Josep Lluís Bausset, traspassat a l’edat de 101 anys, hauria acudit al concert de la #PrimaveraValenciana. Este escrit que ens ha fet arribar la seua família el va fer uns dies abans de la seua mort.]
Anar al blogPrimavera Valenciana
Josep Lluís Bausset, traspassat a l’edat de 101 anys, hauria acudit al concert de la #PrimaveraValenciana. Este escrit que ens ha fet arribar la seua família el va fer uns dies abans de la seua mort.]
Anar al blogPrimavera Valenciana
El titular no respon, com es podria pensar ,amb el que està passant actualment al partit Popular que governa Espanya . No vé d’aquí, vé malauradament de més lluny.
Estic acabant de llegir victus. Tothom coneix la història del 14 de setembre de 1714 però és bo refrescar la memòria. Més endavant farem la crítica d’aquest escel·lent llibre. Per ara esmentarem, entre les moltes idees que ens suggereix la seva lectura, el fet que dès de que Espanya és Espanya -que no són 3.000 anys com dèia aquella- han existit dues Espanyes. No les dues Espanyes a les que se sol referir generalment, una de dretes i una d’esquerres, sinó l’Espanya que resulta de la unió matrimonial d’Isabel i Fernando, i on els diferents regnes que la composen conserven les seves lleis i prerrogatives, una Espanya com qui diria “federal”, i l’Espanya de FelipV sorgida de la força de les baionetes, i amb i una centralització a la francesa, contraria, al meu entendre, al que hauria de ser sentiment amtigavatxo dels “patriotes” espanyols, copiant el nebot recentment coronat, el centralisme de seu oncle Lluís XIV, una centralització que Franco revalidarà amb escreix 300 anys desprès amb l’ajuda aquest cop, no dels francesos, sinó dels alemanys i italians! I aquesta història és la que ens presenten amb orgull els nacionalistes espanyols, a menys de considerar que l’orgull provinga de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, perquè el descobriment d’Amèrica fou una casualtat, i no crec exagerat pensar que potser d’aqui arrenquen tots els mals ! I En l’actualitat, que Espanya perdi l’Amèrica moderna que representa per ella Catalunya potser que sigui el que necessiti per què es desperti. Ho penso sincerament.
Quan vas a França, a cada petit poble trobaràs el seu monument als caiguts de la primera i segona Guerra Mundial . Òbvia i evidentment morts defensant el seu país contra l’enemic exterior. A més, la unitat de França es va consolidar durant la revolució de 1792 al crit de llibertat d’una gent que passava de la condició de súbdits a ciutadans. Amb aquestes condicions, és evident que tot intent de resistència ulterior havia d’aparèixer forçosament retrògada i condemnat al fracàs. És aquest, com es pot constatar, un procès diametralment oposat al de la unificació espanyola que es va fer al crit que no ens cansem de repetir pel molt que ens va impactar quan el varem llegir de “Vivan las cadenas!”. I per una altra banda, no és d’estranyar que tot intent d’independització dels bascos i sobtetot dels catalans tingui per partida doble, un significat d’alliberament.
Creièm sincerament que ha arribat hora que l’Estat Espanyol revisi els seus fonaments. No tant la dreta espanyola que conjuntament amb una de les Esglesies més reaccionàries del món, no solament assumeix, sinó que protagonitza la seva Història. Aquesta regeneració l’hauria de fer l’esquerra aprofitant unes condicions que en aquest segle XXI no són les dels anys trenta del segle passatPerò cal reconèixer que si la classe política és incapaç de planificar una gestió més enllà dels quatre anys d’un legislatira, encara menys prendrà el risc de perdre uns quants votants, a menys que les circumstàncies no l’obliguen.
El proppassat 14 de gener l’Ateu Barcelonés va organitzar un debat, Independentisme versus federalisme, moderat per Josep Maria Carreras, membre de la junta directiva de l’Ateneu, entre Antoni Comin, professor de Sciències Socials a ESADE, i Hector López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF . Tothom qui estigui interessat pel tema de total actualitat sobre l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, trobarà en aquest debat una argumentació a l’ordre del dia sobre la qüestió. Si disposeu del temps necessàri us invitem a no perdre’s aquesta controversia de la qual us oferim el vídeo d’una durada d’uns 50 minuts.
