D'un temps, d'un pais

El País Valencià celebra el 50è aniversari de la cançó de Raimon, Al Vent.

Per desgràcia no és ben bé el País, és la Universitat Politècnica de València que ho celebra amb un recital antològic, vàries publicacions i una exposició al voltant del cantant. I tant és així que a la premsa valenciana el ressò ha estat més aviat escàs i el diari El País ha pogut escriure molt encertadament: “Su aullido asustó entonces a la dictadura y medio siglo después todavía resulta inquietante para algunos governantes”.

A l’entrevista que li fa el diari, Raimon s’explica sobre la seva fidelitat a la llengua: Si quieres tener criterio propio i intentas ser libre, tienes que pagar un peaje. Te putean. Al principio me cabreaba mucho; ahora, un poco menos, porque ya sé que son las reglas del juego. O vas a favor del viento o vas en contra del viento. No soy radical. Me gustaría entenderme con las autoridades sin tener que dejar de ser quien soy”.

El periodista tanca l’entrevista amb una pregunta que fa referència a Alfonso Rus, president de l’organització provincial del PP a València i alcalde de Xàtiva, la ciutat on va nàixer Raimon. Rus és el prototip del populisme més vulgar que professa obertament un despreci i aversió al món de la cultura i la intel·lectualitat. A una petició de la Generalitat de Catalunya per exposar una valuosa pila islàmica de Xàtiva, la seva resposta va ser: “A los catalanes, ni agua”. El seu anticatalanisme visceral el va fer tildar de “chupópteros” y “membrillos” als professors de la Universitat de València i instar als acadèmics de l’AVL d’anar-se’n a Barcelona “si no están de acuerdo con que aquí se habla la lengua valenciana”. I als músics de la seua ciutat els va tractar de “hijos de puta” i “más rojos que un pavo” en una gravació que va circular per Internet. És un dels tants personatges, com Carlos Fabra a Castellò, que obtenen majories absolutes i són el baromètre del nivell cultural de la “elit” valenciana i, per desgràcia, d’una gran part del poble valencià, altrament -només fos que per dignitat- no s’explicarien les majories que obtenen aquests individus.

A la pregunta: “El cincuentenario de Al Vent tendrá alguna celebración en Xàtiva, donde el alcalde acaba de llamar gilipollas a todos los que dicen aleshores, doncs y gairebé?”, Raimon, com no podia ser altrament, respon amb la seva ironia de sempre: “Doncs gairebé aleshores no lo sé”.

Quan s’ataca el nacionalisme, els nacionalistes catalans, tenen el costum de preguntar sistemàticament: “De quin nacionalisme estàs parlant, del català o de l´espanyol? Perquè parteixen del postulat -al meu entendre encertat- que tots tenim una “pàtria”.

I en efecte, quan parles amb un antinacionalista, descobreixes que ell també té una “pàtria”; la única diferència amb el nacionalista català és que a ell li molesta -quan no la nega- la “pàtria” de l’altre; com expressat d’aquesta manera el resultat no queda massa políticament correcte, es refugia en el subterfugi de la universalitat. “Ciutadans del món” ho som tots en teoria i ho serem en realitat, quan els nacionalismes excloents hauran desaparegut i totes les identitats tindran el seu lloc en el concert internacional amb normalitat. Mentre això no arribi, pretendre’s “ciutadà del món” o ser “internacionalista” com es deia abans, és pura retòrica o fugir d´estudi. I en nom de la igualtat, el que fan -i alguns estan lluny d’adonar-se’n- és negar-la.

Quan parlo de nacionalisme m’estic referint al nacionalisme d’esquerra. El feixista no cal ni parlar-ne; en quant al conservador, no és que no el consideri, és que no me’l crec. I si fes falta, un repas per la Història ho confirmaria.

Quina diferència pot haver-hi a esquerra entre els nacionalistes d’una part i els catalanistes a Catalunya o el valencianisme polític al País Valencià d’una altra? Si a la pràctica, les “dues ànimes” (la social i la nacional) que cohabiten en tots ells entren en conflicte, el catalanisme i el valencianisme polític, al meu entendre sempre defensaran la seva vessant social mentre els que es declaren nacionalistes, en principi, es decantaran cap a la seva dimensió identitària.

A Catalunya, dintre del camp de les esquerres, el catalanisme és netament majoritari en relació al nacionalisme; i quan els dos sumen, com és el cas actualment, es tira endavant projectes tant de caràcter social com nacional, i l’Estatut i el nou sistema de finançament -quedin com quedin al final- en són la prova.

Al contrari del que passa al País Valencià on l´esquerra majoritària -de moment- és simplement espanyolista. I haurà de canviar o l´haurem d´ajudar a canviar si volem que el País Valencià pugui tirar endavant.

Si fem memòria, primer va ser Eduardo Zaplana el qui va reeixir escapolir-se de la Justícia per un formalisme: la gravació on confessava que estava en política “per forrar-se” s’havia obtingut de retruc, sense autorització judicial.

D’esprès ha estat el president de la Diputació de Castelló, l’inefable Carlos Fabara acusat de tràfec d’influències i de delicte fiscal. Des de fa més de cinc anys, manté la Justícia en escac i mat; durant aquest temps, pel jutjat n.1 de Nules hi han passat quatre jutges i el sumari no s’acaba d’instruir!

I ara li toca el torn, ni res més ni gens menys que al President de la Generalitat Valenciana, el Molt ben bé vestit Francisco Camps. Contràriament a Madrid, a València, la defensa dels inculpats del cas Gürtel -el president, el secretari general dels populars valencians, Ricardo Costa, l’ex vicepresident de la Generalitat, Víctor Campos i l’ex cap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret– ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) la nul·litat de les actuacions realitzades fins a la data pel jutge Baltazar Garzón. Segons els experts, amb poques probabilitats de ser acceptada ja que el Tribunal Superior s’ha declarat competent. Però de moment aquesta maniobra retarda la citació dels quatre implicats que d’aquesta manera -seguint la tàctica de Fabra- guanyen temps.

Sempre he pensat que en democràcia cada país té els dirigents que es mereix. Però voleu dir que els valencians ens mereixem això? Quin mal haurem fet -com diem al meu poble- per haver de suportar dirigents que, a més de ser acusats de corruptes. no tenen la dignitat de fer “mutis pel foro” i es presten a tripijocs degradants? Ja veurem el que passarà en aquest cas també. De moment, el cap del tribunal, Juan Luis de la Rúa és un bon amic del president.

Si la cohort de delinqüents tinguessin tan bons advocats o tanta influència en el món judicial com demostra tenir aquesta gent presumtament corrupta del PP, tot seria diferent.

La Justícia seria més igualitària i, a sobre, s’estalviaríem les presons!