Fa uns dies escrivia aquí mateix un text titulat Panorama desolador en el que denunciava els atacs a campaments de gitanos a l’Itàlia de Berlusconi.
Avui, El País pública un magnífic article d’Eduardo Mendoza, Los gitanos y la materia de los sueños que us invito a llegir.
La professió de periodista en la societat de la informació, es pren sovint pel quart poder però a vegades deixa aparèixer unes llacunes i limitacions que no les salva la facilitat d’escriptura.
El darrer exemple el trobo en un article d´Empar Moliner en El País/Catalunya, El buen terrorista on demostra que no sempre se sap o es vol interpretar el que es veu o s’escolta. Fent referència a una emissió de La Sexta la periodista escriu: “La presentadora se encuentra en un lugar donde -si no me equivoco- vivió o pernoctó un miembro de la Santa Inquisición. Y entonces exclama: “Qué grandes momentos nos ha dado la Inquisición. Luego dicen que si los talibanes”¦ ¡Pero como los momentos que nos ha dado la cristiandad”¦!”. I en treu la conclusió de que la presentadora (o els seus guionistes) volen excusar els talibans. “Nos separan siglos de esta gente. Lo que ellos hacen ahora los cristianos lo hicieron en la Edad Media: matar señoras a pedradas por acostarse con quien quieren o torturar homosexuales.”
No senyora Moliner la intenció dels autors de l´emissió podria ser tota una altra, probablement es vol posar l´accent no sobre l´absolució dels talibans sinó sobre la tendència que tenim a rentar massa fàcilment la nostra consciència. Car pel que fa a torturar homosexuals, potser no ho hagi vist perquè és jove, però jo encara he assistit en un poble del País Valencià, un dia de “bous al carrer”, a vexacions i pallisses donades per joves a una parella d´homosexuals sota la mirada divertida d´una parella de guàrdies civils! I això, i la situació jurídica de les dones a Espanya, fa com aquell qui diu quatre dies.
I unes ratlles més avall de l’article torna sobre el tema: “Pero lo ‘progre’ es esto. ‘Comprender’ a los musulmanes terroristas aunque sea un poquito. En este periódico una columnista escribió lo nefasta que ha sido la guerra de Irak. Pues no. Invadir Irak está muy mal, pero que un terrorista cometa atentados -ya sea porque está dolido por Irak o porque se le ha aparecido Alá en sueños- también, y una cosa no excusa la otra.”
Senyora Empar Moliner, en aquest cas, quedis simplement amb el que escriu la columnista, que la guerra d´Irak ha estat nefasta. Això de que “una cosa no excusa la otra” ho afegeix vostè perquè ho necessita el guió del seu d´article.
L’Institut Francès de Barcelona ha presentat un llibre de l’escriptor i periodista Ramón Chao i el dibuixant i pintor Wozniak, sobre Cuba. El llibre, titulat Cuba miracles, és una obra, més a prop d´un llibre d´art que d´un llibre de viatge d’un escriptor, il·lustrat per un artista. A més el llibre conté un audio amb la musica d’Antoine Chao. Per completar la festa només hagués faltat Manu Chao, fill i germà dels dos altres Chao’s i gran amic i admirador de Wozniak.
Però el meu propòsit, de moment, no és tant de parlar del llibre com de l´anècdota que va contar l’escriptor a la seva presentació.
Va contar que a conseqüències d´una caiguda no podia aixecar el bras completament i tenia un fort dolor permanent. A França i a Espanya havia anat, pagant, d´un metge a l´altre i no li trobaven el remei. La reabilitació que li recomanaven tampoc tenia efecte.
I el miracle es va produir a Cuba. “A Cuba es produeixen miracles, va dir Ramón Chao en la presentació, i un d’ells, la desaparició radical de les meves molèsties!”
Va explicar que van conèixer per casualitat el metge de l´equip nacional de Cuba de beisbol i aquest, al veure que quasi no podia bellugar el braç, li va dir que passés l’endemà per la seva consulta. En dos dies, amb una indicció per dia li va treure el dolor i li va fer recobrar la mobilitat del braç. Quan l’escriptor va preguntar el que devia, el metge li va contestar que res:
“Aquests medicaments tenen una particularitat, si es paga no fan efecte!”
També va preguntar al doctor com és que havia hagut de venir a Cuba per solucionar un problema que arrastrava des de feia temps. Molt simple li va respondre el metge, als vostres països com es paga es fa durar la malaltia, aquí com no cobrem, quan més aviat acabem millor!
No estic convençut de que l´anecdota no sigui una invenció de l´escriptor per il·lustrar el títol del llibre, però en tot cas, a mi, m´agrada.
Com també em va agradar que per acabar amb els miracles, Ramón Chao reblés el clau dient que dels miracles de Cuba, el primer de tots, és que Cuba existeixi desprès de mig segle d’embargament!
He llegit l´article titulat La moto nacionalista que Joan Ferran ha publicat a El Periódico. Difícilment es pot deixar de compartir els arguments que utilitza per atacar el nacionalisme al qual -sigui dit de pas- no sé perquè no li posa cara i ulls, la cara i ulls dels partits que se´n reclamen, per exemple.
És evident que qui ha escrit la bajanada: “El primer i principal objectiu de tot mitjà de comunicació públic és la creació i manteniment d´un imaginari nacional amb funcions cohesionades i coercitives”, ho posa fàcil. Només cal imaginar la cara que faria el mateix autor anònim de la frase si aquest objectiu, enlloc d´anar dirigit a TV3, fes part de la missió de Televisió espanyola.
Si podem subscriure a la practica totalitat les definicions oposades que fa Ferran del catalanisme i del nacionalisme, d´on ve que no m´acaba de fer el pes el seu article, i em procuri un cert enuig?
En primer lloc, per la impressió de decàleg de bones intencions “apreses” en el temps i no “sentides” que es desprèn del conjunt de l´article. Sí, ho sé, és perfectament subjectiu, però és així.
En segon lloc, pel fet que sembla un escrit, més a usatge intern en vistes al proper congrés del PSC, que contra els dos únics partits que es declaren nacionalistes i que en cap moment anomena. És molt significatiu que un article polític d’actualitat es centri en atacar la doctrina i silencií el nom dels dos partits que se´n reclamen, CiU i ERC. És cert que seria més difícil d´atribuir en exclusiva al PSC el catalanisme social sense compartir-lo una mica amb ERC.
I finalment el que ja no és subjectiu és quan llegim: “La idea d´un catalanisme social d´arrel federalista -que planteja, com horitzó polític, la permanència de Catalunya en una Espanya diversa i en l´Europa federal- ha d´enarborar-se com a bandera davant la famosa i ambigua proposta del nacionalisme català.” Tot un model de frase políticament correcta on tots i cada un dels termes estan perfectament calculats: ara resulta que el catalanisme és “d´arrel federalista” i no federalista simplement, i és Europa que és federal mentre, des de fa un temps, Espanya solament “diversa”, quan tot fa pensar que el que de debò, per desgràcia, no està ni en l´horitzó polític és l´Europa federal.
No home no, qui vol de veritat una Espanya federal i no simplement diversa -això sempre ho ha estat- no la planteja com un “horitzó polític”, la posa al calendari polític, i fa tot el possible per imposar-la a tots els que a Espanya també se´n reclamen, i en primer lloc als nostres alter ego socialistes.
Quan no s´està convençut d´una cosa, quan no es vol una cosa o no es creu amb forces de poder-la obtenir, es fa com ERC amb la independència, situar-la en “l´horitzó polític”.
No sé si ser gran és un defecte o un privilegi però em ve de gust contar una anècdota dels temps en que era estudiant, una anècdota que denota un esperit diferent al de l´actitud bel·ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola de sempre.
Per allà l´any
És probablement el preu a pagar: una Església pobra i unes relacions entranyables amb el “poble”.
Molt aviat, havia hagut d´entendre què feien els pares a França, i jo amb ells. I òbviament, em vaig trobar amb
Aquestes intervencions tenien un doble avantatge; el mossèn estava satisfet perquè animaven les seves xerrades i li donaven peu a definir què era i que no havia de ser, segons ell, el cristianisme; i a mi em permetien obtenir, d´una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l´actitud de l´Església espanyola, abans, durant i després de la guerra civil.
Al final del franquisme, el cardenal Tarancón va voler redimir l´Església espanyola dels seus pecats i facilitar la transició. Avui però, sembla que tornem a les andanades i es constata una novetat important: “el canvi d´actitud (de l´Església) respecte a l´Estat aconfessional”. No ho dic jo, ho diu Alberto Oliart, ex ministre d´Adolfo Suarez i Leopoldo Calvo Sotelo en un excel·lent article a El País, Los objetivos de la transición:
“Tres apartados de la nota de la Comisión Ejecutiva de la Conferencia Episcopal del pasado diciembre -el consejo sobre el voto de los católicos, su juicio sobre la unidad de España y el juicio sobre el terrorismo- son de carácter político. Como lo son las declaraciones de algunos cardenales y obispos. Tienen constitucionalmente derecho a hacerlo, como cualquier otro agente político o ciudadano. Pero deben admitir que, al hacerlo, pueden recibir las mismas críticas y descalificaciones que los demás sujetos políticos o ciudadanos, sin que eso suponga un ataque a la Iglesia. Y también que la opinión política pública de un obispo o cardenal tiene el mismo valor que la de cualquier ciudadano. La nuestra es una democracia constitucional de ciudadanos libres e iguales. A mi juicio, ciertas expresiones de condena frente al desarrollo de leyes aprobadas por mayoría en las Cortes debieran ser más medidas (“¦) porque dada la categoría eclesial de los que emiten esas opiniones, pueden dificultar o dañar la necesaria convivencia y el consenso político básico de la democracia constitucional.
La situació en la que es debat en aquests moments el Partit Popular, lluitant alguns, per conservar la línia i la sintonia del seu partit amb l´actitud més radical dels bisbes, fa que aquest toc d´atenció per part d´un home de centre com Oliart, sigui del tot oportú.
He llegit “Le contrat d´accueil et d´intégration” que el govern francès fa signar als immigrants i que sembla que vulgui imposar a tota Europa. Com no podia ser altrament, aparentment, no hi ha una paraula en el text que no respecti el lema Liberté, Égalité, Fraternité, la simple formulació del qual, pesi a alguns, va representar un progrés del que encara vivim.
A l´apartat 1 del contracte, Compromisos de l´Estat, no hi ha res a objectar. I en alguns aspectes, en la qüestió del laïcisme, el que diu el document ja ho voldria jo veure aplicat a Espanya i en alguns casos per la pròpia Administració, car és la garantia de la llibertat de tots i la solució als temps que vivim i sobre tot que anem a viure. S´hi pot llegir:
“A França, la religió pertany al domini privat.
Cadascú pot triar les seves creences religioses o no tenir-ne. Mentre no pertorbin l´ordre públic. L´Estat respecta totes les creences i la llibertat de culte.
L´Estat és independent de les religions i s´assegura de l´aplicació dels principis de tolerància i de llibertat.”
Tanmateix, al darrer i cinquè apartat titulat Respecte del contracte, entra en acció “le préfet” (el nostre ex governador civil) i amb ell s´obre la porta a l´arbitrarietat que per això, i no per altra cosa, s’ha creat el contracte:
“(le préfet) té compte de la signatura del contracte i del seu respecte per apreciar de la condició d´integració republicana de l´estranger en la societat francesa prevista pel lliurament de la carta de resident”.
Cal felicitar-se que, de moment, la posició d´Espanya sigui més progressista que la dels nostres veïns. Tot i donar suport a la iniciativa francesa d´un pacte europeu sobre la immigració i que s´hi estigui treballant i negociant, sembla que el govern espanyol no vulgui dificultar la immigració legal que no és un problema; el problema és la immigració il·legal. Una immigració il·legal que aporta una gran part de la mà d´obra de l´economia submergida que a Europa representa, segons sembla, entre el 7% i el 16% del producte interior brut (PIB). El pacte europeu que s´està negociant sembla ser que introduirà la prioritat de perseguir les empreses que donen feina a mà d´obra clandestina i les xarxes de tràfic d´immigrants. Ja seria hora!
La postura del Govern espanyol demostra un sentit comú que poques vegades utilitza l’Administració. Opina que aprendre l´idioma del país és un deure per als immigrants -jo diria una necessitat- però sobretot és un deure de l´Administració què això es pugui fer; es mostra doncs contrari a un examen de llengua d´entrada. També considera, amb tota lògica, que els immigrants tenen l´obligació de respectar les lleis del país d´acollida com la tenen, òbviament, els propis natius; per tant resulta una redundància l´exigència de conèixer i respectar els valors del país. Esperem que interessos inexplicables no facin desviar la trajectòria actual marcada pel Govern espanyol.
Des de la nit de la nostra dictadura, pot sorprendre que Espanya, en tant poc de temps, estigui en condicions de poder mostrar, dintre del que cap, a països com França -i a Europa- el camí del sentit comú i de l´humanisme més progressista en el tema de la immigració, dels drets socials i les llibertats individuals.
Només es poden sorprenen aquells que ignoren, que és justament aquesta trajectòria que la República ja havia emprès, la que van tallar de soca a rel, a consciència, els sublevats de la nostra guerra civil i que encara estarien disposats alguns a tallar, per poc que les circumstàncies els hi fossin favorables.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva primera exposició a França ,aixi com entrant a esculptures Marie Claire G-Castanyer.