Ricard Camil Torres Fabra (Universitat de València), autor d’Autarquia i estraperlo va donar en el marc de la IV Trobades d’investigadors de la comissio de la veritat en la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la facultat de Castelló, el 15 de novembre de 2012 ,sota aquest mateix titular, una conferència sobre qui fou president del Partit Valencianista d’Esquerra durant la República, Josep Castanyer, que avui us podem oferir -tot excusant-nos per la relativa qualitat dela reproducció.
q
Bemvolguda amiga,
Benvolguda amiga,
He buscat la font de la carta que m’emvies de Jean Jaurès al seu fill sobre l’ensenyament de la religió. i no l’he trobada. Tanmateix, que un intel·lectual d’esquerres (i a més Jean Jaurès) defensi el cristianisme i l’art sacre com a cultura, solament pot estranyar algú a Polònia, i en algun país del tercer món.
i A Espanya sembla que per a la dreta els enciclopedistes que situaren el cristianisme com un factor de civilització en son temps i un salt a partir del qual ells pogueren donar el seu, no hagueren existit. la gent d’esquerra en general i òbviament Jean Jaurès, professa el laïcisme que es caracteritza pel dret de consciència el qual implica el respecte a totes les religions i envers tots els creients i no creients, sense cap privilegi, tot el contrari del que el franquisme implantà a Espanya, fins arribar en ple segle XX a perseguir els protestants!
Obrir l’esprit dels infants a l’existència de totes les creences i a tots els aspectes de la cultura i confondre això amb l’adoctrinament solament s’explica a pels quaranta anys de dictadura nacional-catòlica que hem patit.
Per no allargar-me massa deixa’m fer alguna observació més:
La primera -i que t’honora- és que quan més desastre resulta la gestió del PP al País Valencià, em dona la impressió que més militancia fas. Jo cada vegada estic més allunyat dels meus, no perquè perden, sinó pels errors sobre els principis que estan fent. I no me digues que hauré de concloure que els teus, amb el que ens està caient, sí que estan aplicant els seus principis!
La segona observació és que si no t’oblidares dels meus escrits, recordaries la meva opinió favorable a la neutralitatpolítica relativa de l’Església francesa (com ho escric a les meues memòries) i inclús a la catalana.
L’Església que sempre combatré, perquè no para de donar-me motius per fer-ho, és la representada per la franquista Conferència Episcopal espanyola de Rouco Varela, que aprofita la majoria política actual -circumstancial en democràcia- per tornar a implantar l’adocrinanent religiós pels catòlics i pels no catòlics!Em consta que hi ha cristians que tenen una altra concepció del que hauria de ser “la Paraula de Déu”. Pobrets…
I per acabar: d’un costat tenim una personalitat com Jaurès i de l’altre la del seu assassí, Raoul Villain:
El 31 de juliol de 1914, Raoul Villain, home insignifiant, assassinà un dels homes més populars de la histoire de França.
Villain, en un principi, probablement per error, fou militant du Sillon, moviment social de Marc Sangnier promotor del catolicisme démocràtic i progressista condemnat per Pius X en 1910, però desprès va adherir a la « Lliga dels joves amics de l’Alsace-Lorraine », grup d’estudiants ultra-nationalistes d’extrema dreta, partidaris de la guerre.
Però, tant o més que la bala del revòlver de Raoul Villain, va ser el rebuig que suscità a dreta i l’odi que li manifestà l’extrema dreta, que assassinaren Jaurès, que a més de socialista, erapacifista i contrari a la a imminent Primera Guerra Mundial.
Aquestes són les expressions que els famosos escriptors i polítics , nacionalistes catòlics d’extrema dreta, dedicaven a Jaurès.
“Jaurès està mig fora de França… el seu pensament és més alemany que francès” (escriu Barrès).
«En quan es declare la guerra, la primera cosa que farem serà afusellar Jaurès» (proclama Péguy!).
“Els actes de Jaurès mereixen les anotacions d’infàmia” (Maurras).
A França la laïcitat es va establir el 1905 amb la famosa llei sobre la independència entre les Esglésies i l’Estat i com a punt final de les lluites durant la segona meitat del segle XIX.
Al final de la “Gran Guerra” esclatà la crisi econòmica del 29, a França va venir el Front Popular i la segona Guerra Mundial amb la victòria sobre Hitler. I a Espanya, també vingué el Front Popular, seguit però del cop d’Estat feixista a i la victòria franquista ambl’ajuda …d’Hitler!
i amb això estem, o sigui que amb amb el laïcisme a Espanya portem com un segle de retard.
: