D'un temps, d'un pais

Quan vam saber, encara durant el franquisme, que una de les forces que s’oposava al règim i que més n’havia patit les conseqüències, acceptava per Espanya un “régimen sin signo institucional”, o sigui que renunciava al restabliment de la República, vam tenir molt clar a l´exili -i el president Tarradellas més que ningú- que el final del franquisme seria pactat. El post-franquisme podia caracteritzar-se per més o menys democràcia -tota altra alternativa era impensable- però estava clar que seria fruit d’una negociació que mantindria la integritat de l’Estat i asseguraria la impunitat dels crims del règim dictatorial. Generalment, quan els vents bufen cap a la dreta, bufen molt fort mentre que quan els vents bufen cap a l’esquerra, solen ser molt dèbils. En aquestes condicions, la transició, amb totes les estructures de l´Estat franquista intactes, no podia ser diferent al que ha estat. Es parla d’una transició modèlica i potser sí que ho ha sigut en la mesura en que l’alternança política a aquest país, històricament, sempre ha tingut la mateixa característica: quan la dreta ha triomfat, les esquerres han estat víctimes d’una velada repressió -quan no d’una repressió oberta i implacable- mentre que quan -en ocasions comptades per cert- ha estat impossible evitar la vVeure »ictòria de les esquerres tots hem cabut, les llibertats s’han ampliat i ningú ha perdut, ni tan sols els enemics de la llibertat, com no pot ser altrament.

Que durant la transició, la classe política d’esquerres hagi estat cauta en les seves reivindicacions i manifestacions i hagi enterrat el passat per preservar, no el futur sinó l’immediat present, es pot entendre per l’actitud del conjunt de la societat mediatitzada per quaranta anys de totalitarisme. Una actitud que s’ha caracteritzat per la por, o com a mínim per la prudència i la inhibició davant de certes qüestions. Ningú ha demanat comptes a ningú com ha passat a Xile o a l’Argentina i ningú va qüestionar -ni que fos tímidament- els responsables polítics i els estaments judicials i policials de la dictadura; i encara menys el paper jugat per l’Església catòlica abans, durant i desprès de la guerra civil. Per no reivindicar, ni tan sols es va reivindicar els morts i desapareguts del bàndol republicà mentre el Vaticà s’ha permès l’escàndol de canonitzar milers de caídos por Dios y por España sense mostrar la més mínima compassió envers els familiars de les víctimes del feixisme, ni per cap dels capellans bascos o polític democristià republicà afusellat per Franco. Ja en democràcia, s’ha hagut d’esperar 25 anys per celebrar l’entrada dels tancs republicans espanyols alliberant París de l’ocupació hitleriana o per què un cap de govern espanyol honori la memòria de les víctimes espanyoles en els camps d’extermini nazis.

Avui no es tracta de reclamar sancions que en son temps ningú no va demanar, però sí marcar posicions. Si alguna cosa haurà tingut de bo el aznarisme, amb la seva política intransigent i intolerant, és fer prendre consciència a molts que el silenci mantingut sobre la nostra Història recent i els valors republicans, en cap cas és un signe de realisme polític o de modernitat com han pogut pensar alguns, i sí l’abandó del terreny al sector tradicionalment més reaccionari de la nostre societat. Pocs podíem imaginar que els hereus del feixisme tornarien a defensar tan aviat els seus mateixos valors i privilegis, aquest cop, no en nom d’un integrisme desprestigiat, sinó en nom de la democràcia i… de la llibertat religiosa (!); que intentarien apropiar-se d’una Constitució que molts ni van votar, o que en nom de la defensa de la família sortirien al carrer a negar els seus drets a d’altres col”¢lectius. Cada dia que ha passat aquesta gent ha anat desinhibint-se més i la seva oposició frontal i sense pudor al retorn dels “Papers de Salamanca”, no és la prova única però sí una de les més il”¢lustratives de que l’esperit feixista totalitari niueja encara al si d’una part important de la societat espanyola que li costa assumir la democràcia i comprendre que les ferides obertes de la nostra guerra civil -totes- s’han de tancar per què no puguin tornar. I la millor manera de que no tornin és posar cadascú davant les seves responsabilitats en el nostre drama i acabar amb els silencis, tergiversacions i falsedats d’aquests seixanta anys. No és cert el tòpic, que uns tant han fet servir, de les dues Espanyes fanàtiques i intolerants. Al llarg de tota la Història, només n’hi ha hagut una d’intolerant i fanàtica, i sempre la mateixa!

Tot indica que ha arribat, a més del temps de les accions de govern transformadores, el temps de la pedagogia i de la reivindicació dels valors republicans -entre els quals el laïcisme és un dels més necessaris- i per això cal canviar el xip d’un silenci “políticament correcte” que ha imperat durant tots aquests anys. Nou Cicle va iniciar el camí de debat i d’orientació que correspon a les esquerres sempre, inclòs i sobretot quan estan al govern; cal suscitar permanentment un estat d’opinió progressista. La creació de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya és una iniciativa que també va en aquesta direcció. Que els diferents itineraris del primer any de la seva creació hagin estat la Memòria històrica, l’Estat del Benestar i l’Europa Social, 18 mesos de Govern Catalanista i d’Esquerres, Noves Llibertats i Cultura i Llibertat, és una prova i una garantia de la necessitat i de l’encert de la seva orientació. Només podem lamentar el relativament poc ressò mediàtic que ha tingut -si n’exceptuem les critiques- quan, per moltes raons, la seva creació es podia considerar notícia pels professionals de la informació desprès de tres dècades d’una sola universitat d’estiu i pràcticament monocolor. Però ens hem de felicitar tots de trobar cada cop més relacionats i treballant en una mateixa direcció, partits i associacions d’esquerra, sindicats, moviments laics i progressistes, casals de joves, etc.

Cal que les forces catalanistes i d’esquerra abandonin entre elles els càlculs i les estratègies partidistes que desorienten a la ciutadania, i apostin decididament per una acció comuna i uns principis que a la llarga sempre acaben triomfant, tot i que -difícilment les esquerres ho podem ignorar- mai definitivament. Qualsevol altre discurs o actitud és afavorir l’adversari, caure en el seu parany i facilitar-li la jugada.

Les creences profundes -com els ideals- servixen per ajudar-nos a viure, per intentar superar les contradiccions de la vida i cultivar i enaltir els sentiments més nobles. Els ideals -que tenen una component racional- són per compartir-los; la fe quan és autèntica, per la seua naturalesa, només pot tindre un caràcter íntim, personal, intransferible. Si la fe oblida el seu objectiu principal i es dona en espectacle, busca a ocupar el terreny, a doblegar o comprar consciències quan pot, es transforma en una altra cosa, es transforma en un instrument de poder que és el que ha passat històricament. Per a que el sentiment religiós no perga el respecte de propis i estranys comprometent-se amb el Poder, s’han buscat solucions, entre elles una que va costar molt imposar, i en el nostre país més que en cap altre: la separació de l’Església i de l’Estat. Avui, solament els països més retrògrads i a casa nostra els integristes -els nostres talibans- s’hi oposen. Un altre instrument de progrés en l’ordre de les idees ha estat el laïcisme que preconitza el respecte de totes les creences i facilita la convivència de tots, dels creients i no creients. L’escola pública, l’espai públic és dels poders públics legítimament elegits és a dir de tots, i els Temples i les Esglésies dels respectius fidels, amb ajudes públiques si cal, com altres col·lectius, però sense cap privilegi per ningú. En un país avançat, els fidels tenen el dret a formar-se en la seua religió, pregar, o deixar de pregar en les seues esglésies, temples, mesquites o sinagogues i tots plegats, a retrobar-se i respectar-se mútuament, junt amb els no creients, als bancs de les mateixes escoles, instituts i universitats, en un espai comú de convivència sense discriminacions, ni separacions, ni fronteres de cap tipus. Això tan senzill i que cohesiona una societat, a casa nostra, pel pes de la Història, costa de comprendre i encara vivim tots, en diferents graus, la condició de dominadors i dominats, i no de ciutadans lliures i iguals.

I alguns es preguntaran: I tot açò, a que ve? Simplement són unes reflexions que m’han estat suggerides per la celebració del 75è aniversari de la Coronació de la Patrona de Foios que li ha donat al meu poble una imatge a les antípodes de la que jo -pobre il·lus- volguera que poc a poc anara adquirint. Sé que el que dic pot ferir la sensibilitat de la gent sincera que estima el que sempre ha conegut i per endavant els demane mil excuses. Però és hora que algú diga allò que molts pensen íntimament. I m’ha tocat a mi. No, Foios no és únicament la Mare de Déu del Patrocini i els seus Sants. No és possible que any rera any les festes d’un poble -sempre necessàries- volten únicament entorn dels seus Sants, que el programa de festes estiga cada any més luxosa i estèticament imprès i el seu contingut ens caiga de les mans, amb les frases gastades de sempre que no diuen res. És hora de canviar i de dir altres coses més substancials i més compromeses. Em costa molt escriure el que estic escrivint i probablement és una batalla perduda, però m’ho demana el cos perquè el fervor públicament exhibit al llarg i ample de les nostres festes, i no solament al meu poble, lluny està de ser innocent en tothom.

Quan vaig saber que el pregoner de les Festes seria aquest any el rector del Seminario Nacional de Nicaragua, un fill del poble, vaig dir-li al nostre alcalde que em sentia orgullós d’haver precedit en l’honor de ser pregoner de les Festes, una personalitat tan remarcable. Potser per això la sorpresa i la indignació han estat més fortes. Vam haver d’escoltar, no un pregó de Festes, sinó una arenga politico-religiosa pre-democràtica. Fer referència com en los mejores tiempos, a certs episodis de la nostra guerra incivil sense cap altre comentari que els situara, em sembla fora de lloc i una provocació que d’altres, amb més arguments, no ens permetem en semblants circumstancies per respecte al conjunt de ciutadans. En lloc del parlament que esperavem, una conscienciació contra la situació de fam i de misèria al món, tan tràgica i contra la qual, com a missioner, durant anys ha lluitat, vam haver d’assistir -incrèduls- a un discurs extemporani, accentuant-ne per més inri aquesta impressió d’extemporaneïtat per mi, el fet de ser pronunciat, des del balcó de la Casa de la Vila, en la única llengua autoritzada en aquells temps, i no en la llengua del poble, menyspreada i proscrita aleshores i que coneix perfectament.

He assistit, amb 50 anys de distància, a tres aniversaris de Coronació: el primer el 1955 en plena dictadura, el segon el 1980 durant la transició, i el darrer, el d’aquest any. Probablement m’equivoque i si m’equivoque m’agradaria que em rectificaren però he cregut vore en aquesta última celebració un bri de provocació, un poc d’exageració i bastant d’exacerbació. Pensava que amb els anys les coses es normalitzarien, s’equilibrarien. I és tot el contrari. Sembla que en temps de Festes, al meu poble, fora del fet religiós i la “cultura” regnant no hi ha salvació; la cultura valenciana -per exemple- sembla haver estat proscrita de les Festes des de que, un any, uns energúmens en van interrompre l’únic acte programat. Tinc el sentiment que a molts pobles d’aquest país nostre, una minoria influent, que de fa temps regeix la seua vida al marge de les conviccions religioses que professa perquè ja no li convenen, instrumenta, servint-se de la seva posició social, un sentiment religiós difús en una majoria que no gosa desmarcar-se; sembla que se’ns vulgua inculcar la idea de que res ha canviat. Tinc la impressió que del que es tracta, el que es pretén, és solament perpetuar les formes, i únicament les formes, perquè el fons, per comoditat, fa temps que l’han oblidat, si és que mai l’han tingut.

I mentre això passa, i no solament al meu poble on durant dies l’Església regna en tots els actes i envaix cada racó de la via pública, els diaris van plens de declaracions de polítics i alts dignataris de l’Església proclamant que la religió, a España, està perseguida! Aliada i privilegiada del poder generació rera generació, vol fer creure, com sempre, que és agredir-la, buscar establir un equilibri entre els seus privilegis i els drets dels altres.

Probablement és una missió impossible, però donaria per bo els excessos i gesticulacions en una sola direcció als que he assistit si almenys serviren per prendre consciència que la defensa de la pluralitat, el respecte a l’altre i la tolerància sempre venen del mateix costat i que és hora i és saludable, exigir que siguen virtuts compartides.

Àngel Castanyer Rausell

Article publicat a Levante EL MERCANTIL VALENCIANO a la secció “EL TRINQUET” el 27.08.2005