Archive for abril, 2008

“Mirada enrere”

Dijous, abril 10th, 2008

Fa 70 anys va ser afusellat a Burgos, el 9 d´abril de 1938, Manuel Carrasco i Formiguera. Hem llegit dos articles que recorden el crim.

L´historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer descriu a El País, amb paraules senzilles i fugint de tot efectisme, l´arrest del polític nacionalista i catòlic català junt amb la seva família. No per ser senzilla, la seva descripció deixa de ser implacable sobre el caràcter de Franco i el franquisme: “Como llevaba ya más de un año detenido, parecía que no peligraba su vida, y sorprendió a todos la repentina decisión de Franco de ejecutarlo. Probablemente fue una airada réplica a la condena pública del Vaticano por los terribles bombardeos de Barcelona el 16, 17 y 18 de Marzo, que l´Osservatore romano calificó de matanzas inútiles, carentes de justificación militar”.

Podríem afegir un comentari sobre l´actitud de l´Església, inclús a partir del seu comportament en aquest cas, però no ho farem per respecte a Carrasco i Formiguera i al mateix Hilari Raguer.

L´altre article l’hem llegit a El Periódico i és de Ramon Espadaler, president del Consell Nacional d´UDC que escriu del dirigent del seu partit afusellat per Franco: “Sens dubte, tot un exemple per a un temps i un país que ara sembla mirar enrere, més interessat en l´enfrontament que en la reconciliació”.

I aquí sí que li voldria respondre al senyor Espadaler i dir-li el que sens dubte ignora.

Els republicans dels Casals catalans a l´exili, creients, agnòstics o ateus, honoraven la memòria del catòlic Carrasco i Formiguera en una època on una minoria dels seus coreligionaris no ho podien fer i una majoria aclaparadora, junt amb la pràctica totalitat de la jerarquia eclesiàstica, celebraven la memòria de “los caídos” del camp del botxí. I per tant, sobren aquestes reticències -quan no oposició- a una Llei de la Memòria històrica que en absolut “mira enrere interessada en l’enfrontament”.

El que pretén és tant elemental com fer justícia i reivindicar la memòria de les “altres” víctimes ignorades durant 40 anys.

Fent memòria

Dimarts, abril 8th, 2008

Fa uns dies Mònica Terribes entrevistava l´historiador Josep M. Solé i Sabaté a TV3 a l´ocasió de la mort de Josep Benet.

Deixeble i admirador de Benet, Solé i Sabaté va fer una semblança elogiosa i sincera de la seva persona i de la seva trajectòria.

Per mi, sempre haurà estat digne de tot elogi i altament significatiiu l´actitud durant la guerra civil d´un jove Benet catòlic, salvador de capellans perseguits i a l´hora republicà convençut que combat. Solament per això podria estar redimit de tots els “pecats” futurs que podria haver comès.

A l´entrevista Solé Sabaté va apuntar un aspecte del caràcter de Benet que podem corroborar: Benet no era d’aquelles persones que es deixen estimar. I aquí vaig saber de l´existència -a més d´assabentar-me de que Benet ho havia estat- de la figura del fàmul, l´estudiant criat dels altres alumnes, companys d’estudis seus. I Solé atribuïa a questa circumstància un complex d´inferioritat que hauria perseguit Benet durant la seva vida i que combatia manifestant-se a vegades amb una certa rudesa. No és que el meu tracte amb Benet hagi estat profund, ni molt menys, però comparteixo l’opinió de Solé de la seva personalitat complexa.

Ara bé, el que no acabo d´entendre sincerament és que un home de la talla i les idees de Benet s´hagi pogut quedar tota la seva existència fidel a un món on es podia admetre la figura del fàmul. Es compren (abans que fossin institucionalitzades i també desprès) l’existència d’una mena de beques a estudiants de famílies pobres; però inclús en aquells temps, podien ser vistes -si no encara com un dret- al menys en el context -justament cristià- de que la mà dreta no s’assabenti del que dona l’altra mà!

Quin sistema però més cruel i quina humiliació constant -acceptada per tots, pels qui la patien, pels qui se’n aprofitaven i per qui ho podien evitar- havia de representar compartir estudis i a la vegada ser el criat i haver de servir uns nois de la teva edat que la única diferència existent entre ells i tu és que els seus pares tenien diners i els teus eren pobres! Quin món!

I és aquest món el que ha pogut fer oblidar, gràcies a figures com la de Benet i altres del mateix sector de la societat catalana, la carta franquista que van jugar alguns dels seus prohoms, i grans famílies. Aquesta transversalitat elogiada de la que es parla a propòsit de Benet, en realitat és més aparent que real car hi ha un potent denominador comú que uneix tot aquest món, i que avui encara podem constatar. I aquest denominador comú, no és el nacionalisme, i no tant el factor econòmic -que també, com és lògic; el veritable lligam d’aquest món és el seu catolicisme. I el nacionalisme de dreta està subordinat i gira entorn d’aquests dos pols, l’econòmic i el catòlic.

La societat catalana, és cert, va donar l’exemple d’una relativa unitat contra el franquisme. Però no ens enganyem. Va existir una frontera que passava entre aquest món catòlic -amb Franco o contra Franco– i els que encara disposaven de menys paraula a l’interior, els que van haver d´exiliar-se (contràriament al que passaba amb l’exili basc, sens dubte perquè era catòlic). Els catalans exiliats van perdre doblement la guerra i només una forta personalitat com la del president Tarradellas va poder plantar cara a una ofensiva política que va perseguir l’objectiu de fer oblidar tot el que podia representar els valors republicans de l´exili i fer-los passar a l’inventari de pèrdues i profits el més aviat possible; d’alguna manera, i objectivament, acabar la tasca del franquisme.

Des de l’interior, aquests sectors van portar la batalla als Casals catalans d’Amèrica i d’Europa i els van dividir. Van llençar una “OPA hostil” en regla contra una organització com els Jocs Florals de la Llengua Catalana, el 1959 a l’Alguer i el 1964 a Perpinyà, per treure-li, en ple franquisme, el caràcter antifranquista que tenia des de la seva represa a Buenos Aires, el 1941, l‘endemà de la guerra civil. L’excusa d´aquesta gent que disposava dels mitjans que fessin falta, era de portar la batalla al terreny exclusiu de la llengua, però el propòsit era altre. A l’interior, la seva actitud amb l´esquerra antifranquista no necessitava ser la mateixa en la mesura que controlaven la situació. Però des de la seva posició de relativa comoditat no van dubtar en portar una acció sectària i una lluita ideològica contra l’exili i la figura del president de la Generalitat republicana.

Probablement molts trobaran el que estem dient massa esquemàtic, excessiu, fora de lloc i políticament incorrecte, però en parlem perquè l´existència d’aquest món és una realitat constant que no pertany solament al passat. Això sí, la situació ha canviat i la ciutadania, per fi, sembla tenir una visió més objectiva de la realitat catalana. Però aquell treball ideològic va portar els seus fruits i han hagut de passar 23 anys, abans de que Catalunya hagi pogut tenir un president de la Generalitat -amb Maragall primer i Montilla desprès- d’esquerres.

Apostasia

Dilluns, abril 7th, 2008

“L’Església té l’obligació de constatar que la decisió ha estat presa de forma lliure, rumiada i amb coneixement de causa. Ha de comprovar fefaentment que la persona vol tot el que significa apostatar. És una decisió seriosa; significa deixar de ser catòlic. Ha de constar que ha estat presa amb responsabilitat”. (Paraules del secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino).

D’aquestes paraules es dedueix que és més fàcil entrar en el catolicisme que sortir-ne i que el bateig no sembla ser una decisió seriosa ja que difícilment poden exigir directament garanties i responsabilitat al nadó batejat.

Per continuar sent catòlic (únicament sobre el paper perquè ja em diràs com poden fer que continues sent-ho sincerament quan tu mateix demanes apostar) aquí sí, l’Església t´exigeix totes les garanties perquè s´atorgua el dret de “salvar-te” a seques, o de tu mateix. A menys que sigui, més prosaicament, perquè entres al còmput de les subvencions! Si no és ofendre, diria que s’actua a la manera interessada de les institucions bancàries: per ingressar els teus estalvis, cap problema, per treure´ls, tots!

Ja sé, l’error podria ser d´exigir sentit comú a l´antinòmia de la raó que és la fe. Però el que es pot exigir -al menys- és honestedat i respecte a la intel·ligència dels altres a una institució de les característiques de l´Església, evitant declaracions com les de monsenyor Martínez Camino.

El País

Xavier Rubert de Ventós:

Diumenge, abril 6th, 2008

“Lo que en qualquier caso parece es que nuestra constitución, eso que llamamos la natureleza humana, no està a la altura de los ideales que ella misma ha ido secretando y proclamando. (El País 06/04/2008)

Reflexió

Dijous, abril 3rd, 2008

Classificant papers he retrobat uns dibuixos humorístics de fa uns anys, que em permeten obrir un nou apartat al Menu d’aquest Bloc que podeu consultar.

L´he titulat HUMOR i he classificat els dibuixos en dos temes: els Jocs Olímpics i l´era Pujol. La seva observació m´ha conduit a una reflexió sobre el president Pujol que he anotat per no deixar-la perdre.

He tingut l´ocasió de tractar personalment Jordi Pujol a finals dels seixanta, principis dels setanta quan venia a París amb Josep Benet i Albert Manent i que tots plegats, amb Romà Planas, vam fundar les Edicions Catalanes de París, l´any 1969.

Puc assegurar que Jordi Pujol, en aquells temps, es creia el que deia -el que no vol dir que desprès no s´ho hagi cregut! En el tema Catalunya, és obvi però també en el tema social, quan tenia la mirada posada en el sistema social dels països nòrdics i la seva ambició era de fer de Catalunya la Suècia mediterrània.

I vist l´estancament comparatiu entre la Catalunya de Pujol i la Barcelona de Maragall i entre els 23 anys de govern de CiU i els quatre de tripartit, una conclusió s´imposa: en política, mai és la voluntat d´un polític el subjecte dels canvis, tot el més al que pot pretendre és encarnar-los com va fer el president Tarradellas.

En una societat, són unes classes socials les impulsores d´una certa política, començant, en democràcia, per dinamitzar i donar el timó a uns equips o a uns altres; i al marge dels errors que uns i altres poden cometre, les seves mancances, i fins i tot les corrupteles o corrupcions en les que poden caure, no es pot comparar els enfocaments dels uns i dels altres, les preocupacions dels uns o dels altres, les d´un empresari -o algú amb voluntat de ser-ho- que descobreix la política i la dimensió social quan el nomenen director general, o les d´un sindicalista, d´un professor o d´un catedràtic d´universitat que la seva vocació i la seva actuació ha estat des d´un principi emmarcada per una voluntat de servei com pot demostrar la seva activitat i la seva trajectòria. Tampoc és igual un advocat laboralista que un advocat de negocis. Fer el cens de les professions dels membres dels partits i dels governs que es constitueixen dona una primera aproximació de per on van els trets.

Si els ciutadans seguessin de prop la política -no és cap obligació, res ha de ser mai obligació- estarien més informats i evitarien cometre certs errors sobre la política i els polítics o dir allò de “tots són iguals” com ho fan alguns per, inconscientment, dissimular la seva ignorància sobre el tema, tot i continuant opinant.

El que ens salva a tots, inclús quan perd la nostra opció, és el sistema democràtic que té una base científica: dels milers i milions de vots que dipositem a les urnes, la llei dels grans nombres -que no la de Murphy!- permet extreure una solució acceptablement vàlida a cada moment.

Anniversari de Jaume I

Dimecres, abril 2nd, 2008

El Partit Popular no té remei i el País Valencià, sota la seva batuta, em temo que tampoc per molts anys.

El nom de Jaume I és omnipresent en places i avingudes del país i cada 9 d´octubre, com no ho poden evitar, les autoritats porten flors a la seva estàtua del Parterre i passegen la senyera pels carrers de la ciutat; aquesta manifestació l´emmarquen, això sí, en una espècie d´acte folklòric més, com les Falles i les mascletaes.

Però quan l´acte és de nivell, aquestes autoritats populars populistes practiquen la política de la cadira buida -com per la llengua- i Francisco Camps es queda a casa en la celebració del 800è aniversari d´un monarca que, enlloc d´annexar simplement els territoris conquistats, el primer que feia es dotar-los de Furs pròpis. Potser és això que no li perdona aquesta gent; prefereixen sens dubte l´esprit de qui va abolir aquests mateixos Furs; sens dubte no, segur!

A Poblet, on hi ha la tomba de Jaume I, han acudit tres presidents i una figurant muda, la representant del govern valencià, la consellera de Cultura Trinidad Miró. En aquest forum s´han expressat els presidents de Catalunya, Ses Illes i Aragón que no han negat l´innegable, “els vincles culturals i lingüistics” que els uneixen. Amb tota normalitat, amb tota responsabilitat. Uns vincles que el president Montilla considera que ens haurien de permetre enfortir la nostra projecció a l´exterior: “De nosaltres depèn que puguem escriure noves pàgines lliurement i amb igualtat.” “Junts som més forts y arribem més lluny”, va afirmar

Com assenyala la premsa, València va ser l´únic territori de l´antic regne que no va dedicar cap paraula oficial en un acte ple d´autoritats i representants de la cultura.

En front d´això, en una intenció “politiquera” i contradictòria, l´any que València dedicarà a l´anniversari pretén donar una visió de Jaume I com a “creador del Reino de València i de la identitat del pueblo valenciano”. I això que a València, segons molts d’ells, ja es parlava el valencià abans la seva arribada! Es celebrarà però a casa, entre glòries locals i “nacionales“ com toca.

A Poblet, si l´acte hagués consistit en una paella popular al ben mig de l´esplanada del monestir, fins i tot autocars hagués organitzat el govern de Francisco Camps!