D'un temps, d'un pais

Si algú creu que no hi ha censura actualment, que ens digui per què ens hem enterat de tot el que passava a Egypte, a Siria o a Libia i per què la premsa no ha dit absolutament res sobre el que passa a Islanda, poble que ha fet dimitir un govern al complert.

–         Els principals bancs han estat nacionalitzats i s’ha decidit no pagar el deute que havien contractat amb bancs de Gran Bretanya i d’Hollanda, deute generat per la seva mala política financera.

–         Una asamblea popular s’acaba de crear per  reescriure la Constitució.

–         I tot això pacíficament.

–         Tota una revolució contra el poder que ha conduit a aquesta crisi.

–         Vet aquí per què no s’ha publicat res durant dos anys.

–         Què passaria si els ciutadans europeus en prenguessin exemple?

–

–         Breument aquesta és la historia dels fets:

–         2008: El principal banc del país és nacionalitzat. La moneda s’enfonsa, la borsa suspen la seva activitat. El país éstà en quebra.

–         2009: Les protestes ciutadanes contra el Parlament fan que es convoquen eleccions anticipades i que provoquen la demissió del Primer Ministre i, en bloc, de tot el govern.

–         La situación desastrosa del país persisteix. A trvés d’una llei es propsa a la Gran Bretanya i Hollanda el reembolsament del deute pel pagament de 3.500 milions d’euros, quantitat que pagaran mensualment totes les famílies islandeses durant els 15 pròxims anys a una tassa d’interès de 5%.

–         2010: El poble surt de nou al carrer i demana que la llei sigui sotmesa a referéndum.

–         En gener 2010 , el president refusa de ratificar aquesta llei i anuncia que hi haurá una consulta popular.

–         En març té lloc el referéndum  i el NO al pagament del deute guanya amb el 93% de vots.

–         Durant aquest temps, el govern ha iniciat una investigació per determinar jurídicament les responsabilitats de la crisi.

–         La detenció de banquers i executius superiors comença.

–         Interpol llança una enquesta i tots els banquers implicats abandonen el país.

–

–         En aquest context de crisi, una assemblea és elegida per redactar una nova constitució que repren les lliçons apreses de la crisi i que substitueix l’actual que és una còpia de la constitució danesa.

–         Per fer això es recorre al poble sobirà.

–         S’elegeixen 25 ciutadans sense afiliació política entre els 522 que s’han presentat a candidats.: Per això es necessita ser major d’edat i recollir el suport de 30 persones.

–         L’assemblea constituent comenta els seus treballs en Febrer 2011 a fi de presentar, partint dels avisos col·lectats en les diverses assemblees que han tingut lloc en tot el país, una projecteda Carta Magna.

–         Aquesta serà aprovada per l’actual parlament com també pel que es constituirà desprès de les pròximes eleccions legislatives.

–

–         Vet aquí breument, la històiria de la revolució islandesa:

–         Demissió en bloc de tot un govern

–         Nacionalització de la banca

–         Referendumn per què el pble pugui pronunciar-se sobre les decisions economiques fonamentals

–         Empresonament dels responsables de la crisi i

–         Reescritura de la constitució pels ciutadans

–         Ens han parlat d’això en els media europeus?

–         Se’n ha parlat en els debats polítics radiofònics?

–         Hem vist imatges d’aquests fets a la TV?

–         Òviament no!

–         (El poble islandés ha sabut donar una lliçó a tota Europa afrontant el sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.

SI AQUEST MISSATGE US SEMBLA INTERESSANT DIFUSEU_LO: MOLTA GENT NO HO CONEIX !

(traduït del francès) 

Per la meva part, estic esperant una valoració rigorosa  per part d’un polític valent, econòmica i políticament solvent que ens faci descobrir el truc, si és que existeix!

Com em veig incapaç de fer-ho millor, us invito a llegir aquest excel·lent article de Paco López Barrio sobre les Falles, que no us podeu perdre si voleu parlar del tema en coneixement de causa.

http://guionistasvlc.wordpress.com/2012/03/14/combustible-para-fallas/#comment-1032

L’entitat Assemblea Nacional Catalana (ACN) que s’acaba de constituir no pretén ser un partit polític i declara no voler entrar en competència amb els partits nacionalistes catalans.  Tanmateix adopta els seus postulats i  sembla que no es tracti de salvar el país d’avui, sinó les essències , de salvar l’ànima, o millor dit, l’ànima individual  de cadascú! Aquest estiu l’ACN té projectat recórrer tot el país, sumant la Catalunya Nord i la Franja de ponent. No sé si l’ACN ho demana  explícitament però els nacionalistes de les Illes i els nacionalistes valencians  s’afegiran legítima i gustosament a aquestes marxes. Creiem conèixer bé Catalunya,  el sud de França i el País Valèncià. En el cas de França els nacionalistes són quatre, i al País Valencià la eficàcia política passa per la recuperació abans de tot de la identitat valenciana. I ja que parlem de País Valencià, per la nostra part mai hem comprès la insistència de certs nacionalistes catalans i valencians–els nacionalistes valencians republicans eren políticament més formats i copçaven sens dubte t millor els sentiments del seu poble- de pretendre que els valencians tot d’un cop no se sentin valencians sinó catalans, com si això fora el més important, sobretot vist la reacció manifestament contrària del conjunt del poble valencià. Ens sembla elemental  primer interioritzar el sentiment de pertenència nacional al País Valencià, i aquesta és la batalla, i a partir d’ací, als valencians, no solament la evidència dels seus orígens comuns amb els catalans, sinó també  la percepció dels interessos tan culturals com econòmics amb Catalunya els vindrà per afegit i naturalment.  Això políticament tan evident, per fi una formació nacionalista com Compromís ho ha comprès  al descobrir i intentar desmuntar la estratègia a la que van recórrer lels franquistes durant la dictadura i a la transició democràtica per defensar el seu franquisme i el seu espanyolisme, i pretendre mantenir el País Valencià, un país amb llengua i cultura pròpies en la situació d’una vulgar província espanyola solament apta a “ofrendar nuevas glorias a España”, o bé, en una anodina “Comunidad” més. És  bo de recordar que és el socialisme valencià qui va ser l’artesà amb el president Lluís Albiñana dels avanços d’auto-govern del País Valencià, obtenint  la Generalitat pré autonomica. És evident també que el seu successor Joan Lerma no plantà cara a Alfonso Guerra com recorda l’amic Enric Tàrrega a les seves memòries on diu que que Lerma escrivia als ajuntaments per què no contrataren cantants valencians ni feren activitats amb “gent de les quatre barres”.D’ençà. el PSPV-PSOE està enganxat al carro del PSOE el qual no es desmarca de la concepció unitària de l’Espanya rància del Partit Popular. Segons Tàrrega  tan Lerma com Guerra preferien perdre les eleccions, convençuts  que si “el PSPV-PSOE continuava manant no podrien parar el nacionalisme valencià,però segur que la dreta el pararia”. Si Lerma i Guerra pensaven això, el menys que es pot dir és que tant a l’un com a l’altre no els va fallar el flaire polític.Tanmateix, avui la situació és la que és i hem de fer tots plegats un esforç per què el socialisme retrobi els seus orígens federals, conscients del fet que potser les llibertats  nacionals del País Valencià es puguin obtenir o mantenir sense els socialistes, però en contra, segur que no. Hem hagut de cedir amb els símbols, substituint el nom de País pel de Comunidad (com de veïns!) i la bandera  (la del país per la de la ciutat). Tanmateix hem progressat molt en l’essencial: hem guanyat la batalla primordial del reconeixement de la unitat de la llengua comuna. I la lluita per l’eix mediterrani ha estat constant des del primer dia i avui la patronal valenciana, deixant de costat la seva ideologia i mirant per fi els seus interessos i l’interès de país s’hi ha finalment pronunciat a favor, el que no vol dir que la batalla estigui guanyada mentre l’Estat central no ens doni   prioritat sobre els altres traçats. Fent el que sempre ha fet Espanya contra tota lògica econòmica d’afavorir el Centre, faria un regal inesperat a tots els ports atlàntics i del mar del Nord europeus en detriment dels ports mediterranis.

PEPE RUBIANES, el dimecres, 4 de març  del  2009 escrivia aquest text on fa referència a als que ens portaren a la guerra d’Irak. Els escrits sentits i sincers no caduquen,  i en aquest cas en que els mateixos han tornat al poder i continuen prenent-nos per ximplets, encara menys. La prova:

La España charanguera y de gomina, de rubias ceñidas y escupitajo, inculta y reaccionaria que desprecia cuanto ignora que es casi todo. La España nueva rica y hortera culturalmente miserable, inconsciente, cavernícola y fascista; amiga del pedo, el grito y el gargajo que no cesa en sus exabruptos contra Cataluña y su estatuto como antes lo hicieron contra el archivo de Salamanca, ¿recuerdan? Documentos robados, que conste, y que tienen que devolver a sus dueños como corresponde. Esa España negra seguirá practicando el infundio y la agresión con tal de vilipendiar a esta nación, que lo es, por mucho que ellos no quieran. Si no consta en la Constitución lo de nación hay que cambiar la constitución porque está mal redactada. Ahí están los mamporreros perfumados aliados a los novios de la muerte, esa iglesia ultramontana y patética cargada de odio por todo lo que es vida; esparciendo mentiras, enfrentamientos, amenazas y blasfemias porque esa es la base de su telaraña mental. Irán al infierno por mucho que recen. Ahí están jaleadas por la verruga bigotuda, ese Martín Heidegger de Quintanilla de Onésimo Redondo, conocido demócrata creador de la central de pensamiento de las FAES y de las JONS. La verruga que el pueblo español echó de su cargo por falsario lameculos, humillante y babeante del poderoso americano que nos llevó al desastre de Atocha; casi 200 muertos y miles de heridos por su rastrerismo y prepotencia patética. Ahí está repartiendo su “catalán enano habla castellano”, mintiendo nuevamente sin ningún tipo de escrúpulo, porque nos ha tomado a todos por idiotas, porque la idiotez es la base y esencia de su pensamiento. En fin, que todos juntos vayan a cagar a la playa que la mierda se las comerán las gaviotas a las que han cogido como símbolo. Pobres bestias”

Avui ens plau oferir-vos l’excel·lent relat de l’amic Francesc Viadel en el que, al marge de la crisi econòmica, descriu el que està passant .  La societat, i els electors en particular, com ho demostren les enquestes, no estan  indignats per la corrupció dels uns o dels altres . Es tracta d’un comportament prou generalitzat més greu que costarà molt d’eradicar, i que ha generat en la gent una crisi de confiança amb la classe política. Però millor que llegim:

Havia arribat la fi de l’organització encara que ara es parlés, com mai no s’havia fet, d’indicis d’una imminent remuntada. Aquella era la mena de rumors, els de la refeta, que mantenia esperançada la tropa, que evitava desercions i retrets, tensions entre els membres d’escales diferents. Era una esperança alimentada en reunions i trobades informals als despatxos de les plantes inferiors per encarregats deshonestos o, de vegades, un punt sentimentals. La por és contagiosa i més val tenir tranquil al ramat.

Com sigui, els tres principals capitostos sabien la veritat. A aquelles alçades, amb el crèdit esgotat, envoltats d’inútils, orfes d’idees, més sols que la una,  ningú d’ells dubtava de la proximitat d’un desenllaç fatal. Havien estat anys de frivolitats i prepotència, de desencerts, d’ocurrències estúpides i ara, doncs, arribaven les tornes, els sinistres resultats.

En silenci, convenien que aviat tot s’esfondraria. Seria cosa d’un dia per l’altre, sense gaire temps per a pensar en les conseqüències.  Sabien, també, que llavors els enemics de sempre se’ls tirarien al coll, respirarien sobre les seves despulles de fracassats com un llopada afamada sorgida de la foscor del més cru dels hiverns. La premsa airejaria els draps bruts de tota una època, potser no tots, però, sí els suficients per satisfer la vanitat dels vencedors. Desenes de dirigents perdrien les seves sucoses nòmines, els seus privilegis, les comoditats d’una vida en el més alt d’aquella societat miserable. Tot seguit, molts caurien en un anonimat cendrós, amb olor a florit. Caldria fer desenes de trucades de favor, humiliants, arrossegar-se per aconseguir una oportunitat que els hi permetés continuar pagant l’escola suïssa del fill gran, la hipoteca de la torre de Puigcerdà o les quotes del Mercedes Benz classe C. La vida de molts altres desafortunats aviat esdevindria poca cosa més que una taca d’escuma en alta mar assenyalant el punt precís d’un naufragi, a penes la memòria d’uns noms impressos en un grapat d’elegants targetes de visita, el record d’un lloc de treball i d’un salari amb el que anar fent bullir l’olla.  Certament, la tragèdia semblava inevitable i, per tal d’impedir-la, s’havia tirat mà de tot, fins i tot s’havia temptat amb sous per a embogir a una dotzena llarga d’experimentats gestors amb la intenció, és clar, que agafessin el timó de la nau. Tothom, però, convençut de la inevitabilitat de la catàstrofe, defugí la invitació. D’altra banda, tampoc els milions gastats en publicitat van tenir cap efecte sobre les expectatives de supervivència de l’entitat. Tot estava perdut.

Un matí de primeries de juny, mentre esmorzaven en la quarta planta, amb la ciutat als seus peus, un dels tres capitostos, el bonhomiós, anuncià sobtadament que havia donat amb la persona que els rescabalaria. L’anunci sonà com el cant d’un rossinyol. El més grosset dels tres va celebrar la nova cruspint-se dos croissants petits de xocolata mentre el trist va fer un glop curt de tallat descafeïnat i va badallar. Després continuaren parlant de la suavitat d’aquell estiu, i del blau del cel, i dels pits rodons i turgents de l’assistenta ucraïnesa, i, amb estimació, dels enemics, i, també, i sobretot, del poder, d’aquella estranya sensació que et recorria el cos, com una descàrrega elèctrica, quan el tenies.

Finalment, un dimarts ensopit qualsevol, mentre els subordinats patien pels seus colls i els idealistes pels seus projectes, el ‘salvador’ (un tipus de trenta i pocs, abrinat com un lleó en zel, amb els collons molt a la vora del clatell), va arribar al capdamunt de l’organització per instal·lar-s’hi amb tota la seva ambició i manca d’escrúpols com a únic equipatge. Com que hi havia poc temps i menys talent encara, va voler afanyar-se.

Primerament, apartà els elements amb més experiència. Després els que tenien idees pròpies. Tot seguit, els malparits que no li reien les gràcies. Llavors aconseguí que els tres amos li autoritzaren un espectacular augment de la plantilla alhora que promocionava els aduladors, els delators, les cames boniques i els escots per a petits llocs de merda amb poders petits sobre gent més petita encara. Ràpidament penetrà com un verí la ment dels febles i dels obedients i, en un tres i no res, reconegué també, durant les llargues reunions inútils de la casa, a tots els de la seva espècie. Aleshores s’amistançà amb ells i ordí aliances i organitzà petites conspiracions i ensems cometeren infàmies i corrupcions. Finalment, completà la seva obra perbocant amenaces a tort i dret i fent de l’arbitrarietat una rutina, una estricta norma de funcionament. En un món despietat com aquell, de descreguts, d’analfabets i avariciosos, n’estava ben convençut que aquella havia de ser la direcció dels seus actes. Altrament, tampoc hauria pogut ser menys malparit ni més intel·ligent.

A partir d’aleshores, convençut que ja havia complit amb el seu deure, desaparegué dels despatxos, dels problemes, dels caps de setmana, i allargà els períodes de vacances que li pertocaven i se’n posà de nous i es dedicà a gaudir del seu salari i, sobretot, a salvar-se de si mateix, de la seva pròpia i inútil gestió. Tot plegat, mentida darrera mentida i canallada darrera canallada, aconseguí consolidar la seva posició sobre la desesperació, la impotència, la ineptitud i la ignorància dels qui el promogueren.

I a l’any, tal i com estava previst, es produí el gran desastre. Un desastre, com tots, amb les seves víctimes i els seus responsables curulls d’impunitat.

A hores d’ara, el ‘salvador’, corca, orienta, depreda una nova vella organització refeta sobre l’antiga, la de sempre, mil·lenària, pesant com elefant adormit.

El salari que li ha quedat després de la desfeta no està gens malament. La jornada és raonable: de dilluns a divendres, unes poques hores al matí. El millor de tot, però, continua sent la possibilitat de matxucar subordinats i de destruir reputacions amb la inconsciència d’un nen fill de puta i consentit.

Els tres vells amos, amb un accionariat al darrere una mica diferent i amb diferents carasses, encara enganyen i s’enganyen. Reciten elaborats discursos farcits de termes com ara igualtat d’oportunitats, solidaritat, urbanisme social, civilitat, projecte compartit, ciutat de les persones –com si les ciutats fossin dels gavinots de la tardor-. Mentre parlen sona un fons de música de flabiols i timbals i en acabar s’hi convida a la concurrència a canapès, fuet i bisbe, cava i vi fresquet.

Se’ls veu com sempre, a tots trets, vull dir. El trist està igual de trist. El bonhomiós igual de bonhomiós encara que una mica menys tranquil. I el grosset s’ha engreixat un parell de quilos entre riallota i riallota. Altrament, les velles lleialtats continuaran inalterables mentre no s’alterin ni un gram les racions. Tot continua, doncs, si fa no fa com sempre, com abans del desastre. Per alguns ben bé és com si res no hagués passat.

Francesc Viadel