D'un temps, d'un pais

Forges El País

Els qui em fan el gran plaer de seguir els meus escrits en aquest bolg, no ignoren la consideració poc positiva que me mereix -a Espanya sobretot- la religió catòlica; no tan sols històricament, sinó en el present, i desgraciadament per molts anys encara, em temo, en el futur.

Desprès de molt de molt de temps fora del meu poble, enguany uns amics m’han presentat el capellà de Foios i com vam tenir ocasió de parlar  de les meves memòries  que arranquen al poble de la postguerra, vaig prometre  regalar-li un ejemplar del llibre. Mossen Vicent, segons em diu la gent té un taranná democràtic , molt diferent del capellà de la meva infancia Don Eugenio, que apareix a les primeres pàgines del llibre sota aquesta segënt descripció: ” Don Eugenio no era un d’aquells capellans humils i servicials de poble, sinó tot el contràri:procedia de família benestant i encara que una cosa, en principi,  no tingui res a veure amb l’altra -per bé que hi ajuda- manifestava un caràcter autoritàri plè de superbia. Coneixia per confessió els secrets de totes les famílies , la qual cosa li atorgava un poder quasi absolut. Regentava la vida espiritual i terrenal de les dues o tres mil ànimes que comptava Foios en aquells temps i tothom, fins i tot els nens, s’havia de plegar a la seva imperiosa voluntat. Era el vertader amo del poble.”

Al capellà actual, a la dedicatòria  del seu exemplar li escric aquests mots:

“A mossen Vicent, capellà del meu poble amb qui compartim els valors democràtics de la bona gent de Foios.

Els qui hem conegut Quico Sabater hem tingut l’alegria de reconèixer’l en l’excel·lent retrat que en fa Jordi Font a El Periódico i L’Hora sota el títol L‘altre Quico Sabaté, el Quico justament que vaig conèixer,el que havia abandonat la publicitat per animar associacions “espurnejants d’idees”. El vaig conèixer a Comitès 88 on s’aplegarem amb ell i el Romà Planas els amics de Raimon Obiols, candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de 1988, una campanya per cert de la que van sortir moltes idees entre les quals recordo  una sorprenent passejada amb  carrosa de caballs i un  divertit recorrgut en bicicleta pels barris de Barcelona, recorregut que hem vist reprès en una campanya recent. Aquella gent es prenia la política molt seriosament  però ells no, s’ho passaven molt bé i sense tenir les cares transcedentals que veiem avui en dia que volen fer creure que porten el món sobre les seves espalles. De l’article De Jordi Font retindrem unes quantes imatges : : “Hi ha gent decisiva que que no troben gust a mostrar-se: tenen un escreix de pudor. O potser d’una emotivitat desbordant”. ” Quico tenia una febre inventiva, d’un activisme delerós, que l’absorbia per complet i no el deixava temps ni ganes per a estratègies d’acomodació, tan avorrides i sovint tan barroeres. Furgava obsessivament en les interrelacions semàntiques fins a aconseguir autèntiques troballes comunicatives”.

TeniaQuico, diu Jordi Font, la mirada sorneguera de qui endevina tots els trucs, sense que això li prengués la capacitat de compromís ètic i polític,  i afegeix que sempre va conservar l’esperança en «la bona gent.  Per a l’Obiols, Quico era una alenada fresca, una mirada autèntica i intel·ligent sobre les coses, no gens elaborada intel·lectualment, lluny de qualsevol ortodòxia ideològica, franca i a tocar de la gent”.

Per Font, Quico Sabaté, va ser un creador anònim, un home bo i generós, que va abandonar la seva professió de publicista i va optar per viure modestament, en pau amb si mateix.

“Va plegar de la publicitat, se li havia entravessat, potser perquè la trobava massa engalipadora o perquè no volia promoure coses que no s’acabava de creure. Va optar per un nivell de vida modest, mentre es disposava a servir gratis les causes en les quals creia”.

. I paradoxalment, aquesta actitud desinteressada no es massa ben vista en els partits;  deixa en evidència qui va darrere d’una poltrona o d’un interès més material.

Al seu article publicat a  als diaris Avui, El Punt i l’Hora Joaquim Nadal Comença per dir  amb contundència que posa tots els seus càrrecs orgànics a disposició del congrés del PSC i de la direcció que en surti per ser coresponsable de l’orientació política dels darrers anys. Aquesta decisió es pot interpretar positivament (és una manera d’indicar als altres co-responsables de la gestió de fer com ell, o bé es pot interpretar més negativament si es considera que sembla una astúcia per presentar-se verge a l’altar del Congrès i a més,  reservant-se poder escollir la promesa a la sortida de l’Església.

Tanmateix, defugint “d’el·lipsis i els circumloquis”  Nadal diu el que pensa : Vol “un PSC compromès solidàriament amb Espanya sense subordinació, amb veu i llenguatge propis”. Nadal no explica que caldria  fer per arribar-hi ja que un grup del PSC a les Corts espanyoles que podria ser un dels instruments de veu pròpia, Nadal el refusa. Està clar que es prefereix   la intel·lequia del “cafè para todos” d’Alfonso Guerra a la possibilitat de contribuir a iniciar a partir de la renovació del PSC un autèntic PSOE federal . Havent seguit al dia la política des de la transició democràtica no crec que sigui compatible  tenir veu pròpia i no donar alguns mals de cap  a un PSOE que s’acomoda d’un  simulacre de sistema federal.  Nadal no vol grup parlamentari propi però reclama “llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid”. Ho considera més important que el grup propi que diu haver defensat, sovint, en diferents moments.

Al meu entendre, un dependentista no ha de tenir  dificultats per traçar una frontera entre temes catalans i espanyols, un federalista sí, car és una evidència que els temes catalans afecten els espanyols i a l’inversa, els temes espanyols afecten els catalans.

A l’article, Nadal llença una frase d’aparènça contundent, d’aparènça solament : “En la política general espanyola, des del govern o des de l’oposició, ni un pas a Catalunya  o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE”. No hi ha un federalista que no pugui  estar-hi d’acord però li falta concretar com es pot materialitzar  això,   tant com si els dos partits són a l’oposició com quan són simultàneament al govern -com ja s’ha produit. Podria haver precisat  al meu entendre, que quan els dos partits governen  els passos es podran  fer mitjantçant relacions bilaterals dels dos governs tal com preveia l’Estatut esmenat. Però seria entrar en concrecions que malgrat que ser el que reclama la gent com demostren les enquestes, és el que defugen en general els polítics.

No sé si es tracta de fer l’ullet als indignats de la Puerta del Sol, de la Plaça de Catalunya o de València però Nadal reclama “més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l’ambigüitat i la indefinició”. Joaquim Nadal, no és de lluny el sol polític que diu els objectius però no indica com arribar-hi. I és això justament el que troben a faltar els indignats aprovats per un percentatge molt elevat de ciutadans. I per cert, encara no hem vist cap foto de cap polític visitant les acampades.

Video excelent, els mitjans francesos donen el to. RT  EL 15-M SEGUN FRANCE 2.  Cal veure’l

El dia de la  mort de Jorge Semprún volem recordar aquest petit text que fa un temps vam publicar.

A Buchenwald no hi havia ocells, la pudor del forn crematori -el primer record dels camps d´extermini que guardava Jorge Semprún- els havia fet fugir. Com pot un historiador fer arribar això? es pregunta l´escriptor.

A la presentació de Relatos de Kolimá de Varlam Shalámov sobre els 16 anys que va passar l´autor en aquest camp siberià de concentració, Semprún ha reivindicat la narrativa com instrument més potent que els llibres d´història per salvar la memòria. I no dubta en afirmar que la ficció ha de reinventar la memòria dels camps “ja que la real, desapareix amb nosaltres”.

La historia de l´exili espanyol i els seus sofriments, bàsicament en Mathausen, encara estan per escriure, ha dit Semprún. “Havien espanyols en la divisió francesa Leclerc, la que alliberà París, i en el tercer exèrcit de Patton, que ens rescatà de Buchenwald; cada esglaó de Mathausen costà la vida a tres espanyols. Tot això va arribant però queda molt per dir i contar”.

I recorda que “la Transició es va fer a partir de l´amnèsia i l´amnistia” i que a Espanya ha hagut 40 anys amb una sola memòria: “sembla que solament hi hagi dret a una, i n´hi ha d´haver dues”.