamental prové del mateix valencianisme polític al voler enganxar-se des de l’inici al carro de Catalunya sota l’equívoc dels Països Catalans. La definició programàtica “El PSPV, en afirmar la singularitat del País Valencià com a poble, reconeix el seu tronc històric, la seua integració en l’àrea cultural dels Països Catalans” és perfecta des de qualsevol punt de vista, l’acadèmic, el cultural, l’històric i si m’apures el sentimental; de tots… menys el polític i encara menys l’electoral car donava peu a la confusió pel que fa a l’objectiu perseguit. La contundent afirmació “la singularitat del País Valencià com a poble” quedava diluïda i desapareixia als ulls de la ciutadania que no va retenir més que “integració” i “Països Catalans”, sobretot, com era d’esperar, si l’adversari que no desaprofita cap ocasió, l’ajuda en aquest sentit. Si la generació de la guerra no hagués desaparegut o estat fora de joc, un nacionalista valencià com el meu pare -per posar un exemple del que puc respondre- no hauria caigut en aquest error, com tampoc va caure Tarradellas i com tampoc va caure, crec, Joan Garcés i els que tenien una certa experiència política. El que escriu Vicent Ventura sobre el que li va dir Josep Tarradellas sobre la qüestió, no reflecteix exactament, per mi, el pensament del president car vaig tenir ocasió de parlar del tema amb ell i el que pensava no era que els valencians no havíem de plantejar el tema nacional ni el estatutari -com diu Ventura que li va dir Tarradellas- sinó que havíem de plantejar-lo en termes de valencianisme oblidant-nos de referències catalanistes, car per això sempre estaríem a temps i ja ens trobaríem. Amb el seu pragmatisme polític, Tarradellas considerava el plantejament polític de Països Catalans una fal”¢lacia que ens enfrontava d’entrada -d’anar la cosa en serio- a dos Estats, l’espanyol i el francès, sense cap possibilitat d’èxit. Segons ell, que certa burgesia catalana donés suport a aquest joc, s’ho podia permetre per crear confusió com així va succeir i, a la vegada, entretenir el personal sense cap risc per ella; però l’esquerra (tant la catalanista com la valencianista) no s’ho podia permetre i no podia caure en la trampa i perdre el temps. Crec que malauradament els esdeveniments li han donat la raó pel que fa al País Valencià.
No sé si l’error inicial de reivindicar els Països Catalans des del desert d’un País Valencià on pràcticament tot estava per fer és culpa dels “alegres professors” que parlava Fuster però en tot cas la gran influència del mateix Fuster -en la gent de cultura per sort, i en alguns polítics per desgràcia- no és aliena a la situació en que ens trobem. No he estudiat prou el tema com per afirmar-ho amb rotunditat però que un polític com Vicent Ventura consideri -com recordes- que el seu nacionalisme catalanista valencià li venia de Fuster, apunta en aquest sentit. A Fuster no li reconeixerem mai prou la recuperació cultural però tinc la impressió que a casa nostra vam voler enganxar el carro davant els bous, no sé si a causa de les circumstàncies o per voluntat deliberada. El valencianisme polític, com a Catalunya el catalanisme polític, sempre havien tingut, encertadament, altres prioritats. La “pàtria utòpica” com dius, ha sigut una invenció d’un sector ben particular encoratjat per alguns prohoms d’Omnium Cultural que ja els anava bé pujar a aquest carro per intentar esborrar, sense massa risc, un passat personal franquista poc gloriós. A l’exili, i a Catalunya també -no per menyspreu als “perifèrics” com tu dius, sinó per realisme polític- ja es tenia molt clar allò que, paradoxalment, sembla descobrir avui, des de València, Joan Francesc Mira -curiosament un d´aquells “alegres professors”- quan afirma: “Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. Així és com són les coses, i així és com han estat sempre, més o menys. La resta és llengua i literatura, que no és poc. I una bella il”¢lusió de l’esperit, que també és meua”. El drama però, és que alguns han intentat fer política amb una “bella il”¢lusió de l’esperit”. No són els socialistes catalans els responsables del desastre valencià, prou treball tenien en trobar el propi camí i mantenir la cohesió de la seua societat (al País Valencià no és la cohesió de la societat que s’havia de salvar sinó el sentit de poble que calia recuperar sense necessitat de referents polítics exteriors per molt “germans” que pogueren ser); d’haver-hi un responsable s’hauria de buscar en el fet de que tot el que era català, com tu dius, “enlluernava i encara enlluerna gent d’ací baix” (sentiment que, en si mateix, no és cap pecat, més que en enlluernàra!); i posats a buscar responsables exteriors, en tot cas, ho serien les forces conservadores catalanes, que van trobar en els universitaris i intel”¢lectuals valencians un terreny abonat com no podia ser altrament, i els varen atreure; i aquests, a la vegada, varen influenciar a destemps la política, o varen exercir directament d’aprenents polítics.
No sé si és una percepció exacta però tinc la impressió que l’esquerra valencianista en el seu conjunt, cada cop més, sembla més conscient de l’error polític comès i que el problema d’avui pel valencianisme polític, és com reconduir certs temes sense donar peixet a l’adversari.