D'un temps, d'un pais

El Partit Popular ha utilitzat durant quatre anys i en particular en aquesta campanya electoral, per tal de guanyar vots, tota l´artilleria de la que creu disposar, tant la legítima com la falsa i la indecent. Entre moltes altres coses greus per a la convivència ciutadana, s’ha atacat a la política d´immersió lingüística que està implantada a Catalunya des de fa vint i tres anys i que el PP devia considerar correcta ja que no va dir mot durant els huit anys de govern Aznar quan aquest parlava català en la intimitat.

Com els resultats positius de la política d’immersió són evidents en la societat catalana, el PP ha recorregut, en un afany de defensa de les llibertats poc corrent en el seu cas, a l’argument de la “llibertat dels pares a triar la llengua d´ensenyament dels seus fills”.

I no contents de voler denunciar de passada, d’aquesta manera, el poc sentit democràtic -segons ells- dels catalans (qui ho havia de dir!) pretenen predicar amb l´exemple. Per als 500.000 catalans que hi ha a Madrid, Esperanza Aguirre vol que els pares que ho desitgin puguin triar escolaritzar als seus fills en la seva llengua materna i per això construirà una única escola que comptarà amb assignatures en català com en castellà.

La notícia que hem llegit no precisa més, però és de suposar que l´objectiu de l´escola és que al final de la seva escolarització els alumnes surtin parlant castellà i català, o sigui el mateix objectiu de l’immersió a Catalunya, i no uns sabent el castellà i altres el català. A més, si l´escola és única com es diu, és perquè es persegueix no dividir la “colònia” catalana de Madrid, de la mateixa manera que a Catalunya s’ha evitat dividir la ciutadania per motiu de llengua. Aleshores no s’entén on està la diferència entre el que existeix a Catalunya i el que pretén crear, en laboratòri, Aguirre a Madrid, a part de voler marejar la perdiu per ocultar allò que els molesta visceralment, el que aborreixen profundament: que Catalunya no sigui una “Comunidad” més, com han lograt fer de moment del País Valencià, i per això s’ataquen a la llengua que és un factor important d’identitat.

L’altre dia en un debat televisiu, el cap de llista del PP al Congrès per València, Esteban González Pons, s’dreçava a Joan Ridao emplaçant-lo reiteradament a que ERC no intentés introduir el català en “la Comunidad Valenciana” (si Jaume I aixequés el cap!). “Mentre governarem nosaltres -deia en demagògica intenció electoralista, una i altra vegada Pons– no ho aconseguiran, no ho aconseguiran!”

Llàstima que Ridao no tingués el reflexe de contestar-li que no es preocupés, que solament amb que els dirigents del PP del País Valencià al govern parlessin simplement valencià i es preocupessin de la seva difusió i promoció, en lloc d’ignorar-lo i menysprear-lo, no feia falta introduir res!

Durant quatre anys hem conegut un Partit Popular corrosiu, negant les evidències. Ha estat tot tan contrastat per qui s´ha donat la pena d´informar-se que no cal exposar més arguments; ni pels qui acceptaven les evidències, ni per qui les negaven. En el cas dels primers, no fa falta repetir-les, se les saben de memòria; igual que els segons per cert.

I ahir, al finalitzar el debat, com la setmana passada, eufòria, abraçades, felicitacions i cava a la seu del PP. Estan fent història.

“El nostre objectiu és la defensa de la llibertat, un Govern en Espanya que no falle; aplicar les polítiques de canvi, progrès i llibertat que representa … “

Qui pot ser el polític d´avui en dia amb un programa semblant? Pels objectius citats, i per això de “Zapatero no nos falles” que li van llençar uns joves el dia de la seva elecció, podria ser Rodríguez Zapatero. Encara que la intenció de recordar la famosa frase de manera subliminal, igual vulgui dir que ha fallat com que no.

A Catalunya, és Carme Chacon del PSC la que podria representar aquests valors. Podria ser igualment Joan Herrera d´ICV-EUiA o Joan Ridao d´ERC; aquests objectius han estat sempre en els discursos progressistes dels seus partits. Fins i tot la frase podria haver estat pronunciada per Duran i Lleida, el candidat de CiU, sense que fos un total contrasentit.

Doncs no, no és cap d’ells; qui ha pronunciat la frase no és altra que la candidata del PP per Barcelona, Dolors Nadal i el personatge al que es refereix és… el líder del seu partit, Mariano Rajoy!

Des de sempre, a Espanya -en d’altres societats, no tant- el discurs de la dreta s’ha limitat a la “pàtria”, a la família i a l’ordre. No ha parlat mai de progrés i quan ha parlat de mesures socials, no ha pogut evitar a que sonés més aviat a “caritat” i no a drets, i pel que fa a les llibertats, continua parlant de llibertat, al singular, que en d’altres temps associava a “llibertinatge” i avui, en el sentit lliberal del terme, a la llibertat econòmica sense control ni contrapès.

La societat ha anat evolucionant en contra de la voluntat de les forces conservadores, i les llibertats individuals de les que gaudim els ciutadans en les societats evolucionades, a Espanya, han estat conquistades històricament en els pocs períodes on les forces d’esquerra han estat al poder.

Tanmateix no caldria tenir por de perdre les llibertats conquistades -a menys d’un nou cop d’Estat- si la dreta tornés al poder. Quan la societat a fet seves les conquestes, s’ha demostrat que és difícil tornar en rere i el PP no s’ha pogut permetre d´abolir lleis com el divorci o l’avortament, per exemple; i tampoc gosarà tocar els drets dels gais i lesbianes o les de caràcter social com la llei de dependència.

Ara bé, seria voler enganyar-se, estar molt desinformat políticament, o no tenir, o no voler tenir memòria, per pensar que la dreta no es permetria retallades, o que es podria continuar la línia ascendent de progrés social, si es permetés al PP de tornar al poder.

I cal prendre consciència que això solament es pot evitar anant a votar, i fent que el 9 de mars no falti un vot a les forces progressistes d´aquest país, independentment de qualsevol altra consideració.