Archive for maig, 2008

L’eix mediterrani brilla per la seva absència

divendres, maig 9th, 2008

D´aquest mapa del traçat de l´AVE es poden treure algunes constatacions.

La primera és la tendència a l´esquema radial del segle XIX car solament es prefigura un traçat en xarxa en les previsions per l´any 2020.

La segona constatació que no es desprèn directament del mapa però s’hi reflexa, és que, contràriament al que va succeir fa 150 anys al naixement del ferrocarril, l´AVE va començar la seva trajectòria, contra tota lògica econòmica, pel sud i no pel nord.

Aquesta decisió política era discutible. Ara bé, en una cosa tenia raó Felipe González: si s´hagués començat pel nord, la velocitat d´extensió cap al sud no hagués estat la mateixa que la que hi ha hagut cap al nord; i si França hagués fet arribar el seu TGV a la frontera, l´acceleració encara hagués estat més evident.

El buit però, més clamorós i el menys admissible, i en contra de tota lògica econòmica sense cap mena d’excusa en aquest cas -i aquesta és la tercera constatació que es pot treure- continua sent l’absència de l´eix mediterrani.

De la indiferencia a l’horror

dimecres, maig 7th, 2008

A Verona, Nicolau Tommasoli de 29 anys fou agredit, fins quedar en coma, la nit del 1 de maig per un grup d´extrema dreta lligat a l´afició ultra del club de futbol de Verona. S´havia negat a donar una cigarreta a un grup de cinc d´aquests extremistes. Avui els diaris anuncien la seva mort.

Un jove neofascista de 19 anys “de família benestant” es va presentar a la policia amb el seu advocat per confessar que era un dels agressors. No és cap desconegut de la policia que ja l´havia investigat per “associació per a delinquir amb finalitat de discriminació racial” al estar relacionat amb anteriors agressions racistes i actes violents.

Explica El País, que “la banda, formada per fills d´empresaris i professionals liberals, s´havia especialitzat en donar pallisses als diferents: gent del sud, joves d´esquerra, immigrants i tots els que, segons ells, arruïnaven la imatge de Verona”.

Sí; existeix aquesta gent com existeixen altres tipus de degenerats capaços de tenir segrestada durant 24 anys la seva filla en un subterrani i fer-li set fills!

Quan la societat funciona més o menys correctament, aquesta fauna com els grans depredadors hiverna, viu a l´ombra i solament surt a la llum per accident quan se li va manifestament la ma o comet algú d’ells un error, altrament va entretenint la seva potencialitat.

I solament cal que surti un Hitler o un dictador qualsevol perquè aquesta xusma vegi el cel obert i es posi a la disposició d´un poder pervers que els necessita i els encoratja a terroritzar la ciutadania amb tota impunitat i tots els honors. Primer els captaires, després els “gitanos” seguits dels jueus, dels homosexuals, dels diferents en general, per acabar amb els ciutadans que s´hi oposen quan ja es tard.

I d´aquesta manera arriben a la cambra de gas, als camps de concentració o a la tortura i a la presó, tots aquells que “arruïnaven la imatge” de qualsevol Verona, i tots els que el poder considera oposants…

I quan, per fi, amb molts sacrificis i sang, se surt de l´infern i es retorna a la normalitat democràtica, la bona gent es pregunta amb tota sinceritat: “Com ha pogut passar una cosa tant horrible en un país tan “civilitzat”.

MAIG del 68

dimarts, maig 6th, 2008

He llegit que quaranta anys més tard, és difícil trobar algú que no hagi fet el Maig del 68 de París.

Jo vaig ser-hi però no tirant llambordes des del carrer Guy Lussac sinó des de la vessant del món del treball. Hi vaig poder viure en primera persona aquell conflicte on per primera vegada van aparèixer, amb els obrers, uns nous actors: les cadres (els executius), els estudiants i els lycéens (els alumnes d´institut).

El Maig del 68 va ser la conjunció de dues crisis, l´estudiantil i l´obrera que es van entremesclar creant el factor d´èxit, però el no fusionar-se va ser la causa finalment -amb la divisió dels partits polítics d´esquerra- del fracàs.

Al gabinet tècnic i de recerca a la seu de l´empresa de material ferroviari on treballava (pràcticament tot l’equip amb la categoria de cadres i els més ben pagats després de la direcció), no solament vam fer vaga sinó que vam crear la secció sindical d´empresa, una de les conquestes del Maig del 68. Per donar una idea de l’abast de la mesura, l´empresa que no va acceptar la situació, va iniciar un procés que va acabar amb la supressió del gabinet, única manera legal d´acomiadar el personal i d´acabar “per falta de combatents” amb la recent nascuda secció sindical d´empresa. Malgrat aquesta derrota, Maig del 68 va ser per mi com per tots els qui el vam viure, un moment únic de gran exaltació.

Maig del 68 fou una revolta que va desembocar en una revolució dels esperits i com qualsevol revolució amb cara i ulls no va triomfar però va deixar marques indelebles en les consciències. No va canviar res en política malgrat la dimissió de De Gaulle, però va alliberar la societat. Desprès del Maig del 68, ni en el pla personal ni en el professional, encara que sovint imperceptiblement, el comportament col·lectiu, com per molts l´individual, ja no fou el mateix.

Nicolas Sarkosy voldria esborrar Maig del 68 de la Història pels avanços socials que malgré tout va significar, i sobretot pel seu impacte en la consciència de molta gent. Els periodistes que busquen sempre el clixé i el titular, n’han triat un de fàcil però il·lustratiu dels canvis intervinguts en les mentalitats: “sense la revolució i l´alliberament de les costums que aquelles jornades van representar, Sarkosy amb el seu doble divorci i l’exhibició de la seva vida sentimental, avui no seria President de la República”.

Fernando Savater, per la seva part, fa una reflexió que al meu entendre reflecteix l’esperit de Maig del 68. Constatant les manifestacions multitudinàries obreres passant per davant l’Assemblea Nacional i dels Ministeris buits del seu personal, treu la conclusió següent a El País: “Nadie queria asumir el poder sobre la sociedad sino sobre su vida personal y cotidiana”.

Picnic el Maig del 68 en ple Champs Elysées amb l’Obélisque de la Concorde al fons, amb les fabriques tancades, i París una festa. (Foto A.C)

Els Champs Elysées quan les gasolineres estaven tancades (Foto A.C.)

Regants

dilluns, maig 5th, 2008

Probablement no el coneixeran, es diu Andrés Martínez, president dels regants de Villena, País Valencià, i ha estat protagonista rellevant de la guerra de l´aigua encoratjada pel president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps i pel PP.

Desprès de promoure i encapçalar en els últims anys multitud d´actes i manifestacions, denunciant la sobreexplotació dels seus aqüífers, reclamant el transvasament de l’Ebre, oposar-se al canvi de la presa del transvasament Júcar-Vinalopó autoritzat pel govern, sota el pretext de que necessitava aigua de qualitat pels seus cultius, ara resulta que Andrés Martínez, president de la Comunitat de regants de Villena, autoritza la venta de 700 milions de litres a l´any a la multinacional francesa Danone per a la posta en marxa de una embotelladora d´aigua mineral de la marca Font Vella! A més, la planta embotelladora s´instal·larà, en part, en uns terrenys… del senyor president dels regants de Villena!

Com no podia ser altrament el PP no veu escàndol per enlloc, començant pel president de la Generalitat: es tracta d´una “iniciativa privada”. L´alcaldessa de Villena també del PP, Celia Lledó considera que és una operació “rendible per a tots”.

La festa no s´acaba aquí. El País/Comunidada Valenciana informa que una de les figures destacades en la reclamació del transvasament de l´Ebre i avui negociant en aigua, el ja més conegut per tots nosaltres Andrés Martínez, tramita des de l´any 2004 la requalificació d´un milió de metres quadrats per construir un camp de golf i 1200 vivendes! El projecte fou aprovat per l´ajuntament en l’anterior legislatura i està a l´espera de que la Conselleria de Territori reclassifiqui els terrenys de sol agrícola a urbanitzable.

Els terrenys són majoritàriament del tenista Juan Carlos Ferrero, un altre manifestant pro-transvasament de l´Ebre junt amb el PP, i una part, de la família Martínez (com no!). De la societat promotora, Prosport Golf, el 50% pertany al tenista i l´altre 50% a una empresa de la qual el gerent -bingo ho han endevinat- és Martínez!

El País Valencià no té remei.

Liberalisme

divendres, maig 2nd, 2008

No hi ha res com viure un període de bonança econòmica seguit d´una recessió per prendre consciencia de la llei que regeix el sistema en que vivim.

Quan la cosa va bé es va produint acumulació de capital, part del qual torna al circuit per alimentar “la màquina”, i l’altra part -substancial- permet a una minoria anar adquirint i acumulant poder i patrimoni, empreses, béns immobles, art, etc. I aquesta gent que es reclama de la “llibertat” únicament en l’aspecte econòmic, no volen interferències, ni intervencions de cap mena i menys de l´Estat que volen anorèxic; defensen el liberalisme, són “liberals”.

Mentrestant als altres actors de la pel·lícula, els assalariats, els toca les engrunes del progrés; el que no impedeix a una gran part d´ells de votar a aquests grans amants de la “llibertat” que són els “liberals”.

En temps de vaques magres, les primeres mesures que prenen els nostres “liberals” són la reducció de salaris i els acomiadaments, perquè per ells, deixar de guanyar, és perdre. I pel que fa als assalariats -incloent els votants dels nostres “liberals”- sols els queda encomanar-se a Déu o felicitar-se de que hi hagi l’esquerra al govern i que l´Estat no sigui tant anorèxic com alguns pretenen i desitgen.

En aquest 1er de Maig, els líders sindicals han recorregut a un senzill i vell eslògan (tot és vell en aquesta història) per definir en què consisteix una de les trampes que caracteritza el “liberalisme”: “privatitzar els beneficis i nacionalitzar les pèrdues”.

No companys, no! No és això!

dijous, maig 1st, 2008

Per què no hi hagi malentesos començaré per dir que m´agrada el futbol, que en gaudeixo, i inclús, quan el miro, confesso que arribo a tenir actituds més properes al “hooligan” que a la persona assenyada que vull ser.

Això sí, al segon que s´acaba el partit, tant si s´ha guanyat com si s´ha perdut, el futbol surt del meu cap. Molts diran: “Home és normal!” Doncs no, conec gent que el seu estat d´ànim es mou al ritme dels resultats del seu equip favorit.

Això dit, es miri com es miri, aquesta portada, al meu entendre, no és de rebut.

Tenim costum de queixar-nos sovint del país i de comparar-lo a altres societats, cosa que no ve d´ahir. Recordeu? “… nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!..” I quan critiquem, no sempre tenim raó, ni molt menys. El poeta sabia quan ho deia i per què ho deia.

Ara bé -i que em perdonin els responsables- tota la portada d’un diari d’informació dedicada a un equip de futbol -per molt que sigui més que un club!- no es de rebut i explica moltes coses.

Esperaré que surtin veus més autoritzades que la meva, però molt em temo que els qui ho podrien fer consideraran que és un detall intranscendent.